21 d’octubre 2014

Criticar al crític: jornada de formació de l'equip de crítica de Faristol


Dissabte 18 d’octubre vaig participar a la Jornada de formació de l'equip de crítica de la revista Faristol, publicada pel Clijcat (Consell Català del llibre infantil i juvenil). A la taula, moderada pel Pep Molist, hi vam seure l’escriptor Jaume Copons, l’ilustrador i escriptor Bernat Cormand i jo. A la sala bona part de les persones encarregades de redactar les crítiques de literatura catalana infantil i juvenil que tots podem llegir a Faristol. Unes crítiques abundants i periòdiques, dues característiques que no es troben a cap altre mitjà de comunicació en català.



Els tres participants a la taula vam fer intervencions força diferents: el Jaume, entre d’altres coses que va dir, va disparar amb bala per afirmar que les crítiques de Faristol massa vegades acusen uniformitat (ni massa dolentes ni massa bones) i va demanar que no s’ajuntessin els cagarros (literal) amb els bons llibres. El Bernat va centrar-se en l’experiència del seu llibre “El nen perfecte” (el text el signa Àlex González i ell mateix i les il·lustracions també són seves, publicat per Sd) i en la polèmica i els perjudicis que li han comportat determinades crítiques. 

Pel que fa a mi vaig exposar que la crítica que més dol és aquella que no es fa. Sobretot quan comences a publicar i necessites més que mai difusió i orientació. A Catalunya, a més, n’anem curts. Aquí no es dóna el fenomen que ha sorgit en la literatura en castellà (i en anglès i en altres llengües) de bloggers i tubbers, lectors joves i entusiastes (molts d’ells no tenen ni divuit anys) que de forma espontània creen blogs, portals i canals de Youtube per parlar dels llibres que els agraden. Per tant, el pitjor que et pot passar quan publiques no és rebre una mala crítica, sinó que el llibre passi desapercebut. 

A partir d’aquí vaig explicar què n'espero de la crítica: que sàpiga on vivim i en quin mitjà publica, per exemple. M’he trobat amb crítiques negatives en un mitjà on només se’n publiquen quatre a l’any. Cal triar, llavors, un llibre que no agrada? I fer-ho aquí que som en una situació de fragilitat cultural total? No dic pas que s’amaguin o es deixin de fer crítiques negatives. Per exemple, trobo que a Faristol hi han de ser. Ja he dit que és un mitjà que en fa moltes i que, per tant, és licit i necessari que en publiqui de favorables i que s'assenyali allò que no ho és tant. 

Un cop entrats en matèria entenc que el crític no té perquè agradar-li allò que faig, però cal que jutgi el llibre amb el màxim d’objectivitat (a partir de la subjectivitat total d'una crítica), sabent valorar allò que té al davant al marge dels gustos personals. Potser al crític no li agraden les novel·les històriques però cal que sàpiga distingir si aquell llibre de novel·la històrica és prou bo o no. 

El tema de l’humor també m’ha portat mal de caps. Penso que hi ha falta de sentit de l’humor en la crítica. L’humor és fotut perquè entra dintre de l’àrea de la subjectivitat. Allò que a tu et fa gràcia a mi cap, i al revés. Però quan parlo de falta de sentit de l’humor en la crítica ho lligo també al políticament correcte. Per comentaris que se m’han fet o que he llegit d’altres autors, penso que la pobra Astrid Lindgrend ho hauria tingut ben negre a Catalunya a l’hora d’enfrontar-se a segons quins crítics i mestres... Així que vaig aprofitar per demanar que a l'hora de fer crítica es tingui en compte el perill que representa el políticament correcte.

També vaig demanar que els crítics tinguin molt clara l’edat a partir de la qual va adreçat perquè de vegades es passa per alt o hi ha errors. Que es valori amb justícia el treball i l’autoria dels il·lustradors. Ells, potser, s’han incorporat al projecte a posteriori, però sense ells el llibre no seria com és. Això tant per bé com per mal. I tant va per defensar la descompensació de qualitat de text i lustracions, com per assenyalar-ne l’equilibri. I que el crític contextualitzi el llibre parlant de l’editorial i de la trajectòria del propi autor.

Sobre el contingut del text vaig demanar que el crític posi al mateix nivell la trama i el llenguatge perquè, no ho oblidem, el que fem o provem de fer és literatura. No tot és la història, la coherència i els personatges. També hi ha (o hi hauria d’haver) una voluntat estilística, un treball amb la llengua i una recerca de la qualitat. I que si hi ha una falta absoluta de nivell literari que es denunciï sense embuts. Això no vol dir que no pugui ser literatura dita de consum, però que sigui de qualitat, si us plau. De fet l’altra demanda que vaig fer va ser la de demanar la mateixa exigència a la crítica de la literatura infantil i juvenil que la que es dóna (o en teoria es dóna) amb la de literatura per a adults. 

I vaig denunciar que algunes vegades les crítiques estan fetes únicament per als prescriptors, per aquelles persones que saben que els llegiran, per als adults a qui els entusiasmen determinats llibres. Són casos en els que s'oblida que els llibres, en última instància, estan escrits perquè els llegeixin nens i nenes, nois i noies. Sento que hi ha determinades crítiques fetes per mirar-se al melic, per emmirallar-se en llibres exquisits que sospito estan massa lluny del públic al que van adreçats. Cal que tinguem present què passa al carrer, com són els lectors reals, què fan els nens i nenes de carn i ossos que llegeixen o que volem que llegeixin, els nostres llibres i crítiques. Sí, el món va massa ràpid i no podem permetre’ns quedar-nos enrere. 

A partir de l’experiència de la plataforma APE (Autors i Autores en Perill d’Extinció) vaig explicar que he certificat que hi ha massa gent que hauria d’estar al costat dels autors que ens mira amb menyspreu, que considera que tot el que està escrit a Catalunya és de qualitat inferior només perquè està fet aquí. I parlo de llocs tan emblemàtics com per exemple la Universitat.  Gent que, simplificant, troben que el súmmum de l’excel·lència és un àlbum il·lustrat estranger. Jo també trobo que hi ha àlbums il·lustrats estrangers que són boníssims, però demano que la mirada s’ampliï, que es consideri igual a l’autor català, que es valoritzi també la narrativa, la bona novel·la, el conte, malgrat estigui enquadernat en l’humil rústica. La bona notícia és que sento que els autors estem en un moment de canvi positiu. Que ens estem desacomplexant. Que les xarxes ens han permès connectar-nos, conèixer a molts col·legues, saber, fer i desfer, crear una plataforma com l’APE, i reivindicar la nostra feina amb fermesa. 

Després vaig fer una recopilació d’algunes de les coses no gaire bones que m’han caigut en les crítiques, com ara l'acusació de ser guionista (alhora en el món del guió em queia l’etiqueta de literària!), la de jutjar el meu text només des d’un punt de vista moral de l’actitud dels personatges, han assenyalat que podia arribar a ser absurda o han oblidat que el llibre era de capítols autoconclusius per dir que no tenia fil narratiu. 

De coses bones també me n’han dit, també: que emociono, que el ritme narratiu era àgil, que el resultat era divertit i en llegir-lo he sentit que el crític entenia la intenció i el joc literari proposat.I tot seguit vaig explicar que tant les crítiques bones com les dolentes les poso en quarantena. Totes les llegeixo vàries vegades. Les dolentes al principi (i de vegades al final)  foten molt. I foten perquè de vegades creus que no t’han entès, però també perquè de vegades assenyalen aquelles mancances que tu ja sabies, o que acabes de detectar i et sap greu no haver sabut escriure millor. Però les bones també les poso en quarantena. No s’hi val qüestionar les dolentes i imprimir i emmarcar les bones. Cal saber veure amb el cap clar si la bona crítica és encertada i, fins i tot, si allò que assenyala com a bo et pot servir per no caure sempre en els mateixos tics.

I ja per acabar vaig fer una crida a l’equip de Faristol perquè aprofitin el tresor que tenen entre mans. Ens queixem que hi ha poca crítica però a Faristol n’hi ha a cabassos. Doncs que ho explotin! Que la pàgina web sigui més visitada, que es millori el disseny, que les crítiques, aprofitant l’avantatge que ofereix internet, siguin més llargues. Sí, vull crítiques més llargues i, per tant, més argumentades! Que el disseny de la pàgina web de crítiques sigui més atractiu i que es converteixi en una autèntica referència per a llibreters i mestres, però també per a pares i mares. I els vaig convidar a un exercici de crítica: a imatge dels crítics cinematogràfics que critiquen una mateixa pel·lícula (aquell típic requadre on pots veure quantes estrelles li donen diferents crítics a diferents pel·lícules), que facin el mateix. Un mateix llibre criticat per diferents crítics. L’exercici serviria per visualitzar la sana disparitat de criteris i també per normalitzar allò que ja es dóna tant en la crítica de literatura adulta com en el cinema o el teatre. 

Perquè sí, la literatura infantil i juvenil també volem ser normals.  

Nota: gràcies a l'equip de Faristol per convidar-me. Va ser una molt bona experiència! 

2 comentaris:

Un chat botté ha dit...

no vaig poder venir a la jornada, així que t'agraeixo l'entrada.
una abraçada
glòria

Joan Bustos ha dit...

Subscric el mal regust que et queda davant del silenci. La no-crítica, estic d'acord amb tu, és la pitjor de les crítiques. I per descomptat també la reflexió que fas sobre el sentit de l'humor, tan necessari per altra banda.