31 d’octubre 2014

Amics Monstruosos

Quan em pregunten d’on surten les idees dels meus llibres no sempre tinc clares les respostes. Sé que Leandre el nen horrible sóc jo transformada de nena acomplexada en nen lleig i feliç ( Aquí en teniu l'opinió d'una lectora ). Puc explicar sense gaires problemes que els marcians de Xocolata de Taronja amarga que embogeixen per la cuina són producte dels molts guions que vaig escriure pel programa Cuina x solters (el llibre està descatalogat però ara s’ha convertit en un guió de ràdio que emetrà Ràdio bon rotllo, la ràdio de l’Hospital Sant Joan de Déu) i així amb bastants dels meus llibres. Però de vegades la resposta em deixa a mi mateixa en blanc.

Sé que quan vaig començar el text que ha acabat convertint-se en Amics monstruosos pensava en crear una història diferent del que solc escriure. Diferent en el sentit de fer-hi jugar elements nous. Vaig rumiar i rumiar i de sobte vaig pensar en personatges de terror per crear una història que no fos de terror. Però per què? Ni  idea. Em venia de gust. És aquell pot ple d’estrelles de colors que duc dins la caixa d'eines  que faig servir per explicar l’ofici d’escriure. La màgia del no-res, la sorpresa de l’inesperat. Cal tenir la porta oberta a la màgia, els dic, i és un consell que m’aplico. 

 Llavors em vaig començar a divertir barrejant i creant contrastos. D’aquí en va sortir en Ramon, el gos zombi, l’Egipci, el gat mòmia, la Gerda, la tortuga Frankenstein i la Piru, la Liru i la Miru, les tres periquites fantasmes. Però a qui visitarien? A qui terroritzarien o qui es pensaria que la volien terroritzar? I d’aquí en va sortir la Sandra, una nena tímida i poruga que viu amb els seus pares, una parella molt jove que l’han tingut abans del que toca. La Sandra diu que són uns pares poc professionals, i que sense la seva ajuda de filla que està en tot no se’n sortirien. La Sandra se sent estranya al seu món, descol·locada, i no té prou empenta per fer amics o per explicar als pares el que sent de debò. I llavors una nit la visita el Ramon i una altra nit tota la colla monstruosa i a poc a poc teixeix una complicitat que no ha estat capaç de teixir amb ningú al món no-monstruós. Les noves amistat l’omplen d'energia per fer-se amiga de l’únic nen de l’escola que li cau bé, en Martí. Però la realitat de l’atur, de les discussions entre els pares i els desacords entre aquests i l’àvia de la Sandra es creuen a la història. Sort que la màgia de l’amistat monstruosa l’ajudarà quan menys s’ho espera.


Al llibre, és clar, sí que hi ha elements que sé d’on surten. La Sandra se sent estranya a l’escola de pijos on l’envien els pares, malgrat el barri senzill on viu, i jo també m’hi vaig sentir, estranya, tímida i gris, quan em va tocar trepitjar una escola determinada al meu B.U.P.. La Sandra i els pares canten en un karaoke la cançó Libres perquè el meu home, la nostra amiga Elo i jo vam cantar-la a tot drap a un karaoke de les festes de Gràcia a l’Ateneu la Torna, i cantar-la em va provocar una atac d’eufòria brutal. I el Ramon es diu Antoni Ramon perquè el meu amic Toni, que no té res de monstruós, tot el contrari, però a qui li agrada tenir diversos noms, se’n diu així, malgrat fer-se dir Toni i/o Paco i quan em va explicar el seu nom de debò em vaig petar de riure. També penso que el pare amb gustos estètics de roquer em remet al meu amic Javi que lluïa un tupè i unes camperes històriques, de jove. I en general, aquests pares aficionats, aquests pares pota tendres i precoços estan fets a base de retalls de pares i mares que he vist, i de mi mateixa espifiant-la tantes i tantes vegades com a mare.

L’edició és responsabilitat del Joan Vives, d’Animallibres, la persona que va creure en aquesta història diferent i monstruosa, sí, però tendra i divertida (espero). Gràcies Joan per apostar-hi.

I les il·lustracions són del Gabriel Salvadó amb qui ja van tres llibres publicats conjuntament (La llista d’aniversari i L’últim violí). El Gabriel va ser la persona en la que vaig pensar quan el Joan Vives em va donar el sí. Té el punt de tendresa i humor barrejats en la justa mesura, amb un peu al món infantil i un peu a l’adult, un equilibri que crec que s’ajusta molt als tres llibres.  

Juliol 2015: afegeixo aquí, l'enllaç a la critica del llibre que s'ha publicat a Faristol, que l'ha fet mereixedor de 4 estrelles! Per consultar-la feu clic aquí 

Perduts a la Viquipèdia al Teatre Romea.

 
M’he preguntat moltes vegades perquè guardar papers i records. Avui n’he trobat la resposta: per escriure aquesta entrada al meu blog i poder mostrar com n’arriba a ser de curiosa la vida.

El diumenge s’estrena el meu text teatral Perduts a la Viquipèdia al Teatre Romea. El text ja es va estrenar el juliol del 2013 al Festival Grec, tal i com en vaig parlar aquí en aquest mateix blog.

Com no podia ser d’altra manera he aprofitat la nova estrena per polir el text, modificar algun detall i canviar una de les escenes ja que hi havia un moment on el resultat tècnic i el text no van acabar de casar bé. Per tant el que veureu és una versió millorada, més rodada i treballada. 



La història és la mateixa: l’Ada i el Jaume són dos preadolescents avorrits que es veuen obligats a fer un treball d’institut junts sobre un científic. Quin? Aquesta és la qüestió, que l’han de triar ells i no saben a qui escollir. Es produeix un moment de tensió entre ells, l’ordinador cau i de dins en surt Albert Einstein en persona que persegueix un Neutrí. Els nois no s’ho poden ni creure però aprofiten l’ocasió per acompanyar al Neutrí allà d’on ha sortit: la Viquipèdia, per poder escollir directament al científic que protagonitzarà el seu treball. Per fer-ho organitzaran unes olimpíades molt especials on hi participaran Madame i Monsieur Curie, Graham Bell i el seu ajudant Mister Watson, James Watt i Isaac Newton (que es marcaran un rap), Leonardo da Vinci i Narcís Monturiol i d’altres científics que perdran el cul per aparèixer al treball de l’Ada i el Jaume. El final, però, no serà l’esperat, i és que l’aventura canviarà als nois de forma definitiva. 


Podeu comprar les entrades clicant aquí i cal tenir en compte que l’obra estarà els quatre diumenges de novembre


-->
La direcció és de la Teresa Pombo, l’escenografia del Jon Berrondo, i els actors són els sensacionals i joves Víctor Ortega (Jaume) i Jana Roa (Ada) i els espaterrants Arnau Puig i Ricard Farré que interpreten a tots els científics. També s’ha comptat amb la col·laboració de la Lloll Bertran, el Santi Ibàñez, el Pere Planella i el Josep Minguell. Aquí podeu veure un petit vídeo del muntatge del Mercat de les Flors, el juliol del 2013.




 
-->
I ara, la vida, curiosa i divertida. Perquè el que té d’extraordinari l’estrena de diumenge és que també és la inauguració del cicle de teatre Petit Romea. De forma incomprensible el Romea havia deixat de programar teatre familiar. Incomprensible perquè és un dels teatres degans a l’hora de programar i tenir cura del teatre adreçat a infants i joves. Va ser aquí on a l’hivern de l’any 1980, de la mà d’un professor de l’escola, el Santi Chaparro, alguns companys de classe i jo vam assistir a la nostra primera obra de teatre professional. Era El rei que no reia, de Josep Maria Folch i Torres, programada dins del Cicle de Teatre per a nois i noies de Cavall Fort.

Per tant, estrenar al Romea té per a mi un sentit circular que m’agrada. Té narrativa i la narrativa, ai, em perd.

Ja ho sabeu, els diumenges de novembre ens veiem al Romea!



21 d’octubre 2014

Criticar al crític: jornada de formació de l'equip de crítica de Faristol


Dissabte 18 d’octubre vaig participar a la Jornada de formació de l'equip de crítica de la revista Faristol, publicada pel Clijcat (Consell Català del llibre infantil i juvenil). A la taula, moderada pel Pep Molist, hi vam seure l’escriptor Jaume Copons, l’ilustrador i escriptor Bernat Cormand i jo. A la sala bona part de les persones encarregades de redactar les crítiques de literatura catalana infantil i juvenil que tots podem llegir a Faristol. Unes crítiques abundants i periòdiques, dues característiques que no es troben a cap altre mitjà de comunicació en català.



Els tres participants a la taula vam fer intervencions força diferents: el Jaume, entre d’altres coses que va dir, va disparar amb bala per afirmar que les crítiques de Faristol massa vegades acusen uniformitat (ni massa dolentes ni massa bones) i va demanar que no s’ajuntessin els cagarros (literal) amb els bons llibres. El Bernat va centrar-se en l’experiència del seu llibre “El nen perfecte” (el text el signa Àlex González i ell mateix i les il·lustracions també són seves, publicat per Sd) i en la polèmica i els perjudicis que li han comportat determinades crítiques. 

Pel que fa a mi vaig exposar que la crítica que més dol és aquella que no es fa. Sobretot quan comences a publicar i necessites més que mai difusió i orientació. A Catalunya, a més, n’anem curts. Aquí no es dóna el fenomen que ha sorgit en la literatura en castellà (i en anglès i en altres llengües) de bloggers i tubbers, lectors joves i entusiastes (molts d’ells no tenen ni divuit anys) que de forma espontània creen blogs, portals i canals de Youtube per parlar dels llibres que els agraden. Per tant, el pitjor que et pot passar quan publiques no és rebre una mala crítica, sinó que el llibre passi desapercebut. 

A partir d’aquí vaig explicar què n'espero de la crítica: que sàpiga on vivim i en quin mitjà publica, per exemple. M’he trobat amb crítiques negatives en un mitjà on només se’n publiquen quatre a l’any. Cal triar, llavors, un llibre que no agrada? I fer-ho aquí que som en una situació de fragilitat cultural total? No dic pas que s’amaguin o es deixin de fer crítiques negatives. Per exemple, trobo que a Faristol hi han de ser. Ja he dit que és un mitjà que en fa moltes i que, per tant, és licit i necessari que en publiqui de favorables i que s'assenyali allò que no ho és tant. 

Un cop entrats en matèria entenc que el crític no té perquè agradar-li allò que faig, però cal que jutgi el llibre amb el màxim d’objectivitat (a partir de la subjectivitat total d'una crítica), sabent valorar allò que té al davant al marge dels gustos personals. Potser al crític no li agraden les novel·les històriques però cal que sàpiga distingir si aquell llibre de novel·la històrica és prou bo o no. 

El tema de l’humor també m’ha portat mal de caps. Penso que hi ha falta de sentit de l’humor en la crítica. L’humor és fotut perquè entra dintre de l’àrea de la subjectivitat. Allò que a tu et fa gràcia a mi cap, i al revés. Però quan parlo de falta de sentit de l’humor en la crítica ho lligo també al políticament correcte. Per comentaris que se m’han fet o que he llegit d’altres autors, penso que la pobra Astrid Lindgrend ho hauria tingut ben negre a Catalunya a l’hora d’enfrontar-se a segons quins crítics i mestres... Així que vaig aprofitar per demanar que a l'hora de fer crítica es tingui en compte el perill que representa el políticament correcte.

També vaig demanar que els crítics tinguin molt clara l’edat a partir de la qual va adreçat perquè de vegades es passa per alt o hi ha errors. Que es valori amb justícia el treball i l’autoria dels il·lustradors. Ells, potser, s’han incorporat al projecte a posteriori, però sense ells el llibre no seria com és. Això tant per bé com per mal. I tant va per defensar la descompensació de qualitat de text i lustracions, com per assenyalar-ne l’equilibri. I que el crític contextualitzi el llibre parlant de l’editorial i de la trajectòria del propi autor.

Sobre el contingut del text vaig demanar que el crític posi al mateix nivell la trama i el llenguatge perquè, no ho oblidem, el que fem o provem de fer és literatura. No tot és la història, la coherència i els personatges. També hi ha (o hi hauria d’haver) una voluntat estilística, un treball amb la llengua i una recerca de la qualitat. I que si hi ha una falta absoluta de nivell literari que es denunciï sense embuts. Això no vol dir que no pugui ser literatura dita de consum, però que sigui de qualitat, si us plau. De fet l’altra demanda que vaig fer va ser la de demanar la mateixa exigència a la crítica de la literatura infantil i juvenil que la que es dóna (o en teoria es dóna) amb la de literatura per a adults. 

I vaig denunciar que algunes vegades les crítiques estan fetes únicament per als prescriptors, per aquelles persones que saben que els llegiran, per als adults a qui els entusiasmen determinats llibres. Són casos en els que s'oblida que els llibres, en última instància, estan escrits perquè els llegeixin nens i nenes, nois i noies. Sento que hi ha determinades crítiques fetes per mirar-se al melic, per emmirallar-se en llibres exquisits que sospito estan massa lluny del públic al que van adreçats. Cal que tinguem present què passa al carrer, com són els lectors reals, què fan els nens i nenes de carn i ossos que llegeixen o que volem que llegeixin, els nostres llibres i crítiques. Sí, el món va massa ràpid i no podem permetre’ns quedar-nos enrere. 

A partir de l’experiència de la plataforma APE (Autors i Autores en Perill d’Extinció) vaig explicar que he certificat que hi ha massa gent que hauria d’estar al costat dels autors que ens mira amb menyspreu, que considera que tot el que està escrit a Catalunya és de qualitat inferior només perquè està fet aquí. I parlo de llocs tan emblemàtics com per exemple la Universitat.  Gent que, simplificant, troben que el súmmum de l’excel·lència és un àlbum il·lustrat estranger. Jo també trobo que hi ha àlbums il·lustrats estrangers que són boníssims, però demano que la mirada s’ampliï, que es consideri igual a l’autor català, que es valoritzi també la narrativa, la bona novel·la, el conte, malgrat estigui enquadernat en l’humil rústica. La bona notícia és que sento que els autors estem en un moment de canvi positiu. Que ens estem desacomplexant. Que les xarxes ens han permès connectar-nos, conèixer a molts col·legues, saber, fer i desfer, crear una plataforma com l’APE, i reivindicar la nostra feina amb fermesa. 

Després vaig fer una recopilació d’algunes de les coses no gaire bones que m’han caigut en les crítiques, com ara l'acusació de ser guionista (alhora en el món del guió em queia l’etiqueta de literària!), la de jutjar el meu text només des d’un punt de vista moral de l’actitud dels personatges, han assenyalat que podia arribar a ser absurda o han oblidat que el llibre era de capítols autoconclusius per dir que no tenia fil narratiu. 

De coses bones també me n’han dit, també: que emociono, que el ritme narratiu era àgil, que el resultat era divertit i en llegir-lo he sentit que el crític entenia la intenció i el joc literari proposat.I tot seguit vaig explicar que tant les crítiques bones com les dolentes les poso en quarantena. Totes les llegeixo vàries vegades. Les dolentes al principi (i de vegades al final)  foten molt. I foten perquè de vegades creus que no t’han entès, però també perquè de vegades assenyalen aquelles mancances que tu ja sabies, o que acabes de detectar i et sap greu no haver sabut escriure millor. Però les bones també les poso en quarantena. No s’hi val qüestionar les dolentes i imprimir i emmarcar les bones. Cal saber veure amb el cap clar si la bona crítica és encertada i, fins i tot, si allò que assenyala com a bo et pot servir per no caure sempre en els mateixos tics.

I ja per acabar vaig fer una crida a l’equip de Faristol perquè aprofitin el tresor que tenen entre mans. Ens queixem que hi ha poca crítica però a Faristol n’hi ha a cabassos. Doncs que ho explotin! Que la pàgina web sigui més visitada, que es millori el disseny, que les crítiques, aprofitant l’avantatge que ofereix internet, siguin més llargues. Sí, vull crítiques més llargues i, per tant, més argumentades! Que el disseny de la pàgina web de crítiques sigui més atractiu i que es converteixi en una autèntica referència per a llibreters i mestres, però també per a pares i mares. I els vaig convidar a un exercici de crítica: a imatge dels crítics cinematogràfics que critiquen una mateixa pel·lícula (aquell típic requadre on pots veure quantes estrelles li donen diferents crítics a diferents pel·lícules), que facin el mateix. Un mateix llibre criticat per diferents crítics. L’exercici serviria per visualitzar la sana disparitat de criteris i també per normalitzar allò que ja es dóna tant en la crítica de literatura adulta com en el cinema o el teatre. 

Perquè sí, la literatura infantil i juvenil també volem ser normals.  

Nota: gràcies a l'equip de Faristol per convidar-me. Va ser una molt bona experiència! 

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)