22 de març 2010

Tapar forats


La ficció pot tapar forats que mai seran farcits de cap matèria real. Imagino, per exemple, com seria el meu pare si encara fos viu. Avui celebraria un aniversari capicua, setanta-set anys i segur, segur, que tindria un ipod, i seria un addicte a descarregar-se el que fos per Internet. Sí, m’hauria fregit a preguntes informàtiques i sí, hauria envaït de virus el seu ordinador mil vegades al quadrat. Hauria viatjat a Austràlia i Àsia, perquè eren dos continents que li van quedar pendents. I potser ja no jugaria a tennis però s’hauria aficionat a un altre esport més suau, com les caminades. Tot això que explico entra dins del versemblant, però també m’agrada petjar l’accelerador i decidir en la meva pel·lícula mental que hauria aconseguit patentar un invent ben ximple i ben simple que l’hauria divertit i fet guanyar calers, com ara una rajola urbana per absorbir els pixums dels gossos. O que hauria fet amistat amb una família groenlandesa via xat i que l’haurien convidat a veure el sol de mitjanit. O que hauria creat l’associació d’amics dels acudits dolents, amb congrés mundial inclòs. O que s’hauria entestat a superar el record més absurd com la torre d’aparells de ràdio més alta del món. O...
Avui invento, ric, i em faig passar l’enyorança.

17 de març 2010

La nevera


El procés d’escriptura d’un llibre, d’un guió i de tota feina creativa conté etapes invisibles i poc reconegudes. La primera, de tant evident, hi ha qui ni la compta: la decisió d’escriure. En decidir-nos s’activen totes aquelles cèl·lules necessàries per triar quina història atacarem. Pot ser que ja ho sapiguem, però també pot ser que no i aquest serà el moment de mirar, escoltar, remenar i especular. Sense el moment clau en el que ens diem “sí, vull”, sense aquest compromís matrimonial, res del que ve després seria possible. No s’hi val dir que volem escriure, un dia, o l’any que ve. Ha de ser una afirmació contundent, tot i que silenciosa.
L’altra etapa poc valorada és la que jo anomeno “la nevera”. Sempre, sempre, sempre, arriba l’hora d’aturar-se, tancar l’ordinador i deixar que el text reposi a la nevera simbòlica del disc dur. Per què? Doncs per la necessitat de distanciar-se del que hem fet i per poder llegir-lo de nou amb el màxim d’objectivitat per detectar els forats, les potes que ballen, les bigues amb aluminosi i les finestres per on s’escola el fred. Aquí la diferència entre el guió i els llibres és enorme per culpa de la pressa amb la que es treballa en televisió, en ràdio encara més, i potser l’excepció és el cinema.
La meva experiència es limita a la televisió i la possibilitat de deixar reposar el guió és mínima. Hi ha trucs, és clar, com ara escriure a tota castanya per guanyar aquest dia d’hibernació. O imprimir el text en una lletra diferent a la que s’ha escrit. O llegir en veu alta. O imprimir el guió i llegir-lo en un espai físic que no sigui la taula on l’hem teclejat. Però tots aquests trucs són pedaços que no supleixen una necessitat que pocs productors entenen.
El GAC, l’associació de guionistes de Catalunya, ha parlat en alguna ocasió d’establir el temps mínim necessari per escriure un guió, perquè cada vegada es treballa amb menys temps. A mi la idea em sembla bé, tot i que complicada, perquè penso que aquells que ens paguen no acaben de copsar que part de la feina és no fer res. No fer res per després fer amb eficàcia. Corregir-se a un mateix no és gens fàcil perquè et pots passar per dalt o per baix i si no comptes ni amb aquesta nevera la correcció es torna encara més difícil.
L’escriptura d’un llibre és diferent, excepte si és un llibre d’encàrrec amb una data de lliurament d’aquelles tan justes. Un dels avantatges d’escriure un llibre és poder dominar el temps d’escriptura malgrat l’hagis de compaginar amb una altra activitat. Ets tu qui decideixes si el llibre es refredarà unes setmanes o es congelarà uns mesos, fins i tot anys. Sí, no és tan estrany parlar d’anys. A mi m’ha passat amb histories encetades a les que no he sabut trobar el desllorigador fins molt temps després. I encara en tinc alguna rondant per l’ordinador, esperant que un dia sigui capaç de convertir-la en alguna cosa llegible.
De vegades, jo mateixa em tancaria a la nevera i em deixaria allà tancada unes setmanes, hibernant com un ós, per despertar amb el cervell i l’ànima refeta. Llàstima que el fred em tiri enrere i que el cul no m’hi càpiga entre els paquets de mongeta tendra i les carmanyoles de caldo.

02 de març 2010

Clarificar


No sóc cap entesa en moda. Ni en tendències. Ni en res que sigui cool, ni cul. Petardejo per les pàgines amb fotografies de models endiumenjades amb curiositat d’ufòloga. I aquest diumenge, al Magazine de La Vanguardia, vaig topar amb una autèntica perla. Demano disculpes a la model, però no al fotògraf, ni a l’estilista que han perpetrat unes imatges dignes de The Rocky Horror Picture Show barrejat amb una sobredosi de Hanna Montana.
La noia queda –m’atreveixo a dir- antimaca. I ho deu ser de maca. Es pot endevinar sota l’actitud laxa del cos i la combinació de roba i tons cromàtics, que, al seu costat, fan semblar a la Morticia Adams, la germana morena de Julio Iglesias.

Però i què faig jo criticant una foto? Les fotos inspiren! O això dic als nens i nenes quan intento donar-los algun truc per combatre el full en blanc (No és una idea meva, la trobareu a la majoria de manuals literaris i d’escriptura de guió). Però mai m’havia trobat amb una foto que em clarifiqués la inspiració, com fan les clares d’ou amb el brou d’un bon consomé*.

Entre altres coses treballo en un projecte protagonitzat per una nena de tretze anys. L’estic construint i tinc el personatge força definit. Però encara està en boxes. Passejo pel carrer espiant adolescents de cua d’ull (algun dia alguna em llançarà pel cap les ulleres de sol king size). Les escolto. Rumio i medito com fer-la moure mentre estenc la roba o tallo verdura. És un moment crític i, alhora, excitant. Proposo, descarto, proposo, descarto, descarto, trio... I, de vegades, tal i com diuen els meu admirats Manel, se’m baixa la Verge i de sobte ens revela que ens en sortim...

...O se m’apareix un reportatge fotogràfic que em mostra de forma clara i diàfana tot allò que NO és el meu personatge. No és una bleda. No és passiva. No és cap noia que es deixi fotografiar de qualsevol manera. No és una amant del lletgisme. No és una enfavada. No camina pel carrer amb les espatlles apuntant a l’asfalt.

Només avanço una dada. Es mira al mirall. No s’hi mira gaire però quan ho fa, es veu.
*Clarificar: Llevar (d’un líquid) les substàncies que l’enterboleixen.

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)