La pitjor mare del món, el manual

Des del 14 de novembre de 2013 l'Univers s'ha assabentat d'una realitat: la perfecció mata. I tot gràcies al meu llibre La pitjor mare del món, el manual(Paco Umbral, gràcies per desacomplexar-nos, Columna edicions, gràcies per publicar-me'l). Al llibre hi explico com es pot aconseguir ser un pare i mare imperfectes en 10 lliçons i tot per 18€ en paper i 9,99€ en versió digital. Aquí aniré explicant tot el que passi al voltant del llibre. Perquè sí, sóc una sentimental i m'agrada tenir un lloc on poder recordar que he estat capaç d'aparèixer a la portada d'un llibre calçada amb unes ulleres de 3D. 
 
Si algú té curiositat morbosa per saber més coses sobre la meva doble personalitat, si us plau, que no deixi de comprar el diari ARA cada dissabte. Hi publico la meva columna La pitjor mare del mó, al suplement Criatures. També podeu visitar el meu altre blog aquí. El diari ARA i jo mateixa us ho agrairem. 

Algunes fotos de la presentació a La Casa del Llibre del Passeig de Gràcia  (12/12/13) 

El dia 12, a les 18:30, va tenir lloc la presentació del llibre La pitjor mare del món, el manual.



Per començar va donar la benvinguda la Berta Bruna, editora de Columna i després, es actrius i amigues Maria Pau Pigem i Àgata Roca van llegir uns fragments del llibre. A continuació el Francesc Orteu, company guionista, escriptor i amic va dedicar-me unes paraules boniques i divertides, en les que va desvetllar un dels meus secrets: exercir l'autoritat a través de l'humor. Jo, no sé si a la vida real és ben bé així, però com a teoria, me la quedo. I finalment no em va quedar més remei que dir algunes paraules. Ah, i la Vero Grego va assumir el càrrec de vicepresidenta del club dels pares i mares imperfectes amb l'elegància que la caracteritza. Sembla que tot plegat va agradar, que la gent s'ho va passar bé, i com a recompensa, aquesta setmana el llibre apareix a la llista dels més ven










La Mariona Visa ressenya La pitjor mare del món, el manual  (04/12/13)

La Mariona Visa, doctora en comunicació social i companya a la comunitat Criatures amb el seu blog Aprenent a ser mare, va escriure una ressenya del llibre “La pitjor mare del món, el manual”. Aquí la teniu. 

 

Com suposo que a aquestes alçades ja tots sabeu, l’Anna Manso, l’autora del bloc de l’ARA Criatures “La pitjor mare del món“, ha publicat un llibre on explica, a través de 10 pràctiques lliçons, com convertir-se en una mare o un pare imperfectes.

La pitjor mare del món, el manual” és un llibre molt divertit, a estones hilarant, ple de veritats, on l’Anna desdramatitza i ens ajuda a visualitzar amb una òptica ben diferent les situacions quotidianes que es viuen en una casa amb nens petits.
I, sobretot, és un llibre optimista, que et fa sentir millor després d’haver-lo llegit. Sense rastre del sentiment de culpa habitual en les mares, ni amb la sensació que sempre ho pots estar fent tot una mica millor.

Això no té preu! Pocs manuals “seriosos”  ho aconsegueixen.
Molt sovint els pares, influenciats per allò que ens expliquen els coneguts, o pel que hem vist a les revistes i en algunes pel.lícules, ens pensem que és possible que una casa amb tres criatures petites estigui ordenada, o que els nens puguin seure a taula al primer crit i mantenir-se  asseguts durant tot l’àpat o que, com diu la mateixa autora, cada dia  entrin per la porta de l’escola amb un estat presentable.
Aquest llibre és imprescindible perquè reivindica just el contrari:  que hi ha vida més enllà de la perfecció!

Sí que és cert que últimament, gràcies a l’auge dels blocs escrits per mares (i algun pare) comença a ser habitual trobar exemples de  mares que hem “sortit de l’armari” de la perfecció i  expliquem el dia a dia dels nostres fills sense edulcorants, mostrant els alts i baixos i el cansament que suposa ser mare. Però  en general, a la xarxa, hi ha molta més tendència a explicar els bons moments que no pas els dolents, i de moment la majoria de blocs estan centrats a explicar només els primers anys de la maternitat.
El llibre de “La pitjor mare del món” abasta des de la primera infantesa fins a l’adolescència i cada lliçó reivindica que ser una mare perfecta, sempre atenta a satisfer les necessitats dels fills, no és garantia de la felicitat;  al contrari és el camí directe cap a la bogeria. Sobretot si els pares treballem o intentem mantenir certes inquietuds i un mínim de temps personal.

Està molt bé, per tant,  que la pitjor mare del món digui en veu alta que s’alegra de l’arribada del setembre, o que tem les notes de la motxil.la que avisen, sempre a traïció, que s’aproximen dies festius de lliure elecció (o dies de lliure horriblició). Perquè les mares, sobretot si treballem des de casa, veiem alterat el nostre temps laboral de manera directament relacionada amb l’estat de salut i el programa escolar dels nens.
Trobar un equilibri entre ser mare, ser mare treballadora i ser a la vegada una dona amb una identitat pròpia no  és gens fàcil. Aquest llibre, des de l’entreteniment i amb molt sentit de l’humor, ajuda a què les mares ens en riguem de nosaltres mateixes i d’aquesta aspiració que tenim a fer -ho tot sempre molt bé.

L’Anna Manso, a més de blocaire, és escriptora  de llibres infantils i juvenils, guionista de sèries i programes de televisió (és una de les creadores del famós Mic del Club Super 3!). La creació, a partir de la seva pròpia experiència, del personatge de “la pitjor mare del món” ha estat un encert, ja que ha aconseguit que molts  pares  ens hi sentim identificats, i narra en primera persona un esperançador “més enllà” dels preceptes de la criança plena de dogmes, ja siguin els de la criança natural o els de la criança més autoritària.

El llibre està, a més a més, molt ben escrit, amb el sentit de l’humor habitual que hi trobem en el seus escrits al suplement Criatures. L’autora ha trobat una molt bona fórmula de convertir els seus articles previs en un llibre, ja que no es tracta simplement d’una recopilació de textos ja escrits, sinó que hi ha molt material original i la resta està molt ben estructurat: 10 capítols que són 10 lliçons que engloben diversos aspectes de la criança (amb problemes inicials, casos pràctics i possibles solucions). Tot amb un format que imita els manuals d’auto-ajuda, amb títols que ridiculitzen alguns dels estudis que en aquests hi apareixen.

Un llibre que et fa sentir millor mare després de llegir-lo. Que més es pot demanar?





El matí a 4 bandes (20/11/13)

Avui m’han convidat al programa de Ràdio4, El matí a 4 bandes, presentat pel periodista Toni Marin.

Ha estat una conversa distesa, en companyia d’un altre convidat, el pediatra i psiquiatra Josep Tomàs. Per sort, el doctor no ha detectat la meva autèntica personalitat perquè he dissimulat com una autèntica Greta Garbo.


Aquí us enllaço amb l’àudio del programa. L’entrevista la trobareu cap a la meitat del tall.

Entrevista El matí a 4 bandes
 

El primer capítol (20/11/13)

Gent  inquieta, no patiu, podeu llegir el primer capítol del llibre aquí


La pitjor mare del món, el manual (15/11/13)
 
 
No me n'amago pas: tinc personalitat doble. Personalitat literària, és clar. Sóc l'Anna Manso i, alhora, la pitjor mare del món. Com a tal sóc responsable d'una columna setmanal els dissabtes al suplement Criatures del diari ARA i, des d'ahir, autora d'un llibre: La pitjor mare del món, el manual, editat per Columna edicions.
I si en voleu saber més podeu llegir l'article que vaig publicar al meu altre blog amb un nom prou eloqüent: Autobombo
Però avui vull explicar com vaig encarar l'aspecte literari del llibre. I també el de la columna.
La secció va néixer el maig de l'any 2010 al portal Criatures.cat gràcies a l'empenta de l'Eva Piquer. L'Eva em va oferir escriure sobre el fet de ser mare i jo, escandalitzada, vaig respondre-li que no podia! Jo em sentia la pitjor mare del món! Quin coi de vivències havia d'explicar? A l'Eva el punt de partida li va semblar fantàstic i a mi, després de rumiar-hi, també. Sobretot perquè l'Eva volia que hi aboqués l'humor que gasto en els llibres infantils i juvenils i en algunes entrades d'aquest blog. Un humor que hauria d'ajudar a desmitificar el suposat estat de nirvana que envolta les paraules «ser mare», «ser pare», «tenir fills»...
Per tant, a l'hora de plantejar-me el què i el com, vaig tenir molt clar que el punt de vista havia de ser l'humor sí, però descordat; l'autoparòdia amb un fons real (molt real!). I per forçar la màquina, enlloc d'un estil sintètic vaig triar les frases llargues i subordinades, l'exageració, les comparacions estranyes i l'utilització de paraules molt tècniques per explicar fets quotidians (entrar en estat d'hivernació per parlar de dormir, per exemple), al costat de vulgarismes com cutre i l'invent de nous termes com ara escoliosímetre, aquell invent diabòlic per dur els nens penjats i provocar escoliosi materno/paterna. Tot plegat va ajudar-me a compondre el personatge que parla de mi per via interposada. Algú que sóc jo i alhora no ho és. Em preocupava molt que les meves intencions fossin clares i de sobte se'm va acudir: les ulleres de 3D.
Porto anys anant per escoles equipada amb una petita caixa d'eines plena d'estris amb els que explico l'ofici d'escriure (si voleu recuperar l'entrada on en parlo la trobareu aquí ). Un dels meus objectes preferits són unes ulleres blau cel amb vidres roses. Quan me les poso els nanos es peten de riure i llavors ho aprofito per endinyar-los una petita lliçó sobre què és el punt de vista literari. Jo veig les coses de color rosa i vosaltres no. Escriure és parlar de com una veu el món i fer-ho amb paraules pròpies... La casualitat va voler que el club Tr3sC enviés encartades dins la seva revista unes ulleres de 3D de les que m'agraden, de cartró i amb els vidres de cel·lofana de color vermell i blau. No vaig dubtar ni un segon, les ulleres havien de ser el símbol, allò que ho expliqués tot: l'estil d'humor, la imperfecció i les ganes de riure's d'una mateixa. Un punt de vista estroboscòpic.
Després, quan el juliol del 2011 la secció va passar a ser escrita i setmanal al suplement Criatures, a les ulleres hi vaig afegir un barret per acabar-me d'amagar del tot perquè fos evident que l'important era el personatge. Amb el màxim de glamur, això sí. I tot que quan escrivia al blog procurava crear petites peces literàries, la publicació en paper em va obligar a esforçar-m'hi més, per la limitació dels espais, l'obligació de la periodicitat i la sensació que els ulls que s'ho llegirien serien més nombrosos. Humor estripat sí, voluntat literària també.
I sobre el contingut sempre vaig saber que tot tenia un límit. Explicaria part de la meva vida familiar però no l'exposaria. La intimitat real dels meus fills i la de casa meva no era un material que volgués lluir de forma crua. No és per casualitat que vaig empescar-me la denominació de MEC: menors d'edat a càrrec, amb la que anomeno els meus tres fills. Igual que he fet amb el pare de les criatures. Tampoc m'he inventat res de nou. Elvira Lindo ja ho feia als seus grans Tintos de verano, quan per parlar del seu home l'anomenava «mi santo». Explicaria el que em passa a mi, les meves relacions amb els tres MEC, com és la vida d'algú que ho vol fer tot perfecte i se sent eternament imperfecta. O d'algú que ja s'ha adonat que la perfecció és com alguns conservants artificials, un material poc recomanable. Però si mai he tingut un problema greu a casa no l'he explicat. O ho he fet quan ja ha passat, n'hem parlat i tothom m'ha donat permís per fer-ho. I una altra condició que em vaig imposar va ser el sentit positiu. Aquesta no seria la secció d'una mare amargada i al finals dels articles sempre procuro trobar-hi esperança, ironia (mai cinisme) i bon humor. Jo he decidit ser mare de forma voluntaria i tot i els mals moments tenir fills és, com diu el tòpic, el millor que m'ha passat a la vida. Tot i que espero que a través dels meus escrits quedi ben clar, que aquesta afirmació no és incompatible amb els laments i imprecacions que deixo anar periódicament. Ser imperfecta no vol dir deixar de ser lúcida. O intentar-ho.
I ara, el llibre. Quan vaig rebre la trucada de Columna oferint-me la publicació d'un llibre, totes dues parts sabíem que no volíem un recull d'articles. Fins i tot en un primer moment vaig valorar que tot el material fos nou. Però van haver-hi dos motius que m'hi van fer repensar: l'econòmic (ni el temps ni la remuneració hi acompanyaven, i no em queixo pas, són temps durs), i la possible decepció dels lectors habituals de la pitjor mare del món. Vaig donar-hi voltes fins que vaig trobar la fórmula del manual. Una manera de crear material nou (un 60%) i de presentar el ja existent d'una forma diferent o, com diria la pitjor mare del món, tunejada.
L'estructura del llibre gira entorn les temàtiques sobre les que he parlat al diari i al blog. I per fer-la primer vaig haver de fer un buidat i un etiquetatge de tots els articles. Saber de què havia parlat, vaja. Un exercici analític que em va servir, també, per incorporar algun article nou que mancava, o un capítol sencer, gairebé, com la lliçó 9 (Aprendràs dels altres allò que et convingui, allò que no et convingui, doncs no).
El to, naturalment, ha seguit sent l'humor i l'exageració, d'una forma més clara que als articles. Volia, vull que el llibre faci riure. I ja no es tracta només de fer una paròdia de l'histerisme amb que actuo tantes vegades com a progenitora, també volia riure'm dels manuals d'autoajuda. Perquè aquest és un fals manual, per si algú en tenia dubtes. Impecable en la forma, dubtós pel que fa al contingut. L'únic que pretenc és que els pares i mares riguin de les meves peripècies i es relaxin. Que se sentin menys sols i menys espantosos. I que es tornin a relaxar. Confesso que m'ho vaig passar molt bé inventant-me els títols de les 10 lliçons, que tots junts composen el decàleg (tinc flaca per les al·lusions bíbliques) i amb els enunciats dels problemes.
Si els voleu llegir, aquí trobareu l'índex complert i el primer capítol. I si us agrada el que llegiu només cal atansar-se a una llibreria i comprar-lo. També està disponible en ebook.Els tres MEC, el pare de les criatures i servidora us ho agrairem. 
I recordeu, la perfecció mata.
Autobombo (14/11/13)

No és elegant que jo mateixa parli del llibre que a partir d’avui, 14 de novembre trobareu a les llibreries, ja ho sé. Fins i tot m’he plantejat no escriure sobre el tema. Llavors he recordat Paco Umbral i el seu incomprès “ Yo he venido a hablar de mi libro ” i m’hi he repensat. Què carai, estic contenta i vull explicar-ho. Servidora, a més de garlar sobre les pífies de mare nefasta cada dissabte en aquest diari, n’ha deixat constància a La pitjor mare del món, el manual (Columna Edicions).

De què va
El llibre és un manual i no és un manual. És un manual perquè ho diu el títol i ho corrobora el subtítol: “Com convertir-se en un pare o mare imperfectes en 10 lliçons”. I perquè vaig crear-lo amb l’objectiu que els progenitors de Catalunya surtin en massa de l’armari cridant a tot drap “Oh, sí, jo també l’espifio vuit cops de cada deu!” I que quan això passa el cel no cau sobre els nostres caps, ni un llampec ens socarrima el cul, ni ens convertim en estàtues de sal marina iodada. Al llibre hi ha casos pràctics on jo mateixa em retrato i evidencio que sóc la pitjor mare del món; hi ha exercicis de repàs, un apartat que promet solucions i un altre titulat “Què hem après”. I també inclou un decàleg amb deu manaments a seguir per tot bon pare o mare imperfectes.
Conseqüències
Quan l’acabi, el lector haurà llegit conceptes tan útils per a la supervivència com ara que aspirar a la perfecció mata o que creure que el temps no laboral és un moment de relax provoca halitosi. Ara tocaria dir “Tot molt científic”. Doncs precisament no.
Aquest llibre en realitat no és un manual perquè servidora no és qui per anar dient a la gent què ha de fer o deixar de fer. No tinc titulació que m’acrediti com a psicòloga, terapeuta, educadora, metge forense o bombera. De fet, he inclòs un avís segons el qual no em faig responsable de cap acció delictiva, estranya o distorsionant produïda després de llegir el llibre. Vull dir que, per exemple, quan indico a l’apartat “Exercicis de repàs” que cal escenificar un acte de psicomàgia i entrar dins un armari i sortir-ne, no vull que ningú em demandi perquè a l’hora de fer-ho el moble, amb el pare o mare en qüestió dins, va desplomar-se sobre la cunyada, el sogre, el gos llardós o qui fos que, ves per on, passava per allà. Que la gent és molt llesta i jo vaig fatal de temps per anar visitant jutjats.
La confessió
Llavors, si no és un manual, què és? Doncs una confessió. Així, endreçada per temes, he explicat part de la meva vida. La més poc explicable. No pas perquè hi hagin passat fets innominables i morbosos, sinó perquè el ridícul s’hi passeja alegre i feliç. I també és el relat de la rebel·lió d’una mare que ja n’està fins als cabells blancs de la coroneta de fer veure que és Mary Poppins. I pel mateix preu és, alhora, una proposta de dieta d’aprimament: deslliurar-se del sentiment de culpa. És tal l’alliberament del pes que recau sobre la nostra esquena que quan duem a terme la dieta amb èxit creurem levitar.
I ara dades pràctiques. El llibre comença avui la cursa cap a l’èxit o la pura supervivència. M’agradaria que fos la primera opció, sobretot perquè significaria que els pares i mares de Catalunya han descobert el nou paradigma: hi ha vida més enllà de la perfecció.
I no vull tancar aquest article sense donar les gràcies a tots els que em llegiu i seguiu: aquest llibre no s’hauria fet realitat sense vosaltres.

Basat en l’article publicat el dissabte 9 de novembre de 2013 al suplement Criatures.

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)