29 de maig 2011

Dos punts: Possibilitats

Quan molta gent et pren el pèl, te'l retalla i te'l depila de manera constant poden passar dues coses: que t'emprenyis o que no t'emprenyis. Si no t'emprenyes, la gent (els de dalt, els de baix, els de l'esquerra, els de la dreta, els amagats, els que es mostren, els veïns, tu mateixa) segueix depilant-te les aixelles, les cames i el compte corrent sense que sentis dolor i et quedes tan ampla. En canvi, si t'emprenyes poden passar dues coses: que muntis una manifestació o que no muntis una manifestació. Si no muntes una manifestació, la teva veïna et diu de bon rotllo que anar peluda és totalment antiestètic, t'aficiones a la depilació i et quedes tan ampla. En canvi, si muntes una manifestació poden passar dues coses: que hi vingui gent o que no hi vingui gent. Si no hi ve gent, te'n vas a casa, la veïna et diu que els de la depilació estan d'oferta, et compres deu abonaments i et quedes tan ampla. En canvi, si hi ve gent poden passar dues coses: que en acabat no en tinguis prou o que sí que en tinguis prou. Si en tens prou, tornes a casa, la veïna (que a hores d'ara ha obert ella mateixa una franquícia de depilació) et dóna feina netejant el local, tu acceptes i et quedes tan ampla. En canvi, si no en tens prou poden passar dues coses: que muntis una acampada o que no muntis una acampada. Si no muntes una acampada, te'n tornes a casa, la veïna i tu us feu sòcies del negoci de depilació i et quedes tan ampla. En canvi, si muntes una acampada poden passar dues coses: que mobilitzis la gent o que no mobilitzis la gent. Si no mobilitzes la gent, dediques la teva energia a expandir la teva franquícia de depilació per tot el món i et quedes tan ampla. En canvi, si mobilitzes la gent poden passar dues coses: que us perdeu discutint qui la té més llarga o que no us perdeu discutint qui la té més llarga.
Si la gent es perd discutint qui la té més llarga, la multinacional de depilació aprofita la vostra distracció per construir la seu central al bell mig de l'acampada, te'n vas i et quedes tan ampla. En canvi, si la gent no es perd discutint qui la té més llarga hi ha dues possibilitats: que et desallotgin a cop de porra o que no et desallotgin a cop de porra. Tant si et desallotgen a cop de porra com si no et desallotgen a cop de porra hi ha una possibilitat: que malgrat els pesi als de la porra continuen existint possibilitats. Moltes.


Publicat al diari ARA. Diumenge 29 de maig de 2011.

22 de maig 2011

Dos punts: Qüestió de fe

No puc ser budista perquè quan m'expliquen aquella història de l'home ferit per una fletxa que demanava a crits saber qui l'havia disparat, i del consell de Buda, que li deia que se n'oblidés, sempre penso que Buda no era mediterrani. Aquí sabem que és bo desfogar-se i recordar-se dels besavis de qui t'ha atacat. És el primer pas per a una bona alliberació. I tampoc combrego amb el deseiximent extrem. Arribar a no sentir res davant d'un suquet de peix o de Clive Owen em tira enrere. Catòlica ja ho vaig ser i no em va convèncer. Admeto els avantatges de la confessió i el perdó, però abans de creure en immaculades concepcions creuré en l'adveniment de Han Solo. A més, ves per on, resulta que em dic Anna i no Aniceto, i al club catòlic hi pinto poc. Després hi ha totes les variacions del cristianisme, encapçalades pels protestants, però les imatges de Luter sempre m'han fet por i Calví encara més. Els falta sentit de l'humor. La fe musulmana no és cap alternativa. Ja sé que no és obligatori dur burka, ni res al cap (ho he provat i estic tan horrible que si fos obligatori ni em plantejaria convertir-m'hi), així i tot he fet un sondeig de satisfacció mundial i m'espero uns segles més que la cosa musulmana millori per tornar-m'ho a pensar. Ser jueva no està de moda, però no sóc sectària i m'ho he mirat. De fet els dissabtes ja procuro no fer gairebé res, i, ves per on, el llinatge es transmet per via materna, però sempre vaig creure que Jahvè era un sàdic posant a prova Abraham, quan li deia que es carregués el seu fill. Amb el que costa pujar les criatures i va i el ser superior et diu que s'ha acabat. Per Sant Jordi em vaig comprar la nova edició de la Bíblia amb dibuixos del Perico Pastor (fantàstics!), però no vaig dubtar a buscar-lo en l'apartat de ficció. I això de ser el poble elegit em sona a les persones que s'emocionen quan surten per les pantalles del Camp Nou, tot i que aquest fenomen es dóna en totes les creences. És el virus de sentir-se membres del club VIP, un grup excloent i exclusiu. Sempre em queda l'opció animista, però se'm fa costa amunt creure que un bocí de divinitat habita fins i tot en objectes com una Barbie surfista. Al final tindran raó i haurem de creure en la democràcia. Només demano un favor, que sigui la de debò, no la còpia barata que ens volen vendre en tants i tants xiringuitos. Amén.

15 de maig 2011

Dos punts: Esport familiar


De tant en tant els meus germans i jo ens repartíem l'herència. Era un dels nostres esports familiars preferits. Vam adaptar el joc que apareixia al conte Los herederos del llibre Relatos familiares de Giovanni Guareschi. Els protagonistes, els fills de l'autor, s'adjudicaven les propietats familiars enganxant-hi un gomet vermell o verd segons qui en fos el futur propietari. A casa, en lloc d'enganxar gomets ens limitàvem a discussions que s'iniciaven com un innocent inventari per acabar en abrandades disputes, regateigs, acords bilaterals, estirades de cabells, crits i retrets (aprofito l'ocasió per recordar que la vaixella txecoslovaca és MEVA). Anys després vaig llegir que les discussions i baralles entre germans són una forma primitiva i bèstia de refermar el vincle. Nosaltres el vam enfortir amb cables d'acer i titani, i en vista de la bona relació que mantenim d'adults, el mètode funciona.

Uns altres que refermen vincles a consciència són els partits polítics que es presenten a Barcelona. Som a l'equador de la campanya electoral i les persistents discussions sobre el no-res que omplen debats, missatges, mítings, tuits i pancartes lligades rere una avioneta són igual de circulars i estèrils que les sobretaules a casa decidint si l'esmaltadora de fotos del meu pare era millor que la iogurtera de la meva mare. Ells també es reparteixen l'herència. La barraqueta està a punt de tancar-se i els gomets han començat a circular. Els veureu per tot arreu. S'han sofisticat i tenen forma de codi de barres. A la façana de l'església de la plaça de la Virreina n'han aparegut dos, un sota cada fanal. I només cal recórrer qualsevol carrer per trobar-los al costat d'un senyal de trànsit o d'una caixa de llums, o vora una placa de carrer... Busqueu-los, alceu el nas seixanta graus i els descobrireu, silenciosos i discrets. Només són d'un color. Hi ha algú que s'ha espavilat i ha començat el joc sense avisar els germans, i això no s'hi val. Com també és fer trampes deixar-nos fora a tots nosaltres. M'he comprat una caixa sencera de gomets vermells i he començat a repartir-los. El primer l'he enganxat al monument a Colom i quan sigui l'hora faré el que sempre he somiat, desallotjar-lo de visitants, fotre-li una bomba i reduir-lo a pols. La MEVA vaixella txecoslovaca no, la conservaré intacta, com un tresor.


Publicat al diari ARA. Diumenge 15 de maig de 2011.

08 de maig 2011

Dos punts: viatge interespacial a l'extraradi


L'altre dia tenia temps i vaig fer un viatge interespacial. Vaig agafar la càpsula Snob IV en forma de cotxe i minuts després vaig aterrar al planeta en forma de barri d'extraradi desconegut. El paisatge se m'oferia sense entusiasme, però els edificis espantosos podien ser un holograma virtual. Calia explorar. Vaig obrir la porta i... Oh! Podia respirar! L'equip d'oxigen en forma de mocador sucat de colònia es podia quedar a la càpsula. Valenta, vaig fer el primer pas. Un petit pas per a una dona pedant però un pas de gegant per a la vanitat, ai, vull dir, per a la humanitat. A mig metre de la nau un punt brillant em va cridar l'atenció. Vaig determinar que es tractava d'una bossa de plàstic plena de peles de taronges interespacials. No tenia temps i vaig renunciar a recol·lectar-ne mostres. Vaig equipar-me amb les ulleres de raigs X en forma d'ulleres de sol i vaig escanejar el territori. Gossos. Papers per terra. Més gossos. Burilles per terra. Encara més gossos. Llaunes per terra. On eren els famosos humanoides de pell d'elastà? Ah, ja els veia. S'estaven al centre de comandament extraterrestre en forma de Bar Sevillano. Dins, la pantalla central emetia un senyal de camuflatge en forma de partit de futbol entre el Madrid i el Saragossa que no va aconseguir despistar-me. Atrevida, vaig voler creuar la porta del centre de reunió extraterrestre. Calia extremar les precaucions. Amb una aplicació de deu capes d'ombra d'ulls a cada parpella i un crit entusiàstic d'" Hala Madrid! " en vaig tenir prou per salvar la pell. Però aviat un nou perill en forma de senyora vella calçada amb vambes em va sortir a l'encontre. Era un ens viu, enèrgic, que arrossegava una nena microscòpica a la qual feia passar per néta submisa. Tenia tota la pinta de trampa mortal. M'havien acorralat. Em trobava en una vorera estreta, plena d'esvorancs, amb canonades esbotzades a les parets i cables elèctrics a l'aire. Trampes i més trampes. Què fer? Vaig arrencar a córrer fins a la nau, vaig introduir la clau i vaig tocar el dos galàxia enllà. En aterrar al meu bonic planeta aviat vaig detectar humitats sospitoses a les cantonades, flors en forma de bossa de patates als parterres, burilles, llaunes, humanoides de pell d'elastà. Gossos i més gossos. Em vaig sentir Charles Heston a l'escena final d' El planeta dels simis . No. Pitjor.

Publicat al diari ARA. Diumenge 8 de maig de 2011

01 de maig 2011

Dos punts: Optimistes del món, uniu-vos

M'agrada Dickens. Un dia vaig sentir el desig irrefrenable de llegir-ne una biografia i no m'ho vaig rumiar ni un segon. En un atac d'optimisme vaig entrar a la primera llibreria que vaig trobar i vaig formular el meu desig. La dona que em va atendre em va retornar una mirada estupefacta. Ja l'he espifiat, em vaig dir, he demanat un impossible. Hauria d'haver trucat, mirat, remirat... Fins que la dona es va tombar, va allargar el braç no més de quaranta centímetres i em va lliurar l'únic exemplar que tenia del llibre Charles Dickens escrit per Chesterton. Fa dotze anys vaig sentir un desig més bèstia: tenir fills. Amb el mateix grau d'optimisme tampoc no m'ho vaig rumiar ni un segon i em vaig quedar embarassada. Tinc tres fills i fins que no vaig viure un tràngol al darrer embaràs (tot va acabar bé), ni em va passar pel cap que res es pogués torçar. Bé, sí que ho pensava, esclar, i per això no vaig cometre cap irresponsabilitat. Però els efectes secundaris de l'optimisme van impedir que retardés la meva decisió de ser mare. Un optimisme que no té per què ser innat (jo, per exemple, vaig néixer fatalista) i que cal gastar en el punt just que ens impedeix arribar a ser uns imbècils totals.

Chesterton explica que el tret principal de Dickens era el seu optimisme de pedra picada. I que va ser aquest optimisme el que el va empènyer a denunciar injustícies i a provocar canvis importants a la societat anglesa. L'optimista és molt millor reformador que el pessimista, afirma. L'optimista, argumenta, creu que el món és sensacional i quan topa amb alguna lletja realitat que ho desmenteix se sorprèn, s'indigna i, empipat com una mona, es mou i la canvia. El pessimista, per contra, supura un cinisme que l'aboca a la inacció. Per què canviar res si tot és un pou de merda? Avui s'escau el Dia de la Mare i el Dia del Treballador. Tal com està el pati, les dues feines demanen un alt grau d'optimisme. Però la combinació de totes dues fa necessària una llarga dutxa diària de sentit positiu. Treballar i criar els fills, estimar-los, esquivar-los, educar-los, aguantar-los, ser al seu costat i allunyar-se'n, només es pot fer amb enteresa si s'és una decidida optimista. Treballadores, mares, mares treballadores, optimistes del món: uniu-vos! Toca reformar uns quants pous de merda i no s'hi val posar-se una pinça al nas.

Publicat al diari ARA. Diumenge 1 de maig de 2011

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)