27 de setembre 2015

Voteu, si us plau, voteu!


Avui fa 40 anys, Xosé Humberto Baena, Ramón Sanz, José Luis Sánchez-Bravo, Jon Paredes -Txiki- i Ángel Otaegui van ser afusellats pel règim franquista. Dos mesos més tard moria Franco i si el seu judici s'hagués aplaçat, ara serien vius. Els advocats que elss van defensar, com la Magda Oranich, encara mantenen viu el record d'aquelles morts violentes. Jo, en canvi, no recordo com aquell dia vaig bufar les espelmes dels meus 6 anys, però ho vaig fer. I avui que tornaré a bufar espelmes, i que és jornada electoral, no vull oblidar que fa 40 anys la dictadura matava. Que la pena de mort era vigent. Que votar era una quimera. Que tot el que hem aconseguit (sí, aquesta democràcia imperfecta i merdosa, però democràcia) no era més que un somni. No he entès mai la gent que no vota. Jo que defenso la frivolitat, en aquest tema no ho sóc gens. No entenc com algú pot llençar a les escombraries el que va costar vides. El que cal que defensem amb un gest tan senzill com introduir una papereta dins una urna... com a mínim. A la papereta que hi hagi el que cadascú vulgui. Un tros de xoriço, si un es vol posar àcrata. Però mai, mai, mai, ningú ens comptarà entre els indiferents, entre els que no opinen, els que no saben no contesten. Entre els mandrosos glamurosos. I els no glamurosos també.

Avui fa 40 anys que el que viurem durant les pròximes hores era una utopia, i de la mateixa forma que no comprenc com algú tria la ignorància tenint el coneixement a l’abast, seguiré sense entendre perquè algú que es considera ciutadà, no se sent concernit per unes eleccions... com a mínim. I repeteixo, ni que sigui per votar nul, que mai serà un vot inexistent.

Voteu, si us plau. Voteu. Hi teniu dret i fa 40 anys no.

25 de setembre 2015

Irlanda, el país que estima els llibres... i els escriptors


Aquest estiu he visitat Irlanda i per una vegada a la vida he sentit que no calia amagar el meu ofici. És més, que en podia presumir!

El primer xoc el vaig tenir a Dublin, al Trinity College. A la large room, no només hi vaig trobar els típics busts d’escriptors, també vaig descobrir aquest cartell misteriós i impactant que podeu veure a la foto.



Coi, em vaig dir, tres escriptors de literatura infantil... i amb foto! I premiats! I a sobre ho publiciten a la sala més visitada pels turistes! Cooooi. Quan vaig arribar a Barcelona i vaig investigar sobre el contingut del cartell gairebé caic morta de l’ensurt. I de l’enveja.  A Irlanda donen tanta importància a la literatura infantil que han creat el Laureate na nÓg , un premi bianual que es concedeix a un escriptor o il·lustrador de literatura infantil. La iniciativa, de l’Arts Council, amb el suport del Minister for Children and Youth Affairs, Children’s Books Ireland, Poetry Ireland i The Arts Council of Northern Ireland, fa possible el contacte de l’autor premiat amb els lectors de tota Irlanda, durant els dos anys que dura el seu “regnat”. I tot per posar en relleu la importància de la literatura infantil. Ells ho tenen clar.

A la botiga del Trinity College vaig comprar-me, emocionada, un pack amb postals dels autors de literatura irlandesa més coneguts. Perquè, oh, mare meva, n’estan orgullosos dels seus escriptors! Un orgull que es traspua per tot el país. A tot arreu pots veure plaques que et recorden que aquí va viure tal o qual eminència de la literatura. I els han convertit en icones de la seva identitat. Són els “seus” clàssics i els llueixen. I els encontorns de Sligo són The Yeats County i pots visitar la seva tomba, i la casa on va viure, el bosc on es va inspirar el poeta, i vénen postals amb les seves poesies... postals que la gent compra! I a Dublin s’han inventat el BloomsDay, per rememorar l’acció del protagonista d’Ulisses, de James Joyce, i fins i tot pinten murals dedicats a escriptors o guarneixen una pastisseria amb llibres. 

 

Però això no és tot. L’impacte final el vaig tenir a Galway. La cadena de llibreries Eason organitza un club de lectura de la mà d’un programa de ràdio i els llibres triats són exposats en un lloc preferent dels seus aparadors. I per acabar-ho de rematar, també tenen un club de lectura infantil, tot i que aquest no està inclòs al programa de ràdio. Però la llibreria es pren la molèstia de triar cada més 4 llibres de literatura infantil i juvenil, perquè la gent els compri, en parli i opini. Cada mes. De literatura infantil i juvenil. 


 
A Irlanda ho tenen clar. I aquí? Ai, aquí potser que espavilem. I que tal i com deia Un chat botté, a l’interessant article sobre la jornada Biblioteca’m, centrada en iniciatives dedicades a joves usuaris de biblioteca, aquí potser que ens decidim a fer grans aquelles iniciatives que ja funcionen. A creure’ns el valor del que ja tenim. I, afegeixo jo, a ser coherents. Si volem un país amb joves lectors cal que la literatura infantil i juvenil se situí al centre de l’acció. Exactament allò que fan a Irlanda.



22 de setembre 2015

Com ser una escriptora antipàtica. El test




Neix amb pits i sistema reproductor femení. 10 punts.

Escriu i publica al teu propi país sense mediació de padrins. 15 punts.

Dedica’t a la literatura infantil i juvenil al teu propi país. 25 punts.

Fes-ho sense un pseudònim que et faci semblar lituana, alemanya o finlandesa. 30 punts.

No et dediquis a l’àlbum il·lustrat. 40 punts.

Escriu i reescriu tu mateixa el que publiques i guanya't a pols el poc amor del gremi dels negres literaris perquè: a) no els dones mai feina b) quan malparlen de tu no poden dir allò de “ui, aquesta, molt defensar els drets d’autor però si tu sabessis...”. 45 punts

Ajunta la paraula llibre amb la paraula comprar.  100 punts.

Explica que els llibres estan escrits per escriptors, no per robots. 120 punts.

Penja una radiografia al teu blog que demostri que ets una persona. 150 punts.

Recorda que només reivindiques que hi hagi retorn econòmic quan el llibre es vengui/llegeixi/s’obtingui. Si els lectors no el compren/llegeixen/obtenen ja entens que no cal. 300 punts.

Roba garrafes d’oli a casa de les persones que es vanten de descarregar-se i  no comprar tots els llibres des que s’han comprat un e-reader de no menys de 100 euros.  350 punts

Recorda que els escriptors sou treballadors de la cultura i que al igual que els mestres, conserges, metges, fusters i botiguers, a final de mes pagueu lloguer. 360 punts.

Insisteix a reivindicar els teus drets. 400 punts.

Sol·licita la complicitat de gremis afins al teu. 450 punts.

Insisteix encara més a reivindicar els teus drets. 410 punts.

Sol·licita encara més la complicitat de gremis afins al teu. 460 punts.

Sempre que puguis ajunta la paraula literatura a les paraules infantil i juvenil.. 500 punts.

Reivindica un tracte igualitari pels lectors menors de 18 anys que els equipari amb els lectors majors de 18 anys. I que no n’hi ha prou amb estores de coloraines i cadiretes per crear espais de lectura infantil i juvenil. 510 punts

Tranquil·litza als periodistes culturals que recomanen llibres i jura'ls que si recomanen llibres de literatura infantil i juvenil amb assiduïtat a les seves seccions, blogs i suplements culturals, i no només per Nadal i Sant Jordi, no els sortiran taques a la pell. 600 punts

Demana una cosa tan obvia com que es torni a valorar el llibre a les escoles i lluita perquè s’entengui que la socialització mal entesa és classista i un nyap cultural. 1.000 punts

Suggereix que allò que es socialitzi sigui el sou d’algú altre enlloc del teu que, vés per on, el necessites per pagar el lloguer i l’endodòncia del teu tercer fill. 2.000.000 punts

Procura buscar la complicitat amb gent del sector educatiu. 2.000.400 punts.

Troba l’esperada complicitat amb alguna gent del sector educatiu. Amb d’altres no. 2.000.800 punts.

Crea una plataforma per difondre allò que penses i ajuntar esforços. Tingues esperit associatiu, però del de tipus democràtic i tal. 3.000.000 punts

De nou, recorda que t’agrada el que fas, escriure. Que és la teva vocació. Que estimes el teu ofici i que no hi ha res que et faci més feliç que saber que els teus llibres agraden als lectors. 4.000.000 punts

Guanya un premi de forma justa 5.000.000 punts

Tingues la ferma convicció que el món sense llibres (digitals, en paper, en holograma o en qualsevol format que algú es digni a inventar) seria una terra erma. I recorda que, d’això, un món sense llibres és un món sense escriptors. Ehem. 5.500.000 punts

Comparteix aquest article a les xarxes socials. Va, atreveix-te. 10.000.000 punts.

Resultat

Entre 0 i 100 punts: molt bé. Has nedat i has guardat la roba. Ningú trobarà que ets una antipàtica i et convidaran a còctels i saraus. Però no et facis il·lusions, els teus ingressos en concepte de vendes no creixeran. És més, baixaran, perquè ja que ets tan simpàtica et demanaran que assisteixis a congressos... sense cobrar per la ponència. I en sortir de còctels i saraus, com que no voldràs ser antipàtica, et tocarà pagar el taxi de tornada que has compartit amb aquell crític/editor/periodista/escriptor/professor/mestre amb el que has tingut tan bona sintonia.

Entre 100 punts i 1.000.000 punt: Ai, ai, ai. No guanyaràs el premi a miss simpatia, però encara ho pots solucionar. Fes moltes xerrades sense cobrar i desmarca’t de tots aquells pesseteros que només es dediquen a aquest noble ofici per diners.

A partir de 1.000.001: Ho tens fatal, però encara pots nacionalitzar-te a Anglaterra, casar-te amb un mister anglès, canviar-te de forma legal el cognom per un de ben british, traduir-te els teus llibres i publicar-ne ni que sigui un de ben curtet a la pàtria d’Isabel II. Llavors dedica 24 hores al dia i 7 dies a la setmana a difondre la fita, encara que no et doni temps d’escriure mai més. Ben mirat, no tornis a escriure mai més però segueix actiu a les xarxes socials. Molt actiu.










21 de setembre 2015

L'entrevista a Catorze.cat


L’Inés Cornelles, de la revista cultural Catorze.cat (recent guanyadora del premi Lletres), em va fer una entrevista a l’antiga fàbrica Damm. Va ser fa mesos, a meitat del mes de març, però tot i el temps que ha passat, m’escolto i segueixo estant d’acord amb el que vaig dir. La felicitat s’ha convertit en un objecte de consum i la saviesa en una rara avis. Sí, jo vull ser sàvia. Ser-ho a la manera de l’avi del Carles Capdevila, que tant bé explica en aquest article que hem viatjat molt per saber el que ja sabien els nostres avis. També vull ser-ho per entendre que la felicitat la tens davant dels nassos, avorrint-te potser, vivint la tristesa de la pèrdua, de vegades. Vivint.



Gràcies Inés i tot l'equip de Catorze per aquest vídeo-entrevista. 

02 de setembre 2015

Cultura i pensament màgic

 
autor: gfpeck


Tanca la Negra y criminal, la llibreria de referència per a tots aquells seguidors del gènere negre. Jo no en sóc, i per tant no em compto entre els clients de la llibreria. En gasto d’altres, al meu barri, a Gràcia, a Barcelona. I ho faig per dos motius:  m’agrada que al meu voltant existeixin llibreries i perquè no crec en la màgia.

El segon argument no és cap gracieta. Paco Camarasa, el propietari de la llibreria, ahir explicava que tanquen entre d’altres coses, perquè tenen molts seguidors però poc compradors. Gent que estima la llibreria perquè segueix les activitats, les propostes i els blogs, però que no els compra llibres ni de forma presencial ni online. Com diuen a la sèrie The good Wife, in my opinion, és un indici més que els usuaris del sector cultural cada cop són més addictes al pensament màgic. Si tu preguntes si la gent vol que existeixin llibreries especialitzades, dinàmiques i de qualitat com la Negra y Criminal tothom et dirà que sí i fins i tot s’establirà el consens per afirmar que la seva desaparició és un drama. Però ningú o poca gent hi compra. És el mateix que passa quan la gent em diu que troba tan maco i interessant el meu ofici d’escriptora... i després m’engalten que pirategen llibres o que no li troben cap pega a la socialització dels llibres literaris a les aules. El pensament màgic de la societat del que ja va parlar la Maite Carranza al seu discurs davant el Conseller Mascarell al novembre del 2013 quan es va convocar una taula per provar de solucionar el nyap de la socialització mal entesa dels llibres de lectura (sense èxit... però el discurs és excel·lent, llegiu-lo aquí i la nota sobre la taula aquí). La gent creu que les llibreries viuen de l’aire, que els autors viuen de l’aire, que les editorials viuen de l’aire. I quan ho qüestiones ens foten a tots dins el mateix sac (abusos en el llibre de text i autors de literatura, editorials amb pràctiques abusives i autors de literatura...), o ens exigeixen que lluitem batalles titàniques sense el seu suport (el trending tòpic se l’endú el “el que heu de fer és demanar més del 10%” i jo els responc que el 25% de 0 és 0), o barregen la qualitat del llibre amb el dret a piratejar-lo/socialitzar-lo, o s’espolsen les puces parlant del canvi de model i que ara tots els autors hem de penjar directament els nostres llibres i vendre’ls directament (o sigui, que tingui aptituds per a 4 oficis: autor, editor, distribuïdor i community mànager. La literatura ja només és un 25% del que aquest tipus d’argument demana a un autor de literatura ).

Es molt probable que ja s’estiguin coent articles on es digui que la llibreria no ha fet prou, que si no tenia això o allò en el món digital, del 2.0 i les xarxes socials, etc., etc., etc. Que en realitat ha tancat perquè tal i qual... Desconec la casuística real, però no puc estar més d’acord en el que ha afirmat el Paco Camarasa, que ja no se’ls necessita perquè la gent seguirà comprant llibres a grans superfícies, aeroports i gasolineres. Vivim, per tant, en una societat que demana decorats estètics (les llibreries són precioses, els llibres són tan entretinguts...) per passejar-s’hi, per lluir... i que els pagui un altre.
També som, mal que ens pesi als dinosaures, en una època en què el concepte de cultura al nostre país ha canviat. Sí, ho ha fet i no sé si té marxa enrere. Cultura ara significa que has d’oferir el teu treball a canvi de res, o de poc, o de poc i mig. Que hi has de posar entusiasme, molt d’entusiasme, i sang freda, molta sang freda. De tant en tant a algú li toca la loteria i pot viure del que fa, o ven prou per pagar el lloguer de l’any. De tant en tant apareixen gurus que anuncien que la solució és internet o el transmèdia o la paraula de torn perquè a Tahoma Beach existeix algú a qui li va anar bé. Segueixen existint estructures amb una mala salut de ferro que viuen de la teva feina i tu no gaire o poc o meitat de poc i quan et queixes t’assabentes que hi ha legions de gent disposada a treballar amb ells a canvi de res... o pagant!

I tot això no és més que una conseqüència lògica de viure en un territori on la cultura no li importa un pebre a gairebé ningú. I aquest ningú inclou, encara que sigui una paradoxa, a molta gent que treballa o que vol treballar en aquest sector i a qui en realitat només li importa la "seva" obra, la "seva" parcel·la, la "seva" butaca, allò "seu". No és cap queixa, és una anàlisi científica. Si a la gent li importés les coses anirien d’una altra manera. I no és només als polítics als que els és indiferent, és tota la societat que amb els seus petits gestos (o gestos massius) decideix quina ciutat i quina mena de país vol. Per ara,  amb tot el que fa es tria un espai on els gestos i el verb ho inunden tot de bones intencions mentre l’acció quotidiana va per una altra banda.

Gràcies Paco Camarasa i Montse Clavé per la vostra feina, per acomiadar-vos, malgrat tot, amb esperit positiu i per seguir actius generant amor per la literatura.


"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)