01 de maig 2017

Treballadora de la cultura


Avui és el dia del treball i vull parlar del meu:  tinc idees i les escric. 



Des de setembre he escrit llibres, guions, articles, continguts web diversos, activitats per clubs de lectura, presencials i virtuals.També faig conferències i trobades amb lectors, especialment joves lectors, a centres educatius i biblioteques. I des de l’octubre participo a la tertúlia de la segona hora del programa Catalunya Migdia.

Sóc, per tant, treballadora de la cultura.

Podria parlar del més evident. Pensar idees, descartar-les, escollir-ne una, desenvolupar-la, documentar-me (entrevistes, lectura, recerca a internet, etc.), esbossar un esquema, definir l’esquema, corregir l’esquema, escriure, reescriure una i totes les vegades que calguin (tres, set, nou, dotze). Revisió de galerades (en el cas dels llibres). Preparar el contingut de conferències, xerrades i tertúlies, de clubs de lectura i altres activitats d’animació lectora (arribo, en algun cas, fins i tot a elaborar un petit vídeo que edito jo mateixa de forma casolana). Però no ho faré. 



Avui vull fer la llista de tota la resta. No he dit queixar-me, he dit llistar, parlar, exposar, fer evident, treure a la llum. Començo. Agafeu una cadira.


Reunions o converses via mail o telèfon amb l’editorial, reunions o converses via mail o telèfon amb la meva agent literària; en el cas d’un nou llibre supervisió del contracte pactat per l’agència literària, converses al voltant de la il·lustració i/o la coberta, elaboració de la llista de persones a les que enviar el llibre per a la difusió, escriure una o més entrades en aquest blog, difusió via Facebook, Instagram ,Twitter, Linkedin (a partir d’aquest moment ho abreujo d’aquesta forma: FITL). Contactes amb periodistes. Si hi ha sort entrevistes (contactar pel dia, quedar, preparar-se entrevista, fer-la, difondre-la via FITL). Facturar l’avançament dels drets d’autor. Controlar el cobrament de l’avançament de drets d’autor. Supervisió de la liquidació anual de drets d’autor. Si s’escau, reclamació de la liquidació anual. Facturació dels drets d’autor. Controlar el cobrament o no dels drets d’autor. Assistència a fires literàries, signatures i altres actes de promoció: establir el dia de l’acte, el desplaçament, l’acte en si, la difusió via FITL. Trobades amb llibreters. Elaboració de documents pdf explicatius del contingut de les xerrades amb lectors i de la conferència La pitjor mare del món. Sessió de fotos de retrat per a promoció pròpia. Gestió de les trobades amb els lectors, que en el meu cas poden sorgir per petició de la pròpia editorial, de la Institució de les lletres catalanes o directament dels centres escolars o biblioteques. El mateix serveix per a les conferències que vaig dedicades a La pitjor mare del món. La gestió comporta: intercanvi de correus fins a establir la data i el contingut i enfocament, localització geogràfica del centre i introducció de la localització al GPS, lloguer del cotxe del servei de carsharing del que en sóc usuària, control que el cobrament del carsharing sigui correcte, preparació del contingut de la xerrada (la caixa d’eines que faig servir per als lectors de primària, o els power points per secundària o les conferències de La pitjor mare del món, amb l’ordinador, el passador de diapositives i tots els cables i adaptadors), desplaçament fins al lloc de la xerrada, facturació de la xerrada, control del cobrament de la xerrada. En el cas de la ILC cal omplir una valoració a un aplicatiu, el mateix a través del qual he establert la xerrada, prèvia demanda d’una informació que per a mi és fonamental, saber si el meu llibre està socialitzat o no. En cas d’estar socialitzat demano que s’enviï una carta a les famílies perquè qui ho desitgi porti llibres meus per signar. Als mails on ho demano també explicito els motius de la meva disconformitat amb la socialització del meu llibre i genera diversos mails amunt i avall. També cal, en el cas dels centres escolars on vaig amb la ILC, calcular les despeses de quilometratge i peatge i demanar a les escoles i instituts que ho tinguin preparat per pagar-m’ho el dia de la xerrada. Difusió d’algunes trobades amb lectors a través de FITL  i també del meu blog o del blog de la ILC. En alguns casos, determinats ajuntaments m’han exigit fins a quatre certificats i/o documents per poder fer  una factura de, per exemple, 150 euros bruts (de fet no els importa la quantia, els importa que sóc autònoma): certificat del banc conforme el compte és meu a partir d’un document del propi ajuntament que cal omplir, imprimir, dur al banc perquè el signin, escanejar i enviar; fotocopia del DNI, certificat conforme no tinc deutes amb hisenda, certificat conforme no tinc deutes amb la seguretat social. Aquests certificats els he demanat a través del meu gestor (trucada, enviament, cobrament del tràmit) o els he pogut fer jo perquè fa anys vaig perdre hores i hores per la gestió de la signatura electrònica quan un ajuntament me la va exigir per cobrar una factura de... 150 euros bruts (deu ser una xifra màgica, tu). Si els buròcrates municipals que s’han inventat aquestes obligacions carregoses, absurdes i abusives esdevinguessin autònoms un sol dia de la seva vida, tot seria diferent. Però seguim amb el llistat de tasques. Negociació i signatura del contracte de guió o de col·laboració amb la ràdio, o del preu pel servei de moderació de club de lectura o altres activitats d’animació lectora. Facturació. Control del cobrament. En alguns casos, també cal, lloguer del cotxe, localització del lloc on té lloc l’animació lectora, desplaçament, difusió via FITL. Vida de xarxes: llegir, comentar i escriure tuits, entrades de Facebook, Instagram i Linkedin (alguns més que altres i tot va per èpoques). Trobades i activitats amb col·legues professionals de caire sindical/reivindicatiu. Declaració trimestral de l’IVA que genero per determinats serveis: acumulació i ordenació cronològica de factures suportades, introducció a l’excel de les factures emeses i de les suportades, enviament de les dades al gestor perquè faci la gestió de l’IVA amb hisenda. Declaració anual del resum de l’IVA, que també comporta preparar més números. Declaració anual a hisenda dels proveïdors amb els que he generat un moviment superior als 3000 euros. Declaració anual de la renda de l’IRPF (jo mateixa preparo els números que passo al gestor perquè calculi i presenti la declaració). Supervisió de l’estat de la declaració d’hisenda que normalment em surt a retornar i que els darrers tres anys hisenda ha tingut el gust d’ingressar-me la devolució el mes de novembre o desembre (és a dir, que amb l’irpf que he avançat a cada factura i el temps que triga hisenda a retornar-me el que em correspon he finançat a l’Estat sense que ningú m’ho  hagi demanat ni els hagi pogut cobrar res a canvi).

Potser em deixo alguna tasca, però així que la recordi l’aniré afegint.


01 d’abril 2017

I si fos un ocell?





Cada nova història, cada nou llibre, té un perquè, un origen, una raó. En el cas d’aquest nou llibre que presento, I si fos un ocell?, tot va començar fa molts anys, quan vaig suspendre per tercera vegada l’examen del carnet de conduir i vaig saber que per molt que acabés aprovant —cosa que va passar a la següent convocatòria—, allò no estava fet per a mi. Al còctel Molotov de desànim automobilístic amb els anys s’hi va afegir una por cada vegada més gran de les altures, allò que popularment s’anomena «vertigen», tot i que no ho és. Com seria capaç de conduir si m’aterria la possibilitat d’enfilar-me per segons quina carretera o passar per sobre un pont? Fins que una tarda, a la Gal·la Placídia, mentre seia a un banc en la millor de les companyies, la de la Joana Martí, vaig entomar el seu repte de complir desitjos pendents i vaig assegurar-li que així que arribés a casa trucaria al despatx dels psicòlegs especialitzats en tractar la por a conduir que havia localitzat i que demanaria hora. I ho vaig fer.
 
El que va venir després van ser molts mesos de feina conjunta amb la Maribel Martínez, que va ensenyar-me que la valentia és fer tot allò que et fa por, tot i que et faci por. I que la perseverança és una aliada imprescindible. Un dels exercicis que em va demanar que fes la Maribel era pujar dalt del terrat del meu edifici del barri de Gràcia per aprendre a mirar enllà i cap avall, cap al terra, cap a l’abisme. Volia que convisqués amb aquella por i que, fins i tot, imaginés què passaria si queia, perquè calia que aprengués a transitar pel malestar i comprovés per mi mateixa que, tot i passar-ho malament, el cap no m’explotava. 
  
Un dia, al terrat, vaig fixar-me en uns falciots que volaven cel amunt. Se’m va acudir que seria bo aprendre a mirar-los cel enllà com si imaginés que jo mateixa era un ocell. En fer-ho el meu cervell narrador es va activar. I si jo fos un ocell? Em vaig dir. Si jo ho hagués estat. La meva por de les altures tindria tota la lògica del món perquè em protegiria. Impediria que em llancés del terrat per volar i que en fer-ho morís esclafada. En aquell precís moment va néixer la Lola, la mare de l’Arnau, el protagonista del llibre. L’Arnau va néixer un segon després perquè el meu cervell va continuar imaginant: I què passaria si la Lola tingués un fill que la volgués ajudar? Un fill al que se li hauria acudit aquesta idea de bomber, i perquè la dona s’acostumés als ocells li regalés una parella de periquitos. Era una idea bonica, boja i divertida i me la vaig quedar. 



Escriure el que va fer l’Arnau per ajudar la mare em va ajudar a mi, també. Vaig decidir que l’Arnau no voldria ajudar només la mare, també a la Càrol, la seva germana gran, que estava tipa que la gent de la seva classe la mirés com una friqui per culpa de les seves bones notes, i que per fer-se la interessant s’havia entestat en tenir una taràntula. O el seu pare, l’Oriol, que per culpa de la crisi havia hagut de marxar a treballar a Euskadi i els enyorava. L’Arnau també tenia un petit problema, li costava escriure i les seves notes no eren res de l’altre dijous. Per compensar-lo una mica la mare l’havia apuntat a una extraescolar diferent: el taller d’invents del Paco, un home tranquil, pràctic i positiu. 

La historia que en va resultar és la que trobareu a les llibreries a partir del dilluns dia 3 d’abril, editada per Arcàdia, editorial amb qui ja vaig publicar «L’últim violí» l’any 2014. La mà de la Montse Ingla i la col·laboració del Toni Munné hi són molt presents. Sense la seva complicitat aquest llibre no hagués estat possible. També vull agrair les paraules del filòsof Joan-Carles Mèlich que a la contracoberta del llibre ens parlen del fet de perseverar. I en darrer lloc vull destacar les precioses il·lustracions de la Susanna Campillo que han obrat la meravella de fer realitat el que jo duia dins el cap, com la dels dos periquitos que podeu admirar a l'inici d'aquesta entrada. 

Aprofito per donar les gràcies a la Maribel que em va mirar fixament i em va dir que jo conduiria, que no en tenia cap dubte. També a la Mariona, de qui vaig manllevar el coratge i la persistència en el seu desig d’estudiar al Canadà. I al Nil, que em va acompanyar aquell dia que ens vam enfilar a la Torre de Collserola, i em va donar la mà. I a l’avió del Tibidabo. I a dalt del terrat. 


Quan escrivia el llibre no tenia gens clar l’encert de la predicció de la Maribel. Només sabia que ho seguiria intentant. Que seguiria perseverant. Avui puc explicar que sí, que la va clavar, i ara vaig amunt i avall, de xerrada en xerrada, o a un club de lectura, o a on sigui, amb un cop de cotxe.

Espero que gaudiu d’aquesta història adreçada especialment a les lectores i lectors a partir de 10 anys, però que pot llegir tothom que en tingui ganes, als 8, als 18 o als 88 anys. 

I si fos un ocell?
Col·lecció "La meva Arcàdia". Editorial Arcàdia
A partir de 10 anys

30 de març 2017

Un món sense LIJ KM0 de qualitat






Aquestes són les paraules que vaig adreçar ahir al públic assistent al lliurament del Premi Barcanova de literatura infantil i juvenil, en nom del jurat del que en formava part en qualitat de presidenta. Evidentment, el primer que vaig fer ser felicitar els premiats, el Jaume Cela, amb el llibre El meu pare és una pissarra, i la Maria Carme Roca, amb la novel·la juvenil Selfies al cementiri.

I després vaig explicar que tots els escriptors de literatura infantil i juvenil (LIJ) som persones positives. Creiem en el futur, els lectors, els nens i nenes i els joves. Bé, són el futur, però sobretot creiem que són el present. Perquè no són només una inversió per a nodrir de lectors futurs la literatura d’adults. La que se suposa que és «la bona». Els joves lectors són una realitat, ara, com a ciutadans de ple dret que pensen, s’imaginen i es formen. 

De vegades els escriptors de LIJ catalana dubtem, perdem peu. Escriure és dur. Costa. Costa molt, moltíssim. L'entorn no ens és favorable. Molts de nosaltres hem estat a punt de tirar la tovallola milions de vegades. Ens hem dit «Que escriguin uns altres». I davant del drama de la socialització del llibre literari a l’aula i la indiferència que provoca massa sovint, ens venen ganes de plegar.  «Doncs que només hi hagi traduccions o amateurs. O gent rica que pot permetre’s el luxe d’escriure sense guanyar-s’hi la vida», ens tornem a dir. 

Una de les meves pel·lícules preferides és «It’s a wonderful life» (Que bonic és viure!) i de la mateixa manera que el protagonista, he imaginat què passaria si no es publiqués literatura infantil i juvenil catalana de qualitat: Un món sense LIJ KM0 de qualitat.  



1.    Els nens i nenes entendrien que els bons escriptors no es fan mai a casa i pocs d’ells somiarien en ser-ho.

2.    El món, les paraules, els imaginaris de qualitat serien forans, externs, aliens a la nostra realitat.

3.    En conseqüència, el món que envolta els infants i joves, per tant, seria apreciat com un món poc interessant de ser mirat i narrat. Un món poc interessant, en definitiva.

4.    Acabaríem menyspreant o mirant amb condescendència els pocs escriptors catalans de LIJ, com allò que va passar durant un temps, en què es va associar cinema espanyol a dolent, cutre i poc seductor.

5.    La llengua catalana s’associaria a un ús secundari, com de poca cosa.

6.    La llengua s’empobriria.

7.    Els únics amb feina de qualitat literària serien els traductors, una situació una mica estranya. No dic que no facin feina de qualitat, però la llengua quedaria únicament a les seves mans.

8.    Si el món imaginari del lector prové únicament de fora és molt probable que no expliqui el que li passa, els seus problemes, i que el que hi digui no l’acabi d’interessar, o que costi més enganxar-lo.

9.    Només podrien dedicar-se a escriure aquells que tinguessin  la vida econòmica resolta. Els més afavorits. I cal tenir en compte que pel que fa a les dones, només ho podrien fer aquelles que a banda de tenir prou ingressos compartissin la criança dels fills.

10. La nostra cultura, en definitiva, esdevindria una cultura de segona.


Per sort, tot i que costa, encara existeixen iniciatives com els premis literaris que es lliuren avui, que faciliten la professionalització dels escriptors i la creació de LIJ catalana de qualitat. I les obres premiades ens ho demostren, perquè tots dos, el Jaume, la Maria Carme, han fet molt bona feina. L’enhorabona!

(Nota: el jurat el formàvem la docent Anna Badia, l’escriptor Miquel Arguimbau, l’assessor literari i escriptor Pere Martí, l’editora d’infantil i juvenil de Barcanova, Sara Moyano i jo mateixa. Gràcies a tots, va ser un plaer compartir el jurat amb vosaltres!)


17 de gener 2017

Opinió d’adolescent a l’escola FEDAC de Castellar del Vallès




Ahir vaig tornar a l’escola FEDAC de Castellar del Vallès, per fer el taller de creació de textos d’opinió. Amb aquesta són quatre les vegades que m’he plantat davant la classe de 3r d’ESO per explicar com vaig crear la columna d’opinió La pitjor mare del món, i els criteris estilístics i de contingut que m’he imposat a l’hora d’escriure-la. No és, per tant, una explicació sobre maternitat i paternitat imperfecta, sinó sobre text d’opinió.

El taller va néixer a partir de la proposta de la Rosa Maria Baró, professora de català del centre, i està dividit en dues parts, d’una hora cadascuna. La primera és teòrica i allà els explico com va néixer la secció i n’analitzo les característiques des del punt de vista lingüístic. També parlo del contingut, però no tant de com trio de què anirà l'article (que també una mica), sinó de les poques normes que m’obligo a seguir, com la de protegir la intimitat més íntima del que passa a casa. Aquest any hi he incorporat una novetat i ha estat la lectura prèvia de dos articles meus i quatre d’altres articulistes: Francesc Canosa, Marta Rojals, Ferran Sàez i Barbijaputa) que ens ha permès parlar dels diferents enfocaments i estils. I fins i tot de les diferents finalitats d'un article d'opinió.



La segona part és pràctica i al llarg d'una hora els alumnes inicien l’escriptura d’un article propi. Primer comentem en veu alta els temes i punts de vista d’aquelles persones que ja tenen clar què escriuran, i després, mentre tothom treballa de forma individual, vaig passant per les taules per resoldre dubtes, escoltar propostes i oferir consells o plantejar preguntes.

Com cada any les noies i els nois plantegen temes nous (la religió al món d’avui des del punt de vista d’algú que es declara ateu, el dolor de la mort en plenes vacances de felicitat nadalenca, la incidència de la tecnologia en els nens més petits), universals (l’amor, l’amistat) o temes que se senten molt seus (els videojocs, l’esport, la vida d’un adolescent, la incomprensió dels adults, les dificultats dels estudis, el futur). Però sigui quina sigui la temàtica escollida aquest és una molt bona proposta per practicar i exercitar una veu pròpia, per intentar entendre els arguments contraris, ni que sigui per rebatre’ls i per aparcar les veritats absolutes. 



I també per començar a treure els nas als diaris, un mitjà que admeten que no se senten gens seu. No entenen el context de moltes notícies i articles i detecten que els textos no se’ls adrecen directament. Una observació interessant que hauria de fer pensar tant als propis mitjans, com a la comunitat educativa. De totes maneres els vaig encoratjar a seguir llegint i fullejant diaris de forma habitual, i els vaig explicar que igual que amb una sèrie que s’enganxa a mitja temporada, si bé al principi pot ser que es perdin una mica, la pràctica fa que al final s’acabi entenent tot. 

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)