28 de setembre 2010

La promesa

Descobreixo l'escriptor Xuan Bello al Facebook, li demano amistat i m'accepta aquesta relació electrònica, estranya, immaterial i elàstica que ens estem inventant entre tots.
Fa cinc anys, mentre era a l'hospital, fent repòs perquè el Nil nasqués sense massa entrebancs, vaig aprofitar aquell allitament forçós per llegir com mai, deixant-me anar en una situació que no podia canviar. El meu subministrador oficial va ser l'Alfred, el meu germà gran, i entre els llibres que em va dur hi havia la “Historia universal de Paniceiros” (Hestoria universal de Paniceiros) de Xuan Bello que em va agradar fins a tal punt que aquell novembre del 2005 és una suma d'imatges on hi ha les rajoles modernistes de l'habitació de l'antic Hospital de Sant Pau, els passadissos subterranis per on em van dur a veure el Nil al pavelló de neonats per primer cop, l'amabilitat i complicitat de les llevadores, infermeres i metges i metgesses, i el llibre de Xuan Bello.
El llibre se'l va endur l'Alfred però un temps després va aparèixer la Maria José, una nova veïna i amiga, nascuda a Astúries, la mateixa terra que l'escriptor, i com a mostra de benvinguda em va deixar un llibre de poesia de Bello, “La vida perdida” una antologia bilingüe en asturià i castellà. I me'l vaig quedar. Bé, me'l vaig quedar fins que un parell d'anys més tard vaig fer un esforç per superar el meu instint de garsa i li vaig tornar, avergonyida i, alhora, resistint-me íntimament a desprendre'm del llibre.
Sóc de les que torno els llibres que em deixen, però de tant en tant, per algun motiu inesperat i divers, m'ataca un llampec fetitxista i passen els dies, i el llibre es queda i imposa el seu lloc físic a casa, a casa meva. Quan passa sento la veu de la meva mare que m'acusa “aquest llibre? Segur que el té la garsa de l'Anna”. I té raó. I em coneix tant que un dia es va rendir i em va regalar aquells llibres infantils antics que a poc a poc, en silenci per no ser descoberts, van anar desembarcant a la meva biblioteca.
La troballa del Xuan Bello al Facebook m'ha fet pensar. Sé que, ara mateix, he de sobreposar-me i tornar d'una punyetera vegada el llibre “París no se acaba nunca” de l'Enrique Vila-Matas que em va deixar fa tant de temps la Teresa que no es pot ni dir. Fa mesos el vaig separar, com si el fet de separar-lo ens preparés, a ell i a mi, per una distància física més gran. És un llibre que m'entendreix per aquell moment impagable en que Marguerite Duras, empesa per l'afany de l'escriptor novell de rebre un bon consell, li lliura un paperet amb la llista dels tretze punts fonamentals a tenir en compte a l'hora d'escriure una novel·la. El desconcert i l'horror amb que Vila-Matas va rebre aquella llista encara em fan somriure, igual que tot el llibre, un retrat genial del que comença.
Però el llibre no és meu, i no estic tranquil·la malgrat la Teresa me l'ha mig regalat. Suposo que per això escric aquestes paraules, per no desdir-me d'aquest rampell d'honestedat i per prometre públicament que no ho faré mai més. Potser.

17 de setembre 2010

Signatura de llibres -Setmana del Llibre en Català


Diumenge seré a la Setmana del Llibre en Català, al Parc de la Ciutadella, signant llibres, convidada per l'editorial Cruïlla, de 18 a 19 hores, amb la ploma ben apunt per no signar ni un llibre o signar-ne moltíssims, perquè a mi m'han passat totes dues opcions. Però tan se val. Sempre és un moment per situar-te a l'altra banda i veure-les passar, contemplar la cara d'estupor de qui et mira com dient «iaquestatiaquiesquenolaconeixenniacasaseva?», xerrar amb d'altres escriptors als que després tornaràs a veure massa poc sovint, i lluir-te davant els pares que somriuencom dient «tantsdisgustosqueemvadonarialfinalmira» i donen per ben pagats tots els diners que es van gastar en la teva educació. Així que si diumenge tarda no sabeu què fer, o si voleu descobrir si sóc real o una creació d'Steve Jobs, ja ho sabeu.
Nota: podria haver escrit una entrada ocurrent fent un paral·lelisme entre la proximitat del zoo (gàbies de lloros, públic extasiat davant del cul dels babuïns, ferum de tigre, l'elegància de la pantera negra, l'espectacle de dofins...) i la signatura de llibres, però he pensat que resultaria tan obvia que m'ha fet mandra.

08 de setembre 2010

La dimensió desconeguda – Capítol 1: el doctor X

El guepard de porcellana. Un consultori mèdic seriós no té figures de guepards de porcellana al rebedor i aquest en tenia una d'enorme, vistosa i hortera. L'A. i jo ens vam mirar la figura desconcertades. Per missatgeria telepàtica ens vam preguntar l'una a l'altra què fer, si tocàvem el dos o no, però som dues tafaneres i, per tant, vam quedar-nos. Tot plegat era massa intrigant. Per començar algú misteriós ens havia trucat a nosaltres, dues aspirants a guionistes, per encarregar-nos un projecte del que no era possible parlar per telèfon. Vam concertar una citat i en arribar al portal d'aquell carrer prop del Turo Park vam adonar-nos que el nom del senyor X corresponia a un metge. Vam acordar que si l'assumpte no ens interessava tallaríem la conversa com fos i fotríem el camp. No ens ho vam dir però totes dues comptàvem amb la bossa de l'altra per aporrinar al possible psicòpata doctor X.

I sí, el doctor X estava com un llum. Alt i cepat, tant que vaig dubtar que totes dues el poguéssim vèncer en una lluita desigual de dues noies armades amb bosses i carpetes, ens va fer seure. Parlava com una persona però tot el que deia era digne d'un personatge de sitcom, mentre jo resava per dins que, si us plau, no es transformés en un personatge de thriller caníbal, un Hannibal Lecter qualsevol. Tenia un projecte, sí. Un projecte IMPORTANTÍSSIM i ens necessitava per donar-li contingut. A partir d'aquest moment l'A. i jo vam concentrar-nos en prendre notes i en no creuar mirades per por a esclatar en un atac de riure que hauria despertat el maníac que, de ben segur, aquell paio amagava dins la seva corpenta.
L'home havia projectat una residència per a la tercera edat de luxe. Una urbanització on hi entres i ja no en surts si no és dins el plumier, com diria l'Eugenio. Un lloc tancat, amb la màxima seguretat, on la gent comptés amb tots els serveis a l'abast, des d'un dentista fins a una funerària. I què volia que féssim? Doncs inventar-nos-ho tot, les activitats d'oci, la llista de botigues, les normes de convivència, el qüestionari d'admissió per aconseguir un ambient exclusiu... i ens volia a nosaltres perquè érem guionistes, un ofici molt més adequat que el d'arquitecta, sociòloga, urbanista, antropòloga o treballadora social. Sí, perquè el doctor X era un visionari i volia que el projecte fos únic i irrepetible. El recordo explicant amb passió com veia ell el moment més delicat, el de la mort d'un resident, no per la mort en sí, sinó per l'efecte que tindria en els veïns. Nosaltres ens hauríem d'empescar alguna manera discreta i delicada de “treure” el difunt sense que ningú ho veiés, ja fos un túnel subterrani, una furgoneta camuflada... nosaltres que teníem inventiva ja ho trobaríem.
Ens va ensenyar algun planell, vam preguntar-li insistentment com havia aconseguit els nostres telèfons sense que ens resolgués l'enigma, vam ser educades i li vam fer alguna pregunta per seguir-li la veta, vam provar d'estirar-li la llengua perquè assegurava que tenia gent d'anomenada com a inversors,... però va arribar un moment en què ja no podíem més i després de prometre-li que ens pensàvem el pressupost i ja el trucaríem vam sortir d'aquell consultori, primer a pas civilitzat fins que es va convertir en una carrera fins el bar més proper. Allà ens vam fotre un parell de carajillos mentre elucubràvem sobre el doctor X. Seria el capitost d'una secta? Un sàdic avorrit? Un estafador? Un friqui qualsevol? Mai ho vam saber del cert perquè no es va tornar a posar en contacte amb cap de les dues. Una vegada em va semblar reconèixer-lo a la tele, com a protagonista d'un interessant avenç mèdic, però no, no podia ser ell, era massa... massa normal.

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)