24 d’abril 2011

Dos punts: Foment de la lectura

Ahir va ser Sant Jordi. I què. Piles de llibres quedaran sense llegir arraconats per lavabos, lleixes i llocs innomenables. Els autors agraïm l'ingrés de drets d'autor, però els que tenim l'ànima sensible ens delim perquè, a més, se'ns llegeixi. Manies del gremi. Urgeix aconseguir lectors fidels i la feina de reclutament cal que comenci per les ànimes més mal·leables: els infants. Josep Maria Castellet, al pregó oficial de Sant Jordi organitzat per les Biblioteques de Barcelona, opinava que la lectura ha de ser un acte lliure i espontani. Tinc la gosadia de suggerir al senyor Castellet i a tothom interessat, el meu mètode de foment de la lectura batejat amb el nom d'"espontaneïtat induïda".

Envieu els nens a dormir a casa la sogra. Compreu una caixa forta digital. Llogueu un paleta de llengua ignota, com ara el georgià, i feu-li saber per signes que voleu que excavi un forat a la paret de la sala. No torneu a contractar el paleta mai més i instal·leu-vos la caixa forta. Tota discreció serà poca. En lloc del típic quadre amagueu la caixa forta rere una planxa metàl·lica de tres centímetres de gruix. Fermeu la planxa metàl·lica amb un cadenat. Agafeu TOTS els llibres de casa i entaforeu-los dins la caixa forta. Tingueu cura de no oblidar-vos dels llibres de cuina i de tot el que dugui lletra impresa.

Quan els fills tornin a casa, feu com si res. Passaran les setmanes i no s'adonaran que els llibres han desaparegut. No caigueu en l'error de destapar la vostra jugada. Sigueu intel·ligents i aguanteu una mica més fins que un dia, com qui no vol la cosa, traieu la clau del quadre que dueu penjada al coll i obriu la planxa metàl·lica, introduïu la combinació a la caixa forta amb tot el secretisme de què sigueu capaços i extraieu de dins la caixa un llibre qualsevol. No us hi encaparreu, la tria del llibre no és important. Tanqueu la caixa forta i la planxa metàl·lica i llegiu. Retorneu el llibre a la caixa. Repetiu l'escena un cop per setmana, a traïció, quan menys s'ho esperin. Un mes i mig més tard els vostres fills us suplicaran que els deixeu llegir Vida i destí , la biografia del protagonista de Bob el manetes o un tractat de neurologia. Sigueu llestos i, com si els féssiu el favor de la seva vida, concediu-los el desig. Primer un cop per setmana, més tard, a demanda. Sí, ho haureu aconseguit, haureu reclutat un nou adepte.

Publicat al diari ARA. Diumenge 24 d'abril de 2011.

19 d’abril 2011

La llista: novetats Sant Jordi 2011


Tots els camins porten a Roma i totes les dates de publicació conflueixen el 23 d'abril. Aquest Sant Jordi em coincideixen diverses novetats. Aquí us faig la llista que també podria ser la llista de la compra si no fos que una novetat és... GRATIS! Ho he organitzat com si visitessiu El Corte Manso Organixeixon. 

Secció infantil: Àlex i Ghandi a Equador. Il·lustrat per Emilio Uberuaga (Manolito Gafotas) i editat per Intermon-Oxfam. Està adreçat a nens i nenes a partir de 10 anys (adults inclosos). La trama de la col·lecció és pel·liculera i fantasiosa: un nen ric viu a un internat d'un país estranger i s'escapa en companyia d'un gos que parla. Els pares rics del nen ric tenen remordiments i lloguen a una detectiu, sempre la mateixa, perquè el persegueixi i el torni a l'internat. Mentre campa pels seus aires l'Àlex coneix una mica (repeteixo, una mica) el pa que s'hi dóna als països per on viatja mentre busca tresors, visita volcans, intenta conèixer un futbolista famós o trobar un ric Maharajà. Tot el que faci falta perquè el lector no cregui que li han tornat a endinyar el típic llibre pedagògic d'una ONG. Aquest títol és el quart. Els altres passen a Moçambic, el Brasil i l'Índia.


Jove ell jove ella: Una noia N.O.R.M.A.L s'ofereix de cangur. Una noia N.O.R.M.A.L vol fer de fotògrafa. Il·lustrats per Juliet Pomés Leiz i editat per Cruïlla. Són els dos primers títols de la col·lecció. Els propers sortiran per Nadal. Està adreçada a lectors a partir de 11 anys (adults inclosos, sí, ja ho sé, sóc pesada repetint tant les coses). Després d'un ardu estudi de camp vaig crear una col·lecció que fugís de tot el que es troba a les llibreries. No hi ha vampirs, mags, ultratomba, ni adolescents que només viuen per enamorar-se i petar-se els grans. La protagonista, la Ru, està farta de viure a un barri cutre i ple de sonats, amb una família cutre i sonada. Se li acut la idea marciana de tocar el dos als Estats Units i viure a un ranxo de cavalls. Però hi ha un petit problema, no té un duro. Com que la noia és del morro fort i té les idees clares s'arremanga i busca feina. Cada llibre gira al voltant d'un ofici. El primer cangur, el segon fotògrafa... però (ah, és clar, hi ha un però) la Ru té tendència a armar-la. Humor a raig i com diu la Ru i les seves amigues «cara cul l'última!».

Cavallers i senyores: Inundació. Un relat curt inclòs al llibre de relats 10 viatges editats per Intermon-Oxfam pels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i que es podrà consultar online (PDF i ePub) a la pàgina http://www.fgc.cat . Inundació explica què passa quan algú intenta superar la claustrofòbia pujant al tren i es troba una passatgera que li ho posa difícil. Molt difícil. 




Signatures: El dia 23 em trobareu a Barcelona a la parada d'Al·lots - El Petit Príncep. Rambla  de Catalunya 43 (Consell de Cent). De 12 a 14 hores. 

Bon Sant Jordi!

16 d’abril 2011

Dos punts: Autors a boxs


Falten sis dies per Sant Jordi i els autors som a boxs. Els que s'ho poden pagar s'injecten Botox o xeringues de truita a la francesa, i els que no ens limitem a maquillar-nos les canes o a afegir-nos-en (un autor amb canes sempre queda decoratiu a la parada). Aquest any la festa serà en plenes vacances de Setmana Santa i potser és per aquest motiu que fa dies que Twitter i Facebook bullen com mai d'invitacions i incitacions. Diuen que un llibre sense promoció és un llibre mort i tothom s'ha llançat a inventar fórmules diferents i imaginatives. Tothom, menys jo. Sant Jordi m'ha caigut al damunt i vaig tard. No he tingut temps de fer un vídeo de YouTube tan gamberro com el del Martin Piñol ni tan suggerent com el de l'Eduard Márquez. Ni una presentació amb l'acompanyament de primeres espases com el Ramon Solsona o la Carmen Fernández. Ni una trobada delirant amb els lectors com la que va oferir el Jordi Puntí. Ni he aconseguit un anunci als autobusos com l'Albert Espinosa. I no parlem de l'impactant lip dub protagonitzat pels autors de 62 (no tots, els que no van assistir a les classes de claqué i alegria, se n'han estat). Sóc tan conscient que he estat incapaç de fer el que havia de fer que l'altre dia em vaig creuar amb el Víctor Amela pel carrer Torrijos i vaig estar a punt d'assaltar-lo. Volia dir-li que em vaig emocionar quan vaig llegir la seva entrevista a una autora d'aquí com la Najat El Hachmi i que, aprofitant l'avinentesa, m'oferia com a subjecte d'entrevista. Però em va aturar el pudor i la certesa que no tinc una vida literària i personal per protagonitzar una Contra . Mentre discutia amb mi mateixa la conveniència de la conversa l'home va continuar Torrijos amunt. El moment havia passat i jo havia tornat a optar per la via catalaneta de discreció i elegància: no fer res. Aix. Ja m'agradaria tenir la gràcia desacomplexada del Marc Pastor a Buenafuente , però no és el cas. En resum, un cacau, perquè, a sobre, m'he programat tan malament la vida que no puc dedicar-me a promocionar els meus llibres ocupada com estic escrivint. A qui se li acut?! Escriure a l'abril! El pitjor és que ho dic sense un gram d'ironia. I sóc tan burra que l'espai de l'article s'acaba i no he estat capaç ni d'esmentar el títol de la meva novetat. Definitivament, no sóc Paco Umbral. Un desastre. Però bon Sant Jordi. 

Publicat al diari ARA. Diumenge 17 d'abril de 2011 

10 d’abril 2011

Dos punts: Remordiments

A l'hora de dinar l'informatiu de la tele em serveix les imatges del conflicte de la Costa d'Ivori. No em fan ni fred ni calor. No em tinc per sociòpata i, alarmada, em llanço al mirall per comprovar si sense adonar-me m'he transformat en la cosina germana d'Hannibal Lecter. El mirall em retorna la mateixa persona de sempre. Llavors rebobino el record del que acabo de veure: cadàvers abandonats al carrer, una dona que camina, s'atura en sentir trets i fuig, resignada; edificis destrossats... Fer la llista em regira l'amanida. Respiro alleujada. Encara conservo la mala consciència. Els remordiments estan mal vistos, però jo m'estimo més tenir-ne que no tenir-ne. Altra cosa és el que generen. Evangelitzacions, corrupcions, malbarataments, suborns. Com explica Gustau Nerín, autor del llibre Blanc bo busca negre pobre, a l'entrevista que li va fer Laia Altarriba a l'ARA del 15 de març, “no sabem resoldre els nostres problemes i pensem que podem resoldre els dels africans”.

Intrigada per l'absència de remordiments davant la tele recupero les imatges a internet. ¿Com pot ser que enumerar les imatges em talli la digestió espiritual i, en canvi, quan les he vist a l'informatiu no se m'ha caigut la forquilla a terra? Minuts després arribo a una conclusió políticament incorrecta. Són imatges “mal” gravades, recullen una realitat en brut, sense sofisticació. Bé, sense el tractament que tenen les imatges de ficció. La persona que grava no ha tingut temps d'enquadrar, de fer primer plans, ni picats, ni contrapicats. No hi ha música. Ni diàlegs. La feina del periodista és atrapar la realitat i punt. Una realitat que se'm figura menys real i més distant que les imatges brutals d'un bon drama cinematogràfic o d'una bona sèrie. No hauria de ser així, ja ho sé. Només constato que la ficció, de vegades, té el do de clavar-nos més bufetades que les noticies de la tele. O que la realitat enllaunada en càpsules d'un informatiu no acaba de funcionar. O que després d'Egipte, Tunísia, Líbia, el Japó i el desastre econòmic permanent, el nostre cervell es nega a deixar entrar res més. O que, mira, és hora de tancar la tele, acabar la feina, anar a buscar nens i tirar milles. O que els remordiments estan sobreexplotats i ja no són el que eren... He de tenir remordiments per no tenir tants remordiments com els meus remordiments em diuen que hauria de tenir?

Publicat al diari ARA. Diumenge 10 d'abril de 2011


03 d’abril 2011

Dos punts: Euros a vint duros

Em vaig fúmer un cop contra un pal dels que hi ha a les voreres. Era un pal d'aquells que tant poden servir per a un senyal de trànsit, com per a una parada d'autobús. El vaig gairebé absorbir mentre anava distreta llegint el menú d'un restaurant que m'agrada. Ho faig sempre per veure si copio algun plat i no he de pensar què fer. El cop m'ha provocat un efecte secundari inquietant. Una part del meu cervell ha recuperat informació de fa gairebé deu anys i s'ha reescrit sobre l'actual. De cop, en lloc de veure els preus en euros ho torno a veure tot en pessetes. L'ensurt ha estat majúscul. Els preus són... són... Són dantecs? Misterscroogescs? Hederaheliexescs a la manera de Pere Calders? Cardíacs és l'adjectiu que més li escau. Si de cop tornéssim a les pessetes caldria instal·lar desfibril·ladors a cada cantonada per anar recuperant ciutadans infartats. La cambrera del bar de sempre m'ha hagut de reanimar després d'informar-me que el tallat valia 199 pessetes (1,20 €). I que el minientrepà de formatge mooolt mini, 282,85 pessetes (1,70 €)!. Les sabates de rebaixes que volia firar-me han passat de ser una ganga a una estafa. No penso pagar més de 13.310,88 pessetes (80 €)! I el menú... O em fan un massatge descontracturant a la nuca quan em serveixin les postres o no pago les 1.830,24 pessetes (11 €), més propina. Que el menú està molt bé, però és un menú. El preu del casal d'estiu dels fills m'ha situat al límit de la lipotímia: una setmana de 9 a 17 hores amb menjar inclòs (tampoc cal que les criatures facin dejú) em surt per 20.881,44 pessetes per fill (125,5 €) a multiplicar per tres i sense cap descompte per família nombrosa (no, per favor, quina ocurrència). Volia anar al mercat però no he gosat. Confio que aviat tornaré a ser la que era i he deixat la compra del peix per a més endavant.

He passat unes hores apocalíptiques. M'he sentit sola i incompresa. Les persones han seguit amb la seva vida com si els preus no se'ls clavessin a la indignació. Vivim enganyats. Per poder llevar-nos cada dia i no sentir-nos nus de camisa ens obliguem a creure que una moneda d'euro equival a una de 100 pessetes. I que un bitllet de vint euros és el mateix que el de mil. I no. Total, o l'efecte desapareix o demà munto una paradeta rossinyolesca: euros a vint duros. Segur que me'ls prenen de les mans.

Publicat al diari ARA. Diumenge 3 d'abril de 2011

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)