27 de febrer 2011

Dos punts: Enamorada de la moda juvenil

Es passeja pel barri una dona encallada als anys 90. Vestida de color negre, llueix sabates, ulleres i vestuari que fan joc amb aquells bars freds de tamborets suïcides. També hi ha un home que s'ha aturat més enllà, als antiestètics 80, i es plantifica pantalons verds fins a la cintura, mocassins julioiglesils i jersei vermell d'angorina. Hi ha una nova onada de jubilats que retornen a la joventut dels 70 guarnits amb colls mao i faldilles llargues sortides de la feliç Eivissa, tot i que són, com tot, made in China . La primera dècada del segle ens ha deixat un regueró d'ostentació espantosa en forma de bijuteria de boles grosses, estampats enormes i bosses desmesurades amb logos ben vistosos per entaforar tots els ginys electrònics de marques de preus gegants. Detecto una davallada d'aquesta darrera onada estètica. La causa podria ser la poca distància, però em temo que el que li manlleva seguidors és la vergonya.

Ser progre, cursi, provocar un overbooking a l'infern de bones intencions, però voler fer avançar el món, ha avergonyit poca gent. Ser hortera tampoc ha provocat onades d'autofustigació. Darrere d'un hortera sovint hi ha una persona amb ganes de viure. Amb colors mal combinats, sí, però d'esperit vital i optimista. Els moderns dels 90 no cal dir que estaven, i estan, encantats d'haver-se conegut. I els dels 2000... Qui no recorda aquelles celebracions eufòriques i caríssimes dels 2000? I la hipoteca que, ja de pas, ens va servir per comprar la nevera de dues portes i la tele de plasma? Vam viatjar a Hawaii com qui va a Camprodon, ens vam canviar el cotxe cada sis mesos i ens vam arruïnar comprant un gos husky de raça autèntica dels collons. Ara més val que llencem tots els comprovants, les joies idiotes i el collar del husky al punt verd (això sí, l'ecologisme ja forma part de nosaltres) i procurem dissimular la cara de gamarussos que se'ns ha quedat amb l'adveniment d'aquesta crisi. Els grans sàtrapes universals s'enduen la palma de la responsabilitat i les galtes còsmiques, però nosaltres vam ser prou lluços per deixar-nos entabanar per una gent que, tot i el crac econòmic, acaben d'anunciar que el 2010 ha estat un any rècord de guanys a Wall Street. Si us plau, que algú inventi la moda dels 10, si pot ser, barata i autogestionada, i girem full. Fa falta.

Publicat al diari ARA. Diumenge 27 de febrer de 2011

20 de febrer 2011

Dos punts: Cabina 58


Fa 76 anys es va estrenar la pel·lícula A Night at the Opera, protagonitzada pels germans Marx. La dada em ve al cap quan llegeixo les notícies relacionades amb la tisorada al departament de... ai, quin nom li han posat? amb tants canvis em despisto, educació? ensenyament? Els consellers i conselleres, ens han realitzat unes actuacions d'un humor surrealista força notable, inspirat directament en el nonsense dels guions que representaven els germans Marx. De fet, després de revisar la famosa escena de la cabina he descobert que té molt, però que molt a veure amb l'estat actual de... ja hi som, un altre cop el dubte, educació? ensenyament?

La cabina número 58 arriba a encabir fins a catorze personatges, cadascun d'ells amb un objectiu diferent. En veure-la et venen al cap els barracons, la impossibilitat d'atenció a la diversitat i les ratios elevades. Un Harpo que s'adorm és la viva imatge dels alumnes desmotivats, incapaços de connectar amb el model d'educació del segle XIX que se'ls ofereix (per molts ordinadors que hi hagi), i aquell cambrer atent i professional, als mestres que s'hi deixen la pell (no tots, no ens enganyem); la noia que, despistada i amb una part de galtes, hi entra per buscar a la seva tia i demana per trucar, és la reencarnació d'aquelles famílies que busquen i demanen de tot a l'escola menys el que han de buscar i demanar; i els lampistes que no arreglen res tenen una semblança inquietant a la mà de legisladors que ho han canviat tot per deixar-ho igual o pitjor.

Però no tot en l'escena és negatiu i Groucho fa diana quan diu “dos hi estarem bé però si som cinc sobrarem tots”. Sí, el genial Groucho ha descrit un dels grans problemes, les ratios elevades, i la solució, classes de pocs alumnes, perquè no sobri ningú. De fet a l'escena veiem a dues dones que entren amb un objectiu, “venim a arreglar la cabina”, que jo interpreto com el reforç de personal que es necessitaria per funcionar amb grups més petits. Més mestres, i que tinguin ganes d'arremangar-se. I que vingui algú a mimar-los i a donar-los un cop de mà, tal i com fa aquell altre personatge que, en mig d'aquell desori, es capaç de fer una manicura. I, sobretot, que no falti l'incombustible optimisme d'en Groucho, que en ple deliri és capaç d'afirmar sense gota d'ironia “no sabia jo que la travessia seria tan agradable”.


Publicat al diari ARA. Diumenge 20 de febrer de 2011

18 de febrer 2011

Una noia N.O.R.M.A.L.


En quin moment comença la creació d'un llibre? És una pregunta que llanço sovint als nens i joves quan els visito a les aules. Tinc molta cura a no parlar d'escriptura, perquè la feina d'escriure no està feta només d'hores de tecleig. De vegades costa però sempre trobem la resposta: comença en el moment que decideixes inventar una nova història.

Una noia N.O.R.M.A.L. (Editorial Cruïlla) va arrencar esmorzant amb la Montse Ingla. Per què no t'empesques una col·lecció per a adolescents? Uns llibres per a noies que comencen la secundària? I per què no? Vaig rumiar jo. Després de Canelons freds (Premi Gran Angular 2008) havia encetat un llibre per a joves, que ara dorm i reposa esperant el seu moment, i no havia tornat a trepitjar el gènere. Em vaig imposar dues condicions: divertir-me i fer històries que sentís ben meves. I després de tafanejar quines col·leccions hi havia publicades per aquest tipus de lectores vaig saber què NO volia: cursileria, única preocupació pels amors i el què posar-se, històries d'institut... I sí, seria sobretot per a noies, però els nois no caurien narcotitzats sobre les pàgines dels llibres en cas que decidíssin llegir-los. Fins i tot els agradarien.

Darrerament les idees cristal·litzen al meu cap minuts abans d'adormir-me i aquella nit, de cop, després de dies i dies de pensar i descartar, se'm va acudir: la protagonista està farta de la seva família i vol guanyar diners per tocar el dos. El motiu és totalment marcià, ella, que viu a una barriada, somia en fugir als Estats Units per cuidar cavalls. Cada llibre, per tant, hauria d'estar centrat en un ofici o dedicació que li permet obtenir uns quants, pocs, ingressos. També hi ha dues amigues, un noi al que la Ru no fa ni cas, un pare, una mare i dos germans... Però la protagonista és ella, la Ru, una mossa del morro fort. Un personatge tan decidit no havia de ser precisament normal... i el segon llampec de la nit em va il·luminar el cervell, ja tenia el títol de la col·lecció: Una noia N.O.R.M.A.L unes sigles que expliquen com és la noia, la Ru. I un misteri que no penso revelar, encara.

Penso divertir-me amb les vostres propostes per fer més curta l'espera fins el 23 de març, dia del llançament dels dos primers títols de la col·lecció.

Què significa N.O.R.M.A.L ?

Va, vinga, atreviu-vos.

13 de febrer 2011

Dos punts: el no article sobre drets d'autor

Tinc un no article sobre drets d'autor, que de tant canviar d'orientació no acaba de creuar l'espai entre el crani i el teclat. L'assumpte m'afecta de tantes maneres que el meu cap fa més voltes que el de la nena de L'exorcista . Sóc sòcia de la SGAE ( je m'accuse ), autora de llibres i guions de ficció, usuària d'internet, clienta de videoclub, de plataforma de televisió de pagament i de cinema, compradora de DVDs, descarregadora de sèries i contribuent econòmica del cànon digital.

Per arribar a escriure el no article llegeixo, escolto, miro de tot i tothom i arribo a una conclusió: tenen molta barra. Podrien obrir una cadena de forns de pa a la Xina i encara no hi hauria prou barres per visualitzar la mà de barres que tenen. Tenen barra els que propugnen la cultura lliure però paguen sense problemes la connexió a internet i no assalten l'FNAC al crit de cultura per a tothom. Té barra la SGAE quan gestiona com gestiona en perjudici dels propis socis i forçant la màquina com la força. Té barra el que en nom de la llibertat digital només vol estalviar-se de pagar drets d'autor. Té barra qui va implantar el cànon digital i la SGAE, que tant el defensa, sense discriminar els usos que es fan dels aparells o els suports gravats. Té barra qui voldria cremar la SGAE confonent l'entitat i el seu objectiu fundacional amb una junta i uns estatuts concrets. Té barra qui vol tancar webs sense garantia judicial. Té barra qui es beneficia econòmicament d'una feina que no és seva. Té barra qui només cau en el victimisme i l'immobilisme i no li dóna la gana d'oferir el que la gent pagaria gustosament. Té barra qui afirma que la pirateria no afecta econòmicament. Té barra el productor que es queixa de la pirateria i nega a l'autor el dret d'obtenir un benefici per les vendes de DVD o les descàrregues digitals legals, o que es queda un tant per cent dels drets d'autor. Té barra qui s'oblida que els guionistes i autors literaris no podem suplir ingressos amb concerts, cosa que tampoc aconsello perquè cantem fatal i els vestits de cuir i lluentors ens queden com el cul. I té barra qui no vol admetre, com deia Ferran Sáez dijous a l'ARA, que Bach componia per diners i que tot aquest debat té més a veure amb la consideració o desconsideració cap a l'autor que amb la digitalització. Ah, jo també tinc molta barra.

Publicat al diari ARA. Diumenge 13 de febrer de 2011

06 de febrer 2011

Dos punts: coses que he après en una setmana

Una de les creences col·lectives favorites és que la vida medieval era dura però senzilla, entenent per medieval qualsevol època abans de l'agost del 1981, quan IBM va comercialitzar el seu primer ordinador personal.

Vivim estressats per una fantasia d'estrès que ens fa pensar que tot és estressant. Els ordinadors, internet i la rastellera de ginys que infesten el nostre dia a dia ens han bloquejat. Jo mateixa vaig caure en el parany arran d'obrir el compte @annamanso a Twitter. Després de seguir el ritual de sempre (registre de dades, configuració del perfil, espionatge dels altres usuaris, lectura d'alguns articles de l'ajuda i posada en pràctica seguint el mètode d'assaig i error) vaig experimentar un moment de debilitat. Renegar en moments claus té tanta o més eficàcia per eradicar els mals de cap que l'ibuprofèn, i, després de deixar anar uns quants "caguntot", ho vaig veure clar.

Les maleïdes TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) no són les úniques culpables de l'ofec d'haver d'assumir tantes novetats; com si fos una condemna bíblica: "Pariràs amb dolor i t'estaràs tota la punyetera vida obligada a aprendre i aprendre". Aquest no parar és consubstancial a llevar-se, ser aquí i adormir-se. Per desmuntar el mite em repto a anotar totes les coses noves que aprengui en una setmana i que NO estiguin relacionades amb les TIC. 7 dies després, transcric part de la llista: canviar la bateria de l'alarma del despatx; teclejar a tota màquina amb nou dits enlloc de deu; les regles del takatà; que els ratolins s'estimen més la xistorra que el formatge; la diferència de qualitat entre el morter M80 i el Sika M618; que l'ús de la paraula bloc és tan correcte com el de blog, i viceversa; els encants de la gastronomia d'Indonèsia; com s'aconsegueix l'estucat al foc; com millorar la configuració del so de la tele; l'ús del cafè soluble per pintar aquarel·les... Per als que no vulguin estressar-se he patentat una armadura estil Sant Jordi feta amb un metall prou gruixut com per no deixar passar ni el so, ni el tacte, ni la llum, ni gairebé l'olfacte i tan sols està equipada amb unes incisions mínimes que permeten respirar amb comoditat. Protegit de tot, a l'usuari no li caldrà actualitzar-se, ni assabentar-se de res. Del que no em responsabilitzo, però, és de la mort per avorriment.

Publicat al diari ARA. Diumenge 6 de febrer de 2011

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)