12 d’octubre 2012

Vida i ficció


A l'estiu vaig patir un atac de vertigen que em va terroritzar. Feia temps que el cor no se m'accelerava, foll, per culpa d'una por imaginària tan real. Va ser a l'embassament de Cavallers, al Pallars Sobirà. Vam accedir-hi per les escales metàl·liques que s'enfilen de dret per sota les parets altes i bestials de la presa i la voregen per sota. No vaig ser conscient d'on era fins que, en alçar els ulls, el ciment em va aclaparar i va disparar el pànic de veure'm engolida per una aigua impossible que m'engolís, ensorrada per una paret que no s'ensorrarà. Va ser un vertigen invers perquè jo era sota, empetitida per aquella verticalitat esfereïdora. Vaig córrer escales amunt provant d'escapar del que no existeix. Potser van ser les enfilades recents als campanars de la Vall de Boí o tan sols la certesa del vertigen, però els vaig veure: Kim Novak caient avall i James Stewart condemnat a sofrir el que jo sofreixo, per sort, excepte aquell dia, d'una forma més amable i mínima. 



 
Començo a llegir les memòries de Salman Rushdie, Joseph Anton, i amb les tres primeres línies ja en tinc prou per saber que és un molt bon llibre. És una recomanació directa de la Marina Espasa i amb ella també comparteixo via Twitter el desassossec que provoca la primera imatge del llibre, unes mortíferes merles que exemplerifiquen l'assetjament que patirà l'autor quan la seva vida deixi de ser el que era. Totes dues bevem de Hitchcock per explicar d'una forma incontestable perquè les merles de Rushdie ens semblen tan malignes i amenaçants. I jo rumio que és Hitchcock qui millor ha justificat el fàstic i l'aprensió que sofreixo en creuar plaça Catalunya, o el meu carrer quan la vella boja tira veces als coloms.


 


El veig aparèixer i desaparèixer. El cartell anuncia una habitació per a “caballero” i dóna un número de telèfon. Als dies ja no hi és fins que, tot de sobte, me'l torno a trobar enganxat a qualsevol paret. El “caballero” anterior deu haver marxat. O potser no. Jo mateixa m'organitzo la teoria, gens original, perquè no és una teoria sinó el record d'una ficció. Rere el cartell m'agrada veure-hi dues velletes encantadores que acullen cavallers i els tracten amb una misericòrdia excessiva. Arsenic and old lace o tal i com la coneixem aquí, Arsènic per compassió. En la meva imaginació pinto les dues tietes de Cary Grant amb tocs de Teresines i tampoc m'és difícil imaginar qui seria el malvat germà tarat, n'hi ha tants d'impunes a les places de Gràcia... 


 

Que la ficció ens salvi de la realitat.

28 de setembre 2012

Malabarista


-->
La situació es repeteix. Em trobo una persona coneguda i totes dues tantegem a l'altra sobre com ens va la vida laboral. Ho fem amb delicadesa, perquè hi ha molts números que l'altra ens respongui amb un esbufec trist, desesperat o amb l'humor negre que es gasta quan t'has vestit l'armadura del nomenfonsaré. En el meu cas no em puc queixar. La crisi m'ha afectat però vaig tirant endavant amb temporades més ocupades i d'altres menys i el meu cervell va a mil per hora inventant i tirant endavant projectes. I sí, també vesteixo l'armadura.

Per mi el gran canvi ha estat de definició. Fa quatre anys, tres fins i tot, em preguntaven què feia o a què em dedicava i podia respondre ràpid: escric guions i llibres de literatura infantil i juvenil. Ara dubto. Els meus interlocutors, aquella persona que m'he trobat i que ha provat de saber de mi sense ferir-me per si de cas no m'estic menjant un torrat, deu pensar en aquells instants de quequeig i dubte que estic tramant un sopar de duro. El meu problema és un altre. Si sóc sincera hauria de respondre que faig de malabarista. Quan he dit que anava tirant endavant no era un estat anímic. Tinc feines, així, en plural. Moltes petites feines que s'acumulen o no, que apareixen com bolets o que s'esfumen. I també, de tant en tant, torno a tenir feines grans d'aquelles que creia que no tornarien mai, i que si bé no s'allarguen com solien fer-ho a.c (abans de la crisi) són molt benvingudes.

Però no es tracta tan sols de la quantitat sinó de les diferents activitats que m'he trobat fent. Ho vaig saber del cert el dia que la Sophie Güet em va dissenyar la targeta i el logo. No tenia ni repunyetera idea de com resumir-me i la Sophie em va salvar amb un cop genial d'inspiració, perquè de vegades una mirada externa et sap apamar millor que no pas una mateixa.

“L'Anna Manso té idees i les escriu”

Ja està. I té raó.

Escric guions, llibres, blogs, articles, teatre infantil, col·laboracions de ràdio, activitats d'animació lectora, conferències i xerrades al voltant dels meus llibres o de la lectura en general,... No, no, aquests punts suspensius no són una cortina de fum. Inclouen un munt de coses que pengen de la llista anterior i que a.c. No tenien tanta importància i que ara considero imprescindibles, com l'activitat a les xarxes socials per explicar què faig i saber què es cou, assistir a cursos, aprendre noves eines digitals o analògiques, llegir articles i veure, escoltar i llegir tot allò que m'alimenti la creativitat i el bon rotllo, perquè el mal rotllo ja està a l'ambient i en versió osmòtica.

Malabarista, en resum, fent anar mil boles i procurant que no caiguin i m'atonyin el cap, cosa que ja ha passat i que m'ha obligat, cagant-me en tot, ho confesso, a recollir-les i tornar-les a llançar. Sempre havia dit que m'agrada la meva feina perquè no sabia què acabaria fent. Collons, i tant que no ho sabia, em dic ara mentre miro de reüll la bola blau turquesa, aquella que me la té jurada i té tantes ganes de caure... Però m'agrada. M'esgota, sí, i alhora em satisfà no quedar-me quieta. I que el meu ofici cada vegada tingui més pestanyes obertes a la pantalla que m'obliguen a forçar la neurona.

Què estaré fent d'aquí a 5 anys? Guions per novel·les geolocalitzades, aplicacions ficcionades per mòbil, realitat augmentada, tot el que faig ara però en versió .15? I jo què sé. Ja ho m'ho trobaré. O, millor, ho aniré a buscar.

30 d’agost 2012

Lectures. Capítol 7 (i últim). El matí de Catalunya ràdio d'estiu.


Avui última secció, últim capítol d'aquestes Lectures d'estiu. Aquest joc de dominó literari, en el que un llibre ens ha portat a un altre avui el tancaré allà on vam començar... però per arribar-hi cal que recorrem un petit camí...

El darrer llibre del que vaig parlar era El milionari innocent, d'Stephen Vizincey, autor hongarès malgrat viu als EEUU i escriu en anglès. Un altre autor hongarès de capçalera és Sandor Márai, que avui va de la mà d'un altra autor europeu Stefan Zweig. Amb tots dos ens endinsem a una secció dedicada a LA VELLA EUROPA. Tots dos autors donen veu a dones enamorades.

Sandor Márai, a La dona justa, ens presenta un triangle amorós que ens serveix per reflexionar en primera persona i amb la veu dels tres protagonistes (una dona abandonada, un home desenganyat i la dona que ha trencat la vida dels altres dos) sobre les relacions humanes, però també sobre la cultura, les classes socials, la burgesia i la soledat.

Stefan Zweig, a Carta d'una desconeguda, fa parlar a la dona del títol, que revela la seva existènca a l'home del que ha estat enamorada tota la vida, i amb qui ha tingut un fill. I li revela perquè l'home, un autor d'èxit i de vida frívola, en totes les trobades que han tingut al llarg de la vida, mai l'ha recunegat, mai ha sabut qui tenia al davant, perquè ella, el que vol per damunt de tot és deixar de ser una desconeguda.


La dona justa
Sandor Márai
La butxaca




Carta a una desconeguda
Stefan Zweig
Quaderns crema


Un altre autor que va retratar la vella Europa, la que acabava de veure desaparèixer l'imperi austrohongarès és Joseph Roth, conegut sobretot per La marxa de Radetzky, de qui avui recomano La llegenda del sant bevedor, un conte rodó sobre un clochard que vagareja per Paris, i a qui li passen un seguit de petits miracles.


La llegenda del sant bevedor
Joseph Roth
Viena


Un altre autor que va retratar aquella vella Europa que canviava davant dels seus nassos és el txec Bohumil Hrabal al llibre Jo he servit al rei d'Anglaterra. La vida del petit Jan Dite, que comença de cambrer a un luxós restaurant de Praga i que acaba després de moltes vicissituds a les muntanyes. Una celebració a la vida, la sensualitat i l'alegria.



Jo he servit al rei d'Anglaterra
Bohumil Hrabal
Proa


I per acabar i tancar el cercle l'autor europeu per excel·lència, Tolstoi, de qui proposo dues narracions curtes i brillants: a ¿Cúanta tierra necesita un hombre? Tolstoi fabula sobre l'ambició d'un petit propietari rural. I a Khadji-Murat seguim els darrers dies de la vida del cabdill txetxé, uns dies viscuts amb humanitat, humor, dolor i èpica. Tolstoi tanca el cercle allà on el vam començar, amb clàssics, i clàssics russos. Roda el món i torna al Born. 

 

Khadji-Murat
Lev Tolstoi
Destino

 

¿Cúanta tierra necesita un hombre?
Lev Tolstoi
Nórdica libros 

L'autor de Literatura Infantil i Juvenil que llegeix el seu llibre Quadern d'agost és David Nel·lo. Al llibre, el protagonista, l'Eduard, un nen d'onze anys de pares separats, explica l'estiu tant diferent que ha passat amb el seu pare i la seva mare.



Quadern d'agost
David Nel·lo
Il·lustrador: Sergio Membrillas
Estrella Polar


Espero que aquest curs tots tinguem un bon viatge literari perquè com diu Serguei Dovlàtov per tancar el seu llibre La maleta: No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta. 

 

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)