30 de gener 2011

Dos punts: Humor i sàtira

Els amants del gènere humorístic tornem a estar de sort. Han passat massa dies des del 28 de novembre i quan ja començàvem a desesperar, la cosa s'anima de cara a les eleccions municipals del proper 22 de maig. El primer a trencar el gel de manera seriosa ha estat l'Ajuntament de Barcelona. Diumenge passat va regalar als lectors de La Vanguardia un encartat deliciós.

Com acostuma a passar, el fulletó, sense deixar de ser humor del bo, beu també de la ciència ficció. Va, m'inventaré un nom per al gènere literari: RPP (redacció publicitària política ). No m'estic queixant del contingut. Gràcies als professionals de la RPP he passat estones impagables. Amb el fulletó que m'ocupa, batejat amb el nom de Barcelona, presupuesto 2011 , he rigut de gust. El titular "Una ciudad de convivencia" és tòpic, però funciona. I el de "Limpieza constante y más contenedores " el trobo genial. La repetició de la paraula "esfuerzo" en alguns apartats és un bon running gag . I si sou mandrosos i no teniu ganes de llegir gaire no patiu, només amb el text de l'índex ja en tindreu prou: "Una gestión pública ejemplar...

Un presupuesto realista. Y austero... Procurar el bienestar de los ciudadadanos, especialmente de los más afectados por la crisis... El Ayuntamiento está empecinado en preservar lo mejor de Barcelona...". El que ja és més discutible és l'idioma. Però potser és una aposta més per la ironia i jo sóc massa susceptible.

No sóc militant, ni votant fidel de cap partit polític, i espero amb candeletes saber què inventarà l'oposició per fer-me passar una bona estona i estic convençuda que no em decebrà. No li tinc més ràbia al PSC que a CIU. Ni a ERC que a IC. Ni al PP que a qualsevol altre partit. No és tracta de sigles, ni de carregar-se la democràcia, sinó de defensar-la a base de riure. Riure per no plorar i per tocar els nassos. Riure per mantenir intacta la lucidesa. Riure perquè riure és una activitat incompresa per alguns. I sinó que ho expliquin a Josep Lluís Fitó, periodista i dramaturg valencià, a qui han apartat de la seva feina de locutor dels partits de futbol de la televisió valenciana Canal 9 des que va estrenar l'obra teatral de sàtira política Corrüptia, una regió de l'Est , que es pot veure aquests dies al Teatre Tantarantana.

Riguem, votants, riguem i, després, votem en conseqüència.
 
Publicat al diari ARA. Diumenge 30 de gener de 2011

24 de gener 2011

Dos punts: Rebaixes

Remeno entre els penjadors de roba d'una botiga. Ningú es fixa en mi i aprofito l'ocasió per obrir la bossa. De l'interior n'extrec un jersei comprat a la mateixa botiga fa cinc anys. Està impecable i de tant veure'l li tinc un odi insà. Penjo el jersei i me'n vaig. M'atalaio a l'exterior per comprovar com, uns minuts més tard, una noia tria el jersei, el toca, se l'emprova per sobre i se l'endú a caixa. Sento una punxada de dubte i gelosia que ofego amb l'entusiasme de saber que me n'he desempallegat d'una punyetera vegada.

A la perfumeria em costa una mica més. El gener és un mes fluix per a la venda d'essències i les dependentes, avorrides, em demanen amb insistència si necessito res. Em faig l'esquerpa i per fi se'm presenta l'ocasió per retornar a les prestatgeries els quatre perfums infectes, encara embolcallats amb el paper de cel•lofana, que han aparegut per casa els darrers aniversaris, reis i celebracions vàries. L'experiència em resulta tan positiva que m'embalo i entro dins uns coneguts grans magatzems amb la motxilla farcida. Aconsegueixo retornar unes sabatilles en forma de lleó i uns auriculars de pelfa de color rosa dipositant-los discretament a la secció d'oportunitats. A la secció de calçat abandono unes botes que van causar-me cinc llagues aquella hora que les vaig dur dins de casa. Estan incorruptes i descobreixo que encara conserven l'etiqueta adhesiva enganxada a la sola. I la joia de la corona, una coberteria decorada amb floretes, amb caixa inclosa, regal de ja no sé qui, que aconsegueixo lliurar a la secció de parament de la llar, gràcies a l'hàbil maniobra de demanar directament a un dependent, amb la caixa a la mà, si me'n pot dir el preu, si us plau. Després de deu minuts en què l'home consulta mitja planta li dic que no tinc temps i toco el dos.

Després d'una setmana febril aconsegueixo desocupar un munt d'espai. Estic farta de veure com, en època de rebaixes, les botigues es buiden mentre les cases empetiteixen. Revendre o regalar els objectes només camuflaria una situació insostenible. És hora de capgirar la truita i encetar la revolució. Que gestionin ells l'excés d'estoc i la falta de metres quadrats de magatzem. A partir d'ara, quan pengin el cartell de rebaixes, que tremolin, el moment de l'alliberament d'espai domèstic ha arribat.

Publicat al diari ARA. Diumenge 23 de gener de 2011.

16 de gener 2011

Dos punts: Jo he vist coses que mai no creuríeu

Dilluns. Tres homes adults que s'amaguen rere un drap blanc amb dos forats a l’altura dels ulls, cofats amb tres txapeles i blindats amb dues banderes, declaren un alto al foc en un conflicte armat. La notícia m'alegra una mica pel bri d'esperança que aporta però la imatge dels tres adults em pertorba. Per què es tapen la cara? Si volen amagar la seva identitat per qüestions de seguretat que es limitin a enviar una declaració escrita, o, com va dir Salvador Cardús a la tertúlia de Catalunya Ràdio, que apareixin amb la cara pixelada. ¿I per què només es foraden el drap blanc als ulls? Si el que fan és parlar que retallin un bocí del drap a l’altura de la boca. La declaració és una teatralització d'unes intencions i la lectura visual m'inquieta.

La imatge dels tres homes em persegueix i busco un tractament de xoc per esborrar-la. Dimarts m'assec al sofà disposada a veure la magnífica sèrie de zombis The walking dead a La  Sexta. No vaig poder acabar el primer capítol. Patir a partir de les deu de la nit em senta fatal.  Agraeixo que la història sorgeixi més de la veritat d'aquell pobre policia que es desperta d'un coma i es troba la ciutat envaïda de morts que caminen, que del gènere de terror i gore (que també) però de totes maneres la tensió de la narració i aquells cossos descompostos de forma tan verídica em trasbalsen. L'objectiu inicial, per tant, sembla aconseguit. Però no. L'endemà em faig explicar el final del primer capítol i em vénen ganes de veure el segon. Això sí, a llum de dia, amb temps per pair, però més entusiasmada per una bona història que traumatitzada per la feina dels responsables del maquillatge i els efectes especials.

Tots els que escrivim ficció televisiva ens hem trobat amb espectadors indignats per alguna de les trames de les sèries en les quals hem treballat. La queixa sempre m'ha provocat un gran estupor. La ficció cristal·litza i concentra de forma tramposa els conflictes humans però tinc la certesa que sempre es queda curta. El balanç entre els zombis i els tres homes amb la cara tapada m'ho confirma.

Finalment trobo un remei per al meu desassossec visual. Em torno a posar les imatges del lliurament de la pesada i sobrevalorada Pilota d'Or, centro únicament la vista en el Guardiola més elegant dels darrers temps i em passen tots els mals. Gràcies, Josep.

Publicat al diari ARA. Diumenge 16 de gener de 2011

10 de gener 2011

Programes per escriure

El company guionista Toni Cama fa uns pocs mesos que ha encetat un bloc interessant en el que escriu crítiques de pel·lícules, opinions sobre l'ofici i algun relat curt. Tafanejant al bloc  he trobat una entrada molt interessant. Parla de les alternatives gratuïtes al programa Word. El Toni ha fet una molt bona feina de recerca i aquí us enganxo l'enllaç a l'entrada.

Gràcies Toni!

http://www.tonicama.com/blog/?p=98

09 de gener 2011

Dos punts: Benvingudes al club

Un dels oficis que exerceixo és el d'escriptora de literatura infantil i juvenil, que, com tothom sap, és un ràpid passaport a la fama mundial. Vivim en una societat que valora totes les tasques adreçades a cultivar la llibertat de pensament dels infants i joves i, com a mostra de reconeixement, et conviden al lliurament dels Oscars, al nomenament de presidents de la Generalitat, a tertúlies radiofòniques, a comissions parlamentàries, a saraus en residències privades de luxe i, fins i tot, a esdeveniments diversos dedicats a la literatura infantil i juvenil. Aquests reguitzells de frivolitats, però, no són res comparats amb les meravelloses condicions de treball que permeten que pugui treure a pasturar la meva imaginació amb total llibertat. Sé, que quan escric un llibre aquest travessarà mig planeta en igualtat de condicions, que rebré ofertes de traduccions al bielorús, que l'esforç i les jornades esmerçades es veuran recompensades quan contempli l'adaptació al cinema que haurà fet del meu conte aquell emergent guionista finlandès. Però el que més m'emociona és comprovar com el meu govern col•labora activament en el sosteniment del meu ofici, ajudant a totes les famílies en la compra dels llibres de lectura per l’escola o institut. Uns llibres que nens i joves podran endur-se a casa perquè seran seus, de la seva biblioteca personal, per rellegir, escopir, emmarcar o guardar per llegir-los als seus fills si volen. Ah, quin gran país.

Per això avui sóc feliç de donar la benvinguda al gremi a les guanyadores de dos premis literaris que s'estrenen en aquest noble ofici. Ja les deveu conèixer, i fins i tot estareu farts de veure’ls les cares per tot arreu. Són la Carmen Fernández Villalba, guanyadora del «Premio La Galera Jóvenes Lectores 2010» amb la novel•la de ciència-ficció Luzazul, i Maria Espluga, guanyadora del IX Premi Barcanova en modalitat de literatura infantil amb l'obra Antònia Purpurina. Estic segura que totes dues estan exhaustes després de la multitud d'entrevistes i de tant anar amunt i avall, però felices, ara que tenen la certesa de pertànyer a una comunitat cultural que les protegeix i que els desitja el millor, perquè sap que si la qualitat de les seves obres és bona, és força probable que continuïn existint futurs lectors adults de qualitat.

Publicat al diari ARA. Diumenge 9 de gener de 2011

02 de gener 2011

Dos punts: Societat blandiblup

Aquí va una llisteta d'algunes dels milions que permetem que ens endinyin amb aquella alegria: la pujada de les tarifes dels transports públics i de la tarifa elèctrica, les dades sobre la pobresa a Catalunya que va facilitar Càritas fa poques setmanes, el conflicte dels controladors aeris, les retallades en educació, la situació abusiva de les grans cadenes de distribució alimentària, la inexistència d'una llei electoral que inclogui llistes obertes, la posició del govern central en el conflicte de l’Al-Aaiun, el cinisme dels partits polítics implicats a l'hora de tapar-se les vergonyes de la corrupció, la gran quantitat d'ajuntaments que encara no han presentat els comptes de l'any 2008 a la Sindicatura de Comptes, el desajust entre com es tracta l'incompliment de la llei per part d'una institució i en com se'ns tracta als ciutadans, les pensions de viudetat, les ajudes a bancs caixes que es van atorgar sense gairebé res a canvi, la situació d'indefensió en què es troba molta gent amb deutes hipotecaris que no poden assumir, les empreses que aprofiten la crisi per imposar condicions laborals dickensianes i la sentència del Tribunal Suprem sobre el català a l’escola.

Trobo que són motius suficients perquè tots, en massa, incendiats d'indignació pacífica sortim al carrer a reclamar el que ens pertoca amb l’energia que ens dóna aquest any acabat d’estrenar. Sé que no passarà. Per això vull deixar constància d'alguns motius que poden ser més motivadors a l’hora d’encendre la insurgència ciutadana.

Que li hagi tocat la loteria al veí i a nosaltres ni el reintegrament, que la industria farmacèutica no hagi inventat res que eviti que des del dia de Sant Esteve ja no ens cordin els pantalons, no rebre panera de Nadal, l'obligació de fer l'amic invisible amb els companys del departament, que el futbol per televisió sigui gairebé tot de pagament, que el metge et doni una hora i t'atengui dues hores més tard per sistema, la inexistència de penjadors per a les bosses i jaquetes als lavabos públics.

Potser, gràcies a aquests darrers motius de lluita, podem agafar-li el gust a reclamar els nostres drets i, a poc a poc, acabem per abandonar la nostra tova i còmoda ciutadania blandiblup per acabar convertits en autèntics ciutadans d'una democràcia de consistència més sòlida.

Publicat al diari ARA. Diumenge 2 de gener de 2011

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)