31 de desembre 2015

Tancat per vacances





Tancat per vacances mentals.
Tornaré el 2016.

26 de novembre 2015

Ser autònom, ara




Vull parlar del que significa ser autònom, ara, és a dir, cotitzar en el règim d’autònoms de la Seguretat Social, però en realitat el que vull posar sobre la taula és que la nostra situació (pèssima, injusta, despòtica) és un símptoma de l’absència de democràcia real.

Una persona es dóna d’alta d’autònoms per exercir una activitat econòmica per compte propi (en teoria, un altre tema seria el frau que existeix per part de tantes empreses que obliguen els seus treballadors a desvincular-se del règim general i a  ser autònoms dependents, és a dir, amb un sol client, ells). Ser autònom vol dir que un segon després que enllesteixes els raïms del 31 de desembre ja pagues. Importa un rave si no tens cap client, importa un colló de mico si et passes tres mesos buscant-ne sense èxit (o amb èxit, però ningú et soluciona els tres mesos sense ingressos però treballant i amb voluntat de mantenir cobertura sanitària i la cotització per a la fantasia psicotròpica d’una futura jubilació ), importa una merda si has tingut ingressos però encara més despeses. Pagues. El mínim que pagues són 264,43 euros al mes. I si has facturat pagues un 15% de tot allò que facturis. Repeteixo, encara que tinguis més despeses que ingressos. És a dir, tot i ser la baula més fràgil de la cadena et converteixes en una font de finançament de l’Estat. A canvi de què? Evidentment dels serveis que els nostres diners financen, però sense unes baixes laborals que puguin rebre aquest nom, perquè tens l’obligació de seguir pagant la teva cotització mensual mentre estiguis de baixa, i perquè tot plegat et dóna tan poc que quan el diari satíric de notícies de ficció El Mundo Today, va escampar aquesta notícia, la majoria la van prendre per certa. De la jubilació més val no parlar-ne perquè aviat els llibres d’economia que en parlen els trobareu a la secció de ciència ficció de les llibreries. Per això molts autònoms fem l’esforç suplementari d’obrir-nos plans diversos d’estalvi o activem plans B el màxim d’imaginatius. Perquè un dia ens farem vells i necessitarem menjar i un sostre. I per tant, aquells pagaments en brut que de joves ens semblaven suficients i aquella cotització mínima, de sobte s’il·luminaran i els veurem com el que eren: insuficients, perquè no pagaven només aquell mes, també estaven destinats a pagar el futur (parlo per exemple de tantes vegades que en el món del guió es planteja si el preu pel guió està ben pagat o no i mai ningú pensa en un preu que et permeti cotitzar més de la base mínima de 264,43 euros com si els cossos dels guionistes no estiguessin preparats per arribar als 65 anys)

Tot el que exposo significa que estic en contra de pagar impostos? O de l’obligació de cotitzar? No. Perquè l’estat del benestar funcioni necessita dels impostos dels contribuents. Però no cal que siguin uns impostos pagats abans de saber el resultat net d’un exercici econòmic incert. Seria molt fàcil canviar-ho per un sistema de cotització mínima que al final de l’exercici fiscal o a través de la declaració de la renda corresponent, equilibrés la balança i llavors es pagués segons els ingressos constatats i calculats un cop deduïdes les despeses. Seria massa fàcil. Massa just. Aniria massa bé per fomentar realment l’autoocupació. És massa intel·ligent. Massa democràtic. Perquè estem instal·lats en l’absurda idea que vivim en democràcia quan la realitat ens constata que l’Ancien Régim no ha marxat. Perquè encara hi ha privilegiats i no privilegiats i perquè la relació amb l’administració és vertical i despòtica. I concretament la relació amb l’Agencia Tributaria van un pas més enllà del despotisme.

Com a exemple citaré tres casos que he viscut en pròpia pell:

1.    Un any ens vam oblidar (dic “ens” perquè a casa som dos autònoms i jo sóc la responsable de la comptabilitat i el paperam) de presentar el resum de l’IVA. Vam rebre la notificació i la multa corresponent que pujava uns 200 euros. Vaig reclamar adduint que MAI havia deixat de pagar. Que el resum de l’IVA és un document informatiu que recopila les dades que hisenda ja sap, però que demana al contribuint que li resumeixi (món digital, eo?) i que en aquell moment si hi ha alguna variació que la comuniqui. A la meva reclamació feia notar que NO hi havia cap variació de dades, que tan sols havia estat un oblit que solucionava a l’instant i que no hi havia hagut voluntat de no pagament. Hisenda es va passar pel folre dels pantalons la meva reclamació i ens va tocar pagar. Per no presentar unes dades que hisenda ja tenia. Fes-te fotre número 1.
2.    Fa tres anys els dos autònoms de casa vam decidir unificar esforços i constituir una SCP, una societat civil privada que simplifiqués gestions i que sota un mateix nom, ens ajudés a oferir uns serveis professionals millors i vam invertir fent obres en un nou local, uns baixos. Al local hi vam instal·lar calefacció per no pelar-nos de fred. I com que un dels serveis que oferim és la fotografia de bodegons publicitaris amb plats cuinats, vam instal·lar una cuina. Vam demanar les factures corresponents, vam pagar l’IVA corresponent i vam presentar les factures per deduir-nos les despeses ja que interpretàvem que tot plegat era no pas per muntar-nos un apartament privat sinó un lloc de treball. Hisenda ens va dir que ni la calefacció ni la cuina eren despeses adduïbles a la nostra activitat professional. Com que sóc tan ingènua que crec en el diàleg entre administració i administrats vaig presentar al·legacions aportant proves. Vaig rebre la mateixa resposta negativa que la primera vegada. La mateixa. Copiar i enganxar. L’administració no escolta i es va tornar a marcar un segon fes-te fotre de fred i de ja cuinaràs a casa per fer fotografia publicitària professional.
3.    Fa més de sis mesos que vaig presentar la meva declaració de renda i que espero que hisenda m’ingressi la devolució. Avui ho he consultat i diu que tot està bé i que s’acaba de tramitar la transferència. No em pagaran interessos de demora perquè això només passa si t’ingressen les devolucions després del 31 de desembre. O sigui, que hisenda m’obliga a avançar-los un 15% de tot el que facturo i encara pot trigar un any des que s’acaba l’exercici fiscal sobre el que declaro a tornar-me tot allò que he pagat de més. Si declaro un exercici que es va acabar el 31 de desembre de 2014 hisenda pot trigar fins el 31 de desembre del 2015 a tornar-me la devolució de la renda. O sigui, a l’incident número 1 em vaig oblidar 1 dia de declarar un document informatiu i em va tocar pagar 200 euros però al revés... Ha, ha, ha! (riure histèric). Fes-te fotre número 3.

Tothom sap que és absurd reclamar a hisenda. Que si et fan una inspecció i et reclamen res, encara que sigui injust, el més pràctic és pagar. A no ser que siguis Rodrigo Rato i tinguis bons advocats i les connexions corresponents. Conec el cas d’unes persones que van patir l’animadversió estranya d’una inspectora d’hisenda que es va entestar en empaperar-los per una venda d’una casa que la senyora deia que no era la seva primera residència. Es van veure obligats a ingressar un aval bancari i a assumir-ne les despeses durant els 3 anys que ha durat el termini legal d’hisenda per reclamar el suposat deute. I al final hisenda no tenia raó! Però aquestes persones han vist com la seva economia personal durant tant de temps s’ha vist perjudicada greument. Democràcia? Ha, ha, ha! (més riure histèric)

A més, quan les injustícies sobre els impostos es cometen sobre els ciutadans en règim laborals són greus, gravíssimes, però quan els que hi estem sotmesos som els autònoms, del que estem parlant és de carregar-nos el teixit productiu del país. És un abús total i absolut. Bussines friendly? Ta mare friendly.

09 de novembre 2015

Club de lectura Llibre de família




Aquest és el títol del Club de lectura virtual que inicio demà i que conduiré jo mateixa. Sí, virtual, i això vol dir que s’hi pot apuntar TOTHOM que ho desitgi. Només cal fer-se seguidor del club i ja està. Tan fàcil com fer clic aquí.

Llegirem 7 llibres, un cada mes. I comencem demà dia 10 de novembre. Al llarg de la lectura anirem comentant el llibre a l’apartat de debat i tot còmodament des de casa... o des d’on us vingui de gust connectar-vos. Els llibres estaran disponibles a les biblioteques de la Generalitat. I, és clar, també us els podeu comprar. No és cap anatema comprar llibres...

El nom del club ja ho diu tot. Llibres i família. Llibres per parlar de com exercim de progenitors. De com recordem la nostra etapa de menors d’edat a càrrec (MEC). De la vida en família. Perquè els llibres adquireixen tot el seu sentit quan ens interpel·len i es connecten amb la nostra vida. En aquest cas la nostra vida familiar. Llibres per a gaudir de la lectura, per passar-nos-ho bé llegint, pensant, compartint, rient, emocionant-nos, descobrint.

Llibres que no tenen edat. No és per casualitat que he triat tres títols de LIJ. Els lectors comprovaran que quan llegeixin un llibre de Literatura infantil i juvenil el cel no caurà sobre els seus caps. I que la literatura infantil i juvenil és... literatura! Històries que es poden llegir i gaudir als vuit anys i als vuitanta.

 

Parlem molt de com fomentar la lectura entre els petits i els joves, de com esdevenir una família lectora. Doncs aquest club és una bona eina. Per demostrar empíricament als nostres MEC que llibres i tecnologia no estan renyits. Que gaudim del que llegim fins al punt que ens agrada compartir-ho. Que llegirem llibres que després els podrem recomanar. Que els “seus” llibres ens semblen igual de bons (o dolents) que els “nostres” llibres. I que hi ha gent fora de l’escola i de la família que s’interessa per la lectura. Perquè el club és una proposta de la Carme Fenoll, directora del Servei de Biblioteques de la Generalitat, i també hi col·labora la FAPAC.

He proposat començar amb La meva família i altres animals, de Gerald Durrell, perquè retrata com ningú les excentricitats d’una família nombrosa a l’illa grega de Corfú als anys trenta del segle vint. Té humor, lirisme, amor per la natura i bona literatura a raig. 



Aquí teniu el calendari:

10 de novembre – La meva família i altres animals. Gerald Durrell
 11 de desembre – Molsa. David Cirici
12 de gener – La universitat de la vida. Rob Riemen.
13 de febrer – Propios y extraños. Anne Tyler.
14 de març – Fario. Santi Baró
14 de abril – Val més educar. Gregorio Luri.
14 de maig – Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada. Sherman Alexie.

Si voleu podeu llegir una entrevista sobre el tema que m’han fet a la revista Núvol.

Ara només cal que us hi apunteu. Us hi espero!

27 de setembre 2015

Voteu, si us plau, voteu!


Avui fa 40 anys, Xosé Humberto Baena, Ramón Sanz, José Luis Sánchez-Bravo, Jon Paredes -Txiki- i Ángel Otaegui van ser afusellats pel règim franquista. Dos mesos més tard moria Franco i si el seu judici s'hagués aplaçat, ara serien vius. Els advocats que elss van defensar, com la Magda Oranich, encara mantenen viu el record d'aquelles morts violentes. Jo, en canvi, no recordo com aquell dia vaig bufar les espelmes dels meus 6 anys, però ho vaig fer. I avui que tornaré a bufar espelmes, i que és jornada electoral, no vull oblidar que fa 40 anys la dictadura matava. Que la pena de mort era vigent. Que votar era una quimera. Que tot el que hem aconseguit (sí, aquesta democràcia imperfecta i merdosa, però democràcia) no era més que un somni. No he entès mai la gent que no vota. Jo que defenso la frivolitat, en aquest tema no ho sóc gens. No entenc com algú pot llençar a les escombraries el que va costar vides. El que cal que defensem amb un gest tan senzill com introduir una papereta dins una urna... com a mínim. A la papereta que hi hagi el que cadascú vulgui. Un tros de xoriço, si un es vol posar àcrata. Però mai, mai, mai, ningú ens comptarà entre els indiferents, entre els que no opinen, els que no saben no contesten. Entre els mandrosos glamurosos. I els no glamurosos també.

Avui fa 40 anys que el que viurem durant les pròximes hores era una utopia, i de la mateixa forma que no comprenc com algú tria la ignorància tenint el coneixement a l’abast, seguiré sense entendre perquè algú que es considera ciutadà, no se sent concernit per unes eleccions... com a mínim. I repeteixo, ni que sigui per votar nul, que mai serà un vot inexistent.

Voteu, si us plau. Voteu. Hi teniu dret i fa 40 anys no.

25 de setembre 2015

Irlanda, el país que estima els llibres... i els escriptors


Aquest estiu he visitat Irlanda i per una vegada a la vida he sentit que no calia amagar el meu ofici. És més, que en podia presumir!

El primer xoc el vaig tenir a Dublin, al Trinity College. A la large room, no només hi vaig trobar els típics busts d’escriptors, també vaig descobrir aquest cartell misteriós i impactant que podeu veure a la foto.



Coi, em vaig dir, tres escriptors de literatura infantil... i amb foto! I premiats! I a sobre ho publiciten a la sala més visitada pels turistes! Cooooi. Quan vaig arribar a Barcelona i vaig investigar sobre el contingut del cartell gairebé caic morta de l’ensurt. I de l’enveja.  A Irlanda donen tanta importància a la literatura infantil que han creat el Laureate na nÓg , un premi bianual que es concedeix a un escriptor o il·lustrador de literatura infantil. La iniciativa, de l’Arts Council, amb el suport del Minister for Children and Youth Affairs, Children’s Books Ireland, Poetry Ireland i The Arts Council of Northern Ireland, fa possible el contacte de l’autor premiat amb els lectors de tota Irlanda, durant els dos anys que dura el seu “regnat”. I tot per posar en relleu la importància de la literatura infantil. Ells ho tenen clar.

A la botiga del Trinity College vaig comprar-me, emocionada, un pack amb postals dels autors de literatura irlandesa més coneguts. Perquè, oh, mare meva, n’estan orgullosos dels seus escriptors! Un orgull que es traspua per tot el país. A tot arreu pots veure plaques que et recorden que aquí va viure tal o qual eminència de la literatura. I els han convertit en icones de la seva identitat. Són els “seus” clàssics i els llueixen. I els encontorns de Sligo són The Yeats County i pots visitar la seva tomba, i la casa on va viure, el bosc on es va inspirar el poeta, i vénen postals amb les seves poesies... postals que la gent compra! I a Dublin s’han inventat el BloomsDay, per rememorar l’acció del protagonista d’Ulisses, de James Joyce, i fins i tot pinten murals dedicats a escriptors o guarneixen una pastisseria amb llibres. 

 

Però això no és tot. L’impacte final el vaig tenir a Galway. La cadena de llibreries Eason organitza un club de lectura de la mà d’un programa de ràdio i els llibres triats són exposats en un lloc preferent dels seus aparadors. I per acabar-ho de rematar, també tenen un club de lectura infantil, tot i que aquest no està inclòs al programa de ràdio. Però la llibreria es pren la molèstia de triar cada més 4 llibres de literatura infantil i juvenil, perquè la gent els compri, en parli i opini. Cada mes. De literatura infantil i juvenil. 


 
A Irlanda ho tenen clar. I aquí? Ai, aquí potser que espavilem. I que tal i com deia Un chat botté, a l’interessant article sobre la jornada Biblioteca’m, centrada en iniciatives dedicades a joves usuaris de biblioteca, aquí potser que ens decidim a fer grans aquelles iniciatives que ja funcionen. A creure’ns el valor del que ja tenim. I, afegeixo jo, a ser coherents. Si volem un país amb joves lectors cal que la literatura infantil i juvenil se situí al centre de l’acció. Exactament allò que fan a Irlanda.



22 de setembre 2015

Com ser una escriptora antipàtica. El test




Neix amb pits i sistema reproductor femení. 10 punts.

Escriu i publica al teu propi país sense mediació de padrins. 15 punts.

Dedica’t a la literatura infantil i juvenil al teu propi país. 25 punts.

Fes-ho sense un pseudònim que et faci semblar lituana, alemanya o finlandesa. 30 punts.

No et dediquis a l’àlbum il·lustrat. 40 punts.

Escriu i reescriu tu mateixa el que publiques i guanya't a pols el poc amor del gremi dels negres literaris perquè: a) no els dones mai feina b) quan malparlen de tu no poden dir allò de “ui, aquesta, molt defensar els drets d’autor però si tu sabessis...”. 45 punts

Ajunta la paraula llibre amb la paraula comprar.  100 punts.

Explica que els llibres estan escrits per escriptors, no per robots. 120 punts.

Penja una radiografia al teu blog que demostri que ets una persona. 150 punts.

Recorda que només reivindiques que hi hagi retorn econòmic quan el llibre es vengui/llegeixi/s’obtingui. Si els lectors no el compren/llegeixen/obtenen ja entens que no cal. 300 punts.

Roba garrafes d’oli a casa de les persones que es vanten de descarregar-se i  no comprar tots els llibres des que s’han comprat un e-reader de no menys de 100 euros.  350 punts

Recorda que els escriptors sou treballadors de la cultura i que al igual que els mestres, conserges, metges, fusters i botiguers, a final de mes pagueu lloguer. 360 punts.

Insisteix a reivindicar els teus drets. 400 punts.

Sol·licita la complicitat de gremis afins al teu. 450 punts.

Insisteix encara més a reivindicar els teus drets. 410 punts.

Sol·licita encara més la complicitat de gremis afins al teu. 460 punts.

Sempre que puguis ajunta la paraula literatura a les paraules infantil i juvenil.. 500 punts.

Reivindica un tracte igualitari pels lectors menors de 18 anys que els equipari amb els lectors majors de 18 anys. I que no n’hi ha prou amb estores de coloraines i cadiretes per crear espais de lectura infantil i juvenil. 510 punts

Tranquil·litza als periodistes culturals que recomanen llibres i jura'ls que si recomanen llibres de literatura infantil i juvenil amb assiduïtat a les seves seccions, blogs i suplements culturals, i no només per Nadal i Sant Jordi, no els sortiran taques a la pell. 600 punts

Demana una cosa tan obvia com que es torni a valorar el llibre a les escoles i lluita perquè s’entengui que la socialització mal entesa és classista i un nyap cultural. 1.000 punts

Suggereix que allò que es socialitzi sigui el sou d’algú altre enlloc del teu que, vés per on, el necessites per pagar el lloguer i l’endodòncia del teu tercer fill. 2.000.000 punts

Procura buscar la complicitat amb gent del sector educatiu. 2.000.400 punts.

Troba l’esperada complicitat amb alguna gent del sector educatiu. Amb d’altres no. 2.000.800 punts.

Crea una plataforma per difondre allò que penses i ajuntar esforços. Tingues esperit associatiu, però del de tipus democràtic i tal. 3.000.000 punts

De nou, recorda que t’agrada el que fas, escriure. Que és la teva vocació. Que estimes el teu ofici i que no hi ha res que et faci més feliç que saber que els teus llibres agraden als lectors. 4.000.000 punts

Guanya un premi de forma justa 5.000.000 punts

Tingues la ferma convicció que el món sense llibres (digitals, en paper, en holograma o en qualsevol format que algú es digni a inventar) seria una terra erma. I recorda que, d’això, un món sense llibres és un món sense escriptors. Ehem. 5.500.000 punts

Comparteix aquest article a les xarxes socials. Va, atreveix-te. 10.000.000 punts.

Resultat

Entre 0 i 100 punts: molt bé. Has nedat i has guardat la roba. Ningú trobarà que ets una antipàtica i et convidaran a còctels i saraus. Però no et facis il·lusions, els teus ingressos en concepte de vendes no creixeran. És més, baixaran, perquè ja que ets tan simpàtica et demanaran que assisteixis a congressos... sense cobrar per la ponència. I en sortir de còctels i saraus, com que no voldràs ser antipàtica, et tocarà pagar el taxi de tornada que has compartit amb aquell crític/editor/periodista/escriptor/professor/mestre amb el que has tingut tan bona sintonia.

Entre 100 punts i 1.000.000 punt: Ai, ai, ai. No guanyaràs el premi a miss simpatia, però encara ho pots solucionar. Fes moltes xerrades sense cobrar i desmarca’t de tots aquells pesseteros que només es dediquen a aquest noble ofici per diners.

A partir de 1.000.001: Ho tens fatal, però encara pots nacionalitzar-te a Anglaterra, casar-te amb un mister anglès, canviar-te de forma legal el cognom per un de ben british, traduir-te els teus llibres i publicar-ne ni que sigui un de ben curtet a la pàtria d’Isabel II. Llavors dedica 24 hores al dia i 7 dies a la setmana a difondre la fita, encara que no et doni temps d’escriure mai més. Ben mirat, no tornis a escriure mai més però segueix actiu a les xarxes socials. Molt actiu.










21 de setembre 2015

L'entrevista a Catorze.cat


L’Inés Cornelles, de la revista cultural Catorze.cat (recent guanyadora del premi Lletres), em va fer una entrevista a l’antiga fàbrica Damm. Va ser fa mesos, a meitat del mes de març, però tot i el temps que ha passat, m’escolto i segueixo estant d’acord amb el que vaig dir. La felicitat s’ha convertit en un objecte de consum i la saviesa en una rara avis. Sí, jo vull ser sàvia. Ser-ho a la manera de l’avi del Carles Capdevila, que tant bé explica en aquest article que hem viatjat molt per saber el que ja sabien els nostres avis. També vull ser-ho per entendre que la felicitat la tens davant dels nassos, avorrint-te potser, vivint la tristesa de la pèrdua, de vegades. Vivint.



Gràcies Inés i tot l'equip de Catorze per aquest vídeo-entrevista. 

02 de setembre 2015

Cultura i pensament màgic

 
autor: gfpeck


Tanca la Negra y criminal, la llibreria de referència per a tots aquells seguidors del gènere negre. Jo no en sóc, i per tant no em compto entre els clients de la llibreria. En gasto d’altres, al meu barri, a Gràcia, a Barcelona. I ho faig per dos motius:  m’agrada que al meu voltant existeixin llibreries i perquè no crec en la màgia.

El segon argument no és cap gracieta. Paco Camarasa, el propietari de la llibreria, ahir explicava que tanquen entre d’altres coses, perquè tenen molts seguidors però poc compradors. Gent que estima la llibreria perquè segueix les activitats, les propostes i els blogs, però que no els compra llibres ni de forma presencial ni online. Com diuen a la sèrie The good Wife, in my opinion, és un indici més que els usuaris del sector cultural cada cop són més addictes al pensament màgic. Si tu preguntes si la gent vol que existeixin llibreries especialitzades, dinàmiques i de qualitat com la Negra y Criminal tothom et dirà que sí i fins i tot s’establirà el consens per afirmar que la seva desaparició és un drama. Però ningú o poca gent hi compra. És el mateix que passa quan la gent em diu que troba tan maco i interessant el meu ofici d’escriptora... i després m’engalten que pirategen llibres o que no li troben cap pega a la socialització dels llibres literaris a les aules. El pensament màgic de la societat del que ja va parlar la Maite Carranza al seu discurs davant el Conseller Mascarell al novembre del 2013 quan es va convocar una taula per provar de solucionar el nyap de la socialització mal entesa dels llibres de lectura (sense èxit... però el discurs és excel·lent, llegiu-lo aquí i la nota sobre la taula aquí). La gent creu que les llibreries viuen de l’aire, que els autors viuen de l’aire, que les editorials viuen de l’aire. I quan ho qüestiones ens foten a tots dins el mateix sac (abusos en el llibre de text i autors de literatura, editorials amb pràctiques abusives i autors de literatura...), o ens exigeixen que lluitem batalles titàniques sense el seu suport (el trending tòpic se l’endú el “el que heu de fer és demanar més del 10%” i jo els responc que el 25% de 0 és 0), o barregen la qualitat del llibre amb el dret a piratejar-lo/socialitzar-lo, o s’espolsen les puces parlant del canvi de model i que ara tots els autors hem de penjar directament els nostres llibres i vendre’ls directament (o sigui, que tingui aptituds per a 4 oficis: autor, editor, distribuïdor i community mànager. La literatura ja només és un 25% del que aquest tipus d’argument demana a un autor de literatura ).

Es molt probable que ja s’estiguin coent articles on es digui que la llibreria no ha fet prou, que si no tenia això o allò en el món digital, del 2.0 i les xarxes socials, etc., etc., etc. Que en realitat ha tancat perquè tal i qual... Desconec la casuística real, però no puc estar més d’acord en el que ha afirmat el Paco Camarasa, que ja no se’ls necessita perquè la gent seguirà comprant llibres a grans superfícies, aeroports i gasolineres. Vivim, per tant, en una societat que demana decorats estètics (les llibreries són precioses, els llibres són tan entretinguts...) per passejar-s’hi, per lluir... i que els pagui un altre.
També som, mal que ens pesi als dinosaures, en una època en què el concepte de cultura al nostre país ha canviat. Sí, ho ha fet i no sé si té marxa enrere. Cultura ara significa que has d’oferir el teu treball a canvi de res, o de poc, o de poc i mig. Que hi has de posar entusiasme, molt d’entusiasme, i sang freda, molta sang freda. De tant en tant a algú li toca la loteria i pot viure del que fa, o ven prou per pagar el lloguer de l’any. De tant en tant apareixen gurus que anuncien que la solució és internet o el transmèdia o la paraula de torn perquè a Tahoma Beach existeix algú a qui li va anar bé. Segueixen existint estructures amb una mala salut de ferro que viuen de la teva feina i tu no gaire o poc o meitat de poc i quan et queixes t’assabentes que hi ha legions de gent disposada a treballar amb ells a canvi de res... o pagant!

I tot això no és més que una conseqüència lògica de viure en un territori on la cultura no li importa un pebre a gairebé ningú. I aquest ningú inclou, encara que sigui una paradoxa, a molta gent que treballa o que vol treballar en aquest sector i a qui en realitat només li importa la "seva" obra, la "seva" parcel·la, la "seva" butaca, allò "seu". No és cap queixa, és una anàlisi científica. Si a la gent li importés les coses anirien d’una altra manera. I no és només als polítics als que els és indiferent, és tota la societat que amb els seus petits gestos (o gestos massius) decideix quina ciutat i quina mena de país vol. Per ara,  amb tot el que fa es tria un espai on els gestos i el verb ho inunden tot de bones intencions mentre l’acció quotidiana va per una altra banda.

Gràcies Paco Camarasa i Montse Clavé per la vostra feina, per acomiadar-vos, malgrat tot, amb esperit positiu i per seguir actius generant amor per la literatura.


15 de juliol 2015

Història d’una família en 1250 caràcters

 


Com tot, la història de la família X va començar amb l’ardent explosió del Big Bang. Després va venir el refredament, la sopa de molècules i l’evolució fins al primer homínid dels X, un rude exemplar amb dos dits del peu enganxats. La prehistòria va estar a punt d’aniquilar-los. Mitja família creia que el foc era una modernitat idiota i l’altra mitja que el costum d’alimentar-se amb proteïnes animals era pura absurditat, unes diferències que van defensar a cops de pedra. La divisió familiar va reaparèixer de segle en segle en forma d’altres lluites: hitites i escites, atenencs i espartans, romans i cartaginesos. A l’Edat Mitjana un exemplar femení dels X va tornar a néixer amb dos dits del peu enganxats. Va provar de posar pau entre els dos bàndols de parents i aviat la van cremar, acusada de bruixeria. Els seus descendents van emigrar a Amèrica i a Austràlia i també a Nova Zelanda. Van convertir-se en pagesos, lladres, botiguers i estafadors. I tots ells duien a dins el foc de la controvèrsia familiar, i cada àpat de Nadal era un incendi. Fins que el destí i la globalització els van dur de turisme a Barcelona, i en arribar a les Rambles per fi tots van estar d’acord a opinar que aquella part de la visita se la podrien haver estalviat.

10 de juliol 2015

Balanç de fi de curs: guió ( i 4)



Aquesta vegada el balanç serà facilíssim: en tot el curs no he escrit ni un guió. Cap.


39+1
Després de treballar a la sèrie 39+1 el mes de juny del 2014 vaig agafar vacances a l’espera de la decisió de TVC sobre la renovació. La primera setmana de setembre ja teníem la resposta: no. El motiu: les expectatives d’audiència no s'havien complert. Més tard va venir El Crac. I també Cites. Les audiències han estat similars. Per tant les raons eren unes altres. S’optava per sèries que aportessin novetat. A mi em sembla molt bé. És més, em sembla la millor opció a nivell creatiu i penso que aquesta ha de ser una de les funcions de la televisió pública, arriscar i experimentar . Però no cal oblidar que 39+1 va ser un encàrrec específic de la cadena i que a l’hora de definir l’encàrrec no hi va haver ni gaire temps, ni gaire concreció. 



L’escriptura de 39+1 va ser maratoniana, esgotadora per molts motius, com la dificultat d’entesa creativa amb realització, o perquè l’equip de guió no va tenir una interlocució directa amb la cadena. També pel temps rècord (per curt) d’escriptura i el poc pressupost (menys que El Crac i Cites). Al setembre em sentia amb les neurones de guionistes foses, així que aprofitant l’avinentesa de la no renovació vaig atorgar-me un any sabàtic de guionista. Autoconcedit.

Pensava, però, que no podria complir-lo. Que alguna cosa sortiria. I no. El món audiovisual a Catalunya ha canviat i el funcionament cada cop és més incert i demana més iniciativa personal. I com que jo estava d’any sabàtic d’iniciativa personal en vaig tenir zero. Perquè un any sabàtic o es fa o no es fa, coi. També sé, però, que molts companys que han buscat feina o han generat projectes no se n’han sortit. I cada cop són més els guionistes que es refugien en feines estables i, per exemple, es reincorporaren a la docència o sol·liciten feines d’administratius. Sí, la dura realitat també en el camp de l’audiovisual. Un ofici que pot semblar molt glamurós però que pateix la crisi igual que els arquitectes o els dissenyadors gràfics.

Entremig he parlat d’algun projecte amb guionistes amb qui tinc bona amistat que no hem tirat endavant perquè tots estàvem amb altres temes i sobre els que espero poder tornar-ne a parlar el proper curs.

Estupefacta per les Cites
He assistit a una xerrada sobre com es treballen els guions de la sèrie Cites, amb els guionistes Iván Mercadé, Dani González i Edu Sola. La xerrada va ser interessant, però em va deixar estupefacta per algunes de les idees que va expressar el cap de guionistes, l’Ivan Mercadé, com ara que als guionistes que hem treballat en sèries en equip no se’ns pot valorar pel nostre currículum, perquè no se sap mai quin tipus de feina fem ja que queda diluïda en l’equip, o que per optar a Cites cal passar sí o sí una prova que consisteix en escriure 25 pàgines gratis en una setmana. O que és universalment conegut que els guionistes a casa tendim a perdre el temps... si Dickens aixequés el cap li mostraria els exemplar d’Oliver Twist i Els papers pòstums del Club Pickwick escrits alhora, un pel matí i l’altra per la tarda, perquè comprengués que la literatura i bona part dels guions s’escriuen a les cases dels escriptors. Sí, Dickens no era guionista. Però ara ho seria, ho també ho seria. I sí, els guionistes també som escriptors. I cal saber que totes les sèries escrites a Catalunya s’han escrit... a les cases dels guionistes. Totes. Amb reunions a les productores o a sales de reunions de TVC, però la feina te l’endús a casa i la fas tu sol i si no l’entregues a temps no se’t torna a contractar. Això és ser un guionista professional. I que consti que em sembla vàlid escriure a la productora, però que un model sigui vàlid no significa que l’altre no ho sigui. 

Charles, perdent el temps a casa seva.
L’Ivan Mercadé també va explicar coses positives, és clar, com que els guionistes van tenir prou temps per coure el projecte. O que s’ha apostat per veus joves. I que les trames que més els han satisfet, són aquelles generades de cap i de nou, enlloc de les tres trames comprades del format original (Dates, UK, Bryan Elsley). 



Equips de guió: on són les dones?
Un altre dels actes en el que vaig participar va ser la taula rodona Les guionistes de televisió parlen, en el marc del Festival de Films de Dones, organitzada per Drac Màgic, al costat de la Yolanda Barrasa, la Marta Molins, l'Anaïs Schaaf i la Carmen Abarca. Per preparar-la vaig fer un recompte sobre la presència de dones guionistes als equips de guió de TVC dels últims mesos. I tot i que ja sabia que el resultat no seria igualitari no m’esperava que fos tan contundent:

·      Hi ha equips de només homes (El Crac, Còmics, APM, El convidat)
·      Hi ha força equips amb més homes que dones (Tria 33, Cites, Crackòvia, Polònia, Oh Happy Day, Club Super3, El Foraster)
·      Hi ha pocs d’equips paritaris o gairebé (La Riera, Divendres, 39+1)
·      I, atenció, no hi ha ni un sol equip de només dones. Ni un. Són un tabú?



O sigui, que el panorama està difícil i si ets dona, encara més. Cal posar-se les piles.

Hi ha qui diu que el futur és transmèdia.
Hi ha qui aposta per buscar noves portes on picar, com ara Movistar series. 
Hi ha qui plega.
Hi ha qui mira exclusivament les possibilitats d’Internet.
I també, és clar, existeix la possibilitat d’escriure per a les cadenes i productores tal i com s’ha fet fins ara.

Els què faré els propers mesos és una incògnita. Em caldrà desvetllar-la. 


NOTA: L'Ivan Mercadé m'ha escrit per respondre a les meves al·lusions. Com que el seu comentari excedia els espais permesos afegeixo el seu escrit, i la meva resposta posterior, aquí. 

"Hola Anna, sóc l'Ivan Mercadé, el pitjor guionista del món. 



I també sóc pare de dos nens i tot i que intento fer-ho el millor possible, ho faig fatal. Però intento equivocarme essent coherent amb el que vaig aprenent de la meva experiència com a pare. 



El mateix faig amb la meva feina i això és el que intentava explicar a la conferència a la que vas assistir amb estupefacció. Intentaré raonar per parts els diferents punts que comentes:



1-La valoració dels guionistes pels currículums a sèries.



Ho sento, però la meva experiència personal tant com a guionista, com a cap de guionistes fa que pensi així. Evidentment que miro el currículum a l'hora de buscar guionistes pel meu equip, però li faig un cas relatiu tant per lo bó com per lo dolent. Tu mateixa expliques en aquest post les circumstàncies que envolten l'última sèrie en la que vas treballar (39+1). Falta de temps, falta d'entesa amb realització, poc pressupost. No creus que si aquesta fos la teva única experiència com a guionista seria injust que et valorés per aquest treball?

Igualment crec que es veritat que quan portes un equip saps molt bé qui et dona què. Per exemple si algú volgués fer un equip per una sitcom i volgués pescar en l'equip de CITES perquè alguns dels capítols li ha fet gràcia, no podria venir i agafar a qualssevol dels guionistes, perquè evidentment hi ha guionistes de l'equip que controlen més l'humor que d'altres i aquests són els que han fet les cites "amb tocs d'humor"

Per últim. Ja he patit un parell de cops l'experiència d'agafar a algú pel seu currículum i trobar-me amb què després el resultat dista molt del que havia vist en els treballs previs. 



2-La prova.

Altre vegada tiro d'experiència personal. No crec que hi hagi un métode bo i sí, trobo que és injust haver de passar un "càsting". Sobretot quan tens uns anys d'experiència com a guionista. Però, de quina altra manera poden accedir al mercat laboral els joves guionistes si només hem de fer cas al currículum? Per configurar l'equip de CITES vam fer 32 proves, que junt amb l'entrevista personal i el currículum ens va a ajudar a fer un equip collonut. Vist el resultat, jo ho tornaria a fer entenent que hi hagi molta gent del sector que es negui a fer proves igual que hi ha actors que es neguen a fer càstings. 



3-Treballar a casa o a la productora. 

Aquí lamento si et va semblar que generalitzava amb el tema de treballar a casa. És evident que hi haurà mil exemples sense haver d'arribar a Dickens on es té la capacitat de treballar a casa. Posats a posar exemples jo podria parlar de les "writers rooms" americanes d'on han sorgit les millors sèries de la història. Penso que el mateix Dickens hauria gaudit de formar part d'una writers rooms. Però sobretot crec que a casa cadascú té les seves circumstàncies. TInc guionistes sense aire acondicionat, altres que si treballessin a casa a l'arribar la parella els diria "No has anat a comprar? No has tret la rentadora?". A mi m'agrada pensar en la feina de guionista com una feina més i no entenc perquè nosaltres l'hem de fer a casa. A més no hi ha res millor que compartir el viatge. A més, en les 32 entrevistes que vaig efectuar per fer l'equip de Cites hi havia un tema en comú que tu mateixa en parles al post. La desconnexió entre creació i realització. Nosaltres al tenir els dos equips junts fem que el guionista s'impliqui molt més en la realització de la sèrie. Dinem junts amb l'equip, assistim als assajos amb els actors, als càstings, als visionats de primeres versions de muntatge. De veritat és tant dolent això?? 

Si a Catalunya s'han escrit així les sèries fins ara ha estat per evitar que persones que estàn en règim d'autònoms tinguin un lloc de treball fixe i rebin una inspecció. No fem d'un "pedaç" una virtut. 



Dit això, torno a dir que aquesta només és la fórmula que jo utilitzo i que espero anar millorant amb l'experiència. Hi ha tantes fórmules de ser guionista, com de ser pare i cadascú ha de trobar la seva. 



Una abraçada Anna. Només intento explicar-me perquè crec que al final si vinguèssis a la nostra feina i veiessis com funcionem no series tant crítica. Estàs convidada quan vulguis. "
I ARA LA MEVA RESPOSTA: 

"Hola Ivan

Crec que estem d'acord en moltes coses. Per exemple, que intentem ser bons pares però que sentim que ho fem fatal. Com has pogut comprovar aquest sentiment l'he convertit en una reivindicació de la imperfecció i el sentit de l'humor. Que pel que sembla tu també tens. M'agrada!

Tan sols que en sentir-te a la taula rodona em van sonar algunes coses tan malament... potser van ser les formes.

Trobo imprescindible fer proves a un guionista jove. Jo mateixa en vaig fer en el seu moment. Però no es pot generalitzar a tota la professió. Es poden demanar guions escrits de cada guionista. I no cal que siguin la V7 que s'ha enviat després que realització demanés això i allò. Pot ser la V3 de la que tant content estaves. Això ens ha passat a 39+1, i si m'ho demanessis no t'enviaria el guió passat per moltes mans, t'enviaria les meves trames escrites i dialogades només per mi.
Es poden demanar opinions a caps d'equip. Ells et diran qui funcionava i qui no, igual que tu ara ja pots dir qui ha funcionat a Cites i qui no.
Jo no sé si acceptaria fer una prova per Cites. No, no la faria i ara sé que tu ho entendries.

Sobre el lloc on treballar tens raó quan dius que no se'ns vol contractar. Però el contracte no té perquè venir lligat a la presència diària a la productora. Cada cop hi ha més flexibilitat en aquest aspecte en el món laboral "normal". De fet jo sóc una persona que sóc feliç treballant a casa. I quan treballo a una sèrie m'agrada la combinació de reunions maratonianes a la productora i de tornar a casa i treballar i abstreure'm en silenci (9 a 17hores sense nens) escrivint. Vaig treballar 2 anys com a autònoma al Super3 però m'hi feien anar. Tenia moltes avantatges com totes les que tu has dit, però també molts inconvenients per la falta de silenci.
Sobre l'entesa entre guió i realització s'acaba imposant el model de producció executiva. A 39+1 si haguéssim treballat com vosaltres no hi hagués hagut més entesa. Era un tema sobre qui tenia l'última paraula. Qui manava creativament. I el guió era el tercer escalafó per sota de producció i realització.

però crec que la meva esmena no era al mètode que proposes, que trobo molt i molt vàlid. Si no al fet que en dir-ho d'aquella manera estaves dient que tots els guionistes a casa perdem el temps. I no és així. No es publicaria ni una novel·la, ni s'hagués emès cap guió.

A mi em sembla que el tema de la cotització (autònoms o règim general) no té perquè implicar ser allà diàriament o a casa. Es pot combinar i cotitzar com sigui. Bé, si vols tenir la gent cada dia de dilluns a divendres no, ja ho sé, perquè si no seria frau de llei. Però ja entens el què vull dir.
Altra cosa és que ha costat molt aconseguir que hi hagi preus i sous mínimament dignes i que cal que entre tota la gent de la professió, amb la nostra actitud personal, ajudem a no fer passos enrera. El GAC ja porta 17 o 18 anys anys en marxa i estaria bé donar suport a la seva tasca. La gent jove ja ho vas dir, es mor per treballar, però no es pot acceptar que acceptin qualsevol cosa. Es pura lluita de drets obrers per una vida laboral digna.

Per tant, vull que entenguis que no sóc gens crítica amb el vostre sistema. Tot el contrari. El trobo bo.
El que no voldria és que per lloar un sistema calgués criticar l'altre.
No hi ha una sola manera bona de treballar. Igual que no hi ha una sola proposta de final bona.

Gràcies per escriure'm"


Amb l'Ivan ens hem intercanviat un darrer mail final en el que ha quedat clar que les nostres postures s'havien acostat. I que ell defensa al màxim les condicions laborals dels seus guionistes.


09 de juliol 2015

Balanç de fi de curs: llibres (3)


Com puc fer balanç sobre el meu ofici d’escriptora de llibres al llarg d’aquest 2014-15? Em costa. Em costa molt. Ha estat un any difícil en el que he estat a punt de tirar la tovallola. Bona part de la culpa la té la sensació que l’ofici d’escriure llibres està descatalogat. Que sí, que la gent fa cara d’interès i fins i tot d’admiració quan els explico a què em dedico, però que després aquelles mateixes persones expliquen davant meu, sense cap mena de pudor, que des que tenen lectors electrònics ja no compren llibres, senzillament se’ls descarreguen sense pagar. Gent que fins llavors entrava a llibreries i comprava amb regularitat ara s’han passat al no pagament, tot i que la seva economia encara els permetria fer-ho sense cap tipus de problema.

Ofici, consideració social, APE

La consideració dels oficis vinculats a la cultura ha baixat en picat. Què ens ha passat com a societat per haver arribat fins aquí?

Ningú discuteix que un mestre hagi de cobrar un bon sou. Però massa mestres neguen als escriptors la possibilitat de viure del seu ofici quan segueixen optant per les nostres obres, perquè els agraden, però trien la fórmula de la socialització mal entesa del llibre literari a l’aula. I qui diu mestre diu químic, advocat, forner, administratiu, etc. Tots gent que treballa i que forma part d’AMPA que fomenten aquesta pràctica i que de ben segur s’escandalitzarien si algú els imposés de forma unilateral una rebaixa del sou de més d’un 50%. I això només per parlar de l’aspecte econòmic...

Quan era petita a la meva família es donava molta importància al foment de la cultura, especialment de la catalana, en aquell moment tan fràgil. Això significava comprar i llegir llibres en català, estar subscrits al Cavall Fort i a l’Infantil, a l’Enciclopèdia Catalana, i també portar els fills a veure teatre, cinema, museus i exposicions. Era un comportament habitual entre aquells que defensaven la nostra llengua que ha canviat radicalment. Ara seguim parlant de defensar la llengua i la cultura, i fins i tot ens hi manifestem, però el gest efectiu s’ha perdut. Ara el que es porta és “estalviar” diners en llibres literaris. Podria ser el lema del país. Algun dia algunes AMPA i escoles hauran de fer balanç del seu paper en aquest aspecte. I mentrestant tots anem dient que la lectura és importantíssima i que és un desastre tan gran que els nens i joves no llegeixin...


Formo part de la plataforma APE (Autors en Perill d’Extinció), que aquest any ha seguit treballat de valent per fer entendre que aquesta via condueix al país a l’empobriment cultural. I que, evidentment, la socialització mal entesa dels llibres literaris a l’aula és tan sols la punta de l’iceberg. Que han de canviar algunes pràctiques editorials nefastes, algunes maneres de funcionar de certs llibreters o cadenes de llibreries, que el paper de les institucions hauria de ser diferent... Tot això existeix i ho sabem. La foto que veieu, és de l'Eduard Màrquez i jo compareixent a la comissió de Llengua i Cultura al Parlament, l'octubre passat, en representació de l'APE. Però en un moment decisiu ens vam trobar només amb el suport incondicional de la Laura Borràs de la ILC i, finalment, de l’AELC, a banda del suport verbal dels partits polítics que no es va poder testar de forma real. Però com que sóc de mena tossuda sé que seguiré fent feina perquè les coses canviïn. El com i amb qui ho faré això està per veure ,i em prenc l’estiu de vacances mentals per tornar al setembre amb empenta per trobar la resposta.


Llibres publicats

Pel que fa als meus llibres, aquest curs he publicat cinc novetats. La primera és Amics monstruosos, il·lustrat per Gabriel Salvadó i publicat per Animallibres. He tingut l’alegria de veure que agrada i que ha estat seleccionada com a finalista del Premi Atrapallibres en la modalitat de lectors de 9 anys, un premi al que ja vaig optar el curs passat amb L’últim violí. L’Atrapallibres m’agrada perquè el jurat final són els lectors i seran ells els que decidiran si Amics monstruosos s’ho val. A veure. 



L’altre títol és en castellà i l’ha publicat Beascoa. Es diu “El misterio de mi família i està il·lustrat per la Susana del Baño. És un llibre escrit a petició de Zahorí de ideas, per explicar l’embolic dels parentescos als més petits. Per ara només està disponible en castellà.

 
Una altra novetat ha estat el conte "El llamp màgic", que les Biblioteques de la Diputació de Barcelona regalaven als usuaris del servei de préstec durant les festes de Nadal, i basat en els personatges de la web infantil de les biblioteques de la Diputació. Si el voleu llegir el teniu disponible aquí

 

També he publicat dos novetats de la col·lecció Quin fàstic de fama! de l’editorial Cruïlla, que també es publiquen en castellà amb SM. Són els títols  A l’atac!” i “Fins als nassos!”, ens els que la Raquel i els seus amics adolescents segueixen gravant el programa de televisió “Morts de fàstic” i vivint mil embolics. “A l’atac!” se centra en la rivalitat, enteses i malentesos entre nois i noies. I a “Fins als nassos!” el conflicte esclata entre pares i fills. Tot barrejat amb la manera com el grup de joves viuen la fama i en la descoberta que la gent de la televisió no és tan fantàstica com sembla. 




Com sempre vaig signar llibres per Sant Jordi, però aquest any vaig tenir la sensació que la diada que tan m’estimo no m’agrada tal i com està organitzada. Signar a la Casa del Llibre al costat del Risto Mejide i amb tanques al davant no va ser el millor que m’ha passat a la vida. I tampoc m’agrada signar la darrera novetat i prou. Aquest tema també el tinc a la nevera, pendent de rumiar què faig de cara al Sant Jordi del 2016. Potser el mateix. Potser no.




Escriure
He escrit i segueixo escrivint. Ara ho faig sabent que compto amb el suport de la Sandra Rodericks de l’agència literària Ute Körner. És la primera vegada que he contractat una agent literària que m’ha tret el pes de la gestió feixuga dels drets, contractes i trucades, que fins ara havia portat jo sola. A banda d'oferir-me la seva complicitat i bona entesa i la possibilitat d'intentar la venda de drets a altres llengües.



Com ja he dit he tingut moments durs en els que m’he plantejat molt seriosament plegar, buscar una feina “normal”, deixar de banda la precarietat del món del guionista freelance i de l’escriptor professional. Canviar d’ofici i transformar aquesta escriptura en una dedicació extra. Sí, passar-me al món dels que tenen una feina que no té res a veure amb l’escriptura i, a més, escriuen. Ara estic en ple procés d’escriptura d’un projecte nou. Se me n’ha acudit un altre. Tinc també ganes de fer coses noves de guió. El meu ofici m’agrada. M’agrada bestialment. També el trobo molt bèstia. A veure quin dels dos aspectes s’imposa.

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)