23 de setembre 2011

Premis: Protagonista Jove


El meu llibre Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur, publicat per Editorial Cruïlla, el primer títol de la col·lecció Una noia N.O.R.M.A.L. opta al 16è Premi de Literatura Protagonista Jove en la categoria de 13-14 anys, convocat pel Consell Català del Llibre  Infantil i Juvenil  (clijCAT).
Els premis són una fita per a molts autors i també hi ha a qui no li interessen. Jo sóc de les primeres. Com tanta gent m'he presentat a més premis dels que he guanyat. És fàcil fer números, l'únic premi amb el que compto és el Gran Angular de literatura juvenil de l'any 2008, convocat per l'Editorial Cruïlla. L'obra la vaig presentar amb el títol de Les persones tristes poden ser molt alegres tot i que a l'hora de publicar-lo vam canviar el títol pel de Canelons freds.

Els premis no guanyats, però, mai són un fracàs. Ho dic amb coneixement de causa, després d'entomar més d'un disgust. Un premi t'esperona i, per a mi el més important, et planta al davant una data de termini. Escriure per un mateix, sense que ningú t'ho demani, pot ser una trampa mortal, i una data d'entrega concreta i real ajuda, i molt. Un premi no guanyat t'obliga a revisar el text. A remirar-te'l per millorar-ne les mancances. A acceptar que el que escrius no té perquè ser del gust de tothom. Que és bo, sí, però que n'hi ha de millors. O que no és prou bo per ser publicat. Aquest darrer supòsit posa a prova la teva objectivitat per mirar-te el que fas amb ulls prou freds i, si és així, tampoc cal posar-s'hi pedres al fetge. O no gaires. És un intent que calia fer. Un exercici d'entrenament. Un camí que ja saps que no cal tornar a agafar. La mala llet davant d'un resultat advers no me la treu ningú, és més, defenso el dret a viure el disgust, però procuro que no em duri gaire.

El cas del Premi Protagonista Jove és una mica singular. No t'hi presentes, sinó que t'escullen. Un jurat d'experts en literatura juvenil, convocat pel clijCAT tria 4 llibres dels publicats en els darrers mesos per a la categoria de lectors de 13-14 anys i 4 més per a la categoria de 15-16 anys. La tria es fa al marge de la nacionalitat de l'autor i de l'editorial, basant-se tan sols en el text. El Premi, llavors, passa a la segona fase. El jurat el formen tots els nois i noies de les escoles i instituts que demanen formar-ne part. Seran ells qui es llegiran els llibres i els qui decidiran l'obra guanyadora de cada categoria. En algunes edicions anteriors s'ha arribat a comptar amb 6000 lectors!

Aquest any, com acostuma a passar, la competència és forta. Els altres tres llibres de la categoria de 13-14 anys són:

Tigre, tigre
Autora: Lynne Reid
Editorial Bambú
Quan no te'n vas
Autor: Pau Joan Hernàndez
Edebé


Cavall de guerra
Autor: Michael Morpurgo
Estrella Polar


Tots tres són llibres molt bons i només el saber-me acompanyada de tots ells em fa feliç. Però em fa especialment feliç tenir a la vora al Pau Joan Hernández. Va ser ell qui va llegir el meu primer llibre, El Fittipaldi, i qui en va fer un informe com a lector que va fer possible que l'Editorial Cruïlla el publiqués. Però no ens vam conèixer fins anys més tard quan ens vam trobar com a membres del jurat d'una de les edicions del Vaixell de Vapor. El Pau Joan és de les persones que sé que s'alegren sincerament quan les coses em van bé i que s'amoïnen quan no és així. Per tant, una alegria doble.

El veredicte no se sabrà fins al tercer trimestre, pels volts d'abril. Esperaré doncs, amb l'esperança que la Ru, la Nerviosa, Obessiva, Rabiosa, Manaire, Atrevida i Llesta Ru, faci riure i robi el cor dels jurats.

Ah, i que no me n'oblidi, moltes gràcies al jurat i al clijCAT!

15 de setembre 2011

Lectures d'estiu: Homicidio

 Fa dies que dóno la tabarra a tohom amb la meva última lectura, Homicidio, la crònica periodística que va escriure David Simon, d'un any a la unitat d'homicidis de Baltimore el 1988. Va ser el seu primer llibre i la via d'entrada a la televisió del creador de The Whire (Tots drets!). Homicidio és tan bona que et trobes llegint la descripció d'una autòpsia sense encongir el gest. O desitjant saber-ho tot sobre un mort. T'enamores de la colla d'inspectors comandats pel tinent D'Addario i pateixes quan no resolen un cas, t'alegres quan encadenen tres resolucions i somies en saber tant com ells sobre la part fosca de la condició humana. A Homicido l'excusa de la mort, omnipresent com mai, tractada amb franquesa com poques vegades, ens du a parlar de la vida. Perquè l'eix sobre el que gira tot el llibre és això, la vida, la  vida merdosa i miserable de la majoria dels morts i la vida professional i també la personal dels inspectors. I de la violència, crua i abassegadora, en la que viuen quotidianament un munt de persones a Baltimore. 
Aquest llibre és la clau que et permet entendre perquè The Whire és tan bona. David Simon va fer un camí invers al que fem molts guionistes. Del coneixement de la realitat va passar al món de la ficció i The Wire és la ficció més real que s'ha fet per televisió en molt de temps. Si hi ha un munt de pel·lícules i sèries (d'aquí, d'allà i de tot arreu) que no funcionen és per falta de documentació, perquè es parla del que no es coneix, perquè l'arquetip s'ho menja tot.   
Fa temps que dic que els guionistes de segons quines sèries hauríem d'haver trepitjat una presó, una comissaria, un barri de merda, un jutjat, unes urgències d'hospital públic, un institut d'extraradi, una junta d'accionistes... I cal ser justos i explicar que si no es fa és perquè les empreses que fan i compren les sèries no ho troben necessari, perquè no hi ha temps, perquè ens creiem molt llestos... Tot i que, per sort, la tendència està canviant.
Evidentement ni Homicidio ni The Wire són bones només perquè es basen en la realitat. Homicidio és un llibre excel·lent, ben escrit, que t'apropa fins a la punta del nas tantes i tantes persones (totes reals, no hi ha res, cap cas, cap nom inventat) fins a fer-te comprendre el perquè de la seva manera de funcionar, del seu humor, de la necessitat de viure la feina amb normalitat. El llibre té una estructura sòlida i lineal. No és tan sols que passa un any cronològic. Hi ha d'altres bigues que sostenen l'edifici. El cas de Latonya Wallace, la nena assassinada, és, també, un dels pilars del llibre. Igual que el procés de coneixement del lector sobre tot el que envolta una unitat d'homicidis. Una explicació que es fa de forma coherent: primer el reconeixement de l'escena on s'ha trobat el cadàver i després els interrogatoris, les investigacions, la burocràcia, la jerarquia, les autòpsies, els fiscals, els jurats, la presó... És una crònica periodística, sí, i excel·lent literatura, també.   
I de regal, al final David Simon t'explica quin va ser el camí professional des del llançament del llibre, que va passar per participar en algun guió de l'adaptació del llibre a sèrie, per després escriure el llibre The Corner (La esquina, recentment publicada per Principal de los libros, la mateixa editorial de Homicidio), fer-ne una sèrie i acabar creant la meravella de The Wire. 

06 de setembre 2011

L'estruç




Oh, bonic, bonic setembre. Les borses segueixen la seva GR Cel-Infern i em descobreixo tancant les ràdios al tercer titular catastròfic ( i si estic a la dutxa i no arribo a botó de power canto amb pulmons de Michael Phelps el primer que se m'acut). Quan llegeixo els diaris agraeixo al cel la presbícia que se'm va aparèixer el dia després de fer-ne quaranta, ara fa dos anys, que m'impedeix saber la magnitud de la tragèdia escrita en lletra petita. Hi ha vegades, però, que no puc evitar assabentar-me del nivell exacte del desastre perquè qui me n'informa és un bon amic que s'ha quedat sense feina o una col·lega a qui han enredat els de la productora de torn o un correu de qualsevol persona que em demana feina, a mi. Llavors m'ametrallo en silenci amb la paraula zafa, que segons el llibre que vaig llegir fa temps La maravillosa vida breve de Óscar Wao de l'escriptor dominicà Junot Díaz, et protegeix del fukú, el mal d'ull caribeny. O rumio allò que mai he estat capaç de rumiar, decidir amb antelació els cinc menús pel dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres de la setmana que ve (divendres pizza). Tot val per construir una barrera protectora als ions negatius que plouen de tot arreu.

Sí, ho sé, no cal ser etòloga ni psicòloga per adonar-me que faig l'estruç. Que el món continuarà sent un cagarro cuit malgrat amagui el cap al cinema, als llibres, a les sèries. L'imperi romà s'enfonsa per molt que em concentri en les persones que m'estimo o cusi ninotets de vudú florejats amb farbalans per aquelles que m'han pres el pèl i la cabellera. Però fa suportable el dia a dia mentre no arriba el moment inevitable en el que hauré de mirar cara a cara a Medusa. Llavors, gràcies a fer l'estruç, podré alçar ràpida i àgil el braç, gens contracturat per culpa del mal rotllo mundial, i brandaré davant del monstre el mirall que em salvarà. I si no, seré la primera estàtua amb cel·lulitis, mira.


"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)