29 de novembre 2010

Dos punts: Els "indies" de Londres ataquen de nou


S'ha acabat l'arabadevonisme. La moda absurda del bon rotllo i la resistència no violenta han passat a millor vida. No cal que perdis el temps en xerrades eternes, negociacions i diàlegs. Llença el lliri que dus a la mà i fes-ne compost vegetal o, encara millor, fot-li pel cap al primer que passi. La cosa no està per hòsties. O mira, precisament sí. Les hòsties tornen.
A partir d'ara, si el preu del pa axicletat et sembla abusiu, transforma els vidres del forn en farina de galeta. Sense misericòrdia. Si el taxista t'enreda i et fa anar de l'aeroport del Prat a Sitges passant per Girona, arrenca el volant, endu-te'l a casa i penja'l sobre la llar de foc com a record. O si la Renfe insisteix a confondre la teva anada a la feina amb un emocionant i sorpresiu esport d'aventura, pren-te la llibertat de redecorar el tren a l'estil underground més agosarat. Deixa't anar i estigues tranquil. Perquè l'autèntica violència no és la que nosaltres exercim sinó la del forner, el taxista i la companyia ferroviària.
Això no m'ho he inventat jo, que sóc limitada a l'hora de proposar avenços socials, ho diu un selecte nucli de professors universitaris del Goldsmiths College, de la Universitat de Londres, que ha publicat un escrit en defensa dels estudiants que van atacar i destrossar la seu del partit conservador britànic, el promotor polític de l'augment de taxes universitàries que ha provocat una onada de protestes.
És fàcil percebre que els estudiants anglesos tenien motius per queixar-se, les retallades estan sent dures i difícils a tot arreu. Però jo diria que cremar contenidors, esbotzar vidres i repartir llets per combatre la injustícia social és de miops i reaccionaris. I com a proposta és pobra, a més de poc original. Aquesta gent viu al nucli de la modernitat, que si Candem Town, que si Facebook, que si Twitter, que si música indie, que si post indie,... i el recurs que han triat és el mateix que usava el seu besavi escalfant el cul del seu avi amb un bastó.
Però dec estar equivocada, perquè les ments privilegiades que els defensen i beneeixen, aquests professors tan cultes i intel·ligents, tenen estudis i saben el que es diuen. I pel que sembla hi ha una cleca políticament correcta i una que no, i unes hòsties legítimes i d'altres que no ho són tant. I Mandela està obsolet i Ghandi... Qui era Ghandi? Ah, sí, aquell paio que s'assemblava a Ben Kingsley...
I el que és definitiu, jo no he anat a la universitat, o no gaire, i ells sí. I d’alguna cosa deu servir la universitat. O, no?

Anna Manso. ARA. Diumenge 28 de novembre de 2010.

17 de novembre 2010

Sóc autònoma


Al so de la tonada de la cançó que cantava Antonio Molina “Soy minero” jo canto “Sóóóc autònoma” i visc feliç e inconscient. Tan inconscient que quan algun col·lega m'argumenta que els guionistes podem exigir perfectament contractes laborals me'l miro amb estupor per després admetre que potser té raó.

Jo sóc autònoma i pel matí em miro al mirall i em concedeixo vacances curtes, tal com feia el gran Escurçó Negre al mític Baldrick:
-Baldric, et mereixes unes vacances curtes... què? T'han agradat?

Ric de la meva perfídia com a cap i em queixo de mi mateixa com a treballadora que ha de suportar brometes idiotes dels seus superiors. Per sort fa temps que em vaig quadrar a mi mateixa i ja no m'autoexploto. I, fins i tot, em regalo hores lliures quan no toca. Prendre el sol quan una hauria d'estar enllestint aquella feina té un no sé què de plaent que em perd.

Com que sóc una fervent defensora de la conciliació laboral m'he atorgat unes baixes maternals generoses de cinc, sis i nou mesos respectivament. I tinc signat amb servidora un conveni laboral que em garanteix un mes de vacances, preferentment a l'agost. Els dies d'assumptes propis són negociables.

Però no tot són festes i vacances. Quan ets autònoma no et poses mai malalta i passi el que passi lliures la feina a l'hora i com cal. Algun físic quàntic o la mateixa OMS haurien d'investigar sobre aquest fenomen que no té explicació amb els paràmetres de la ciència tradicional.

Tan sols em neguitejo quan el telèfon no sona com hauria de sonar i quan miro cap al futur. La professió de guionista a casa nostra és tan jove que no hi ha cap professional que s'hagi jubilat. Part del gremi controla els moviments dels dos professionals de més edat que, per ara, continuen fent feina com si res.

No t'ho diuen a les facultats, però per dedicar-t'hi has de saber adquirir una mena de pau espiritual, una feliç ignorància que et permet tirar endavant malgrat la incertesa del demà, del demà passat i tots els demàs imaginables . Però el que tampoc et diuen a les facultats, cursos i llibres és que la incertesa enganxa i que quan algú et parla d'aquelles feines segures en les que el més segur és que segur que segueixis al mateix lloc un dia, un altre i un altre, a tu t'agafa un ofec que fa de mal confessar en aquests dies de crisi.

Nota: de l'ofici d'escriptora des del punt de vista laboral no en parlo perquè a mi el gènere de ciència-ficció se'm dóna fatal.

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)