29 de gener 2010

De gran vull ser Maite Carranza


No sóc l'única persona que alguna vegada de la seva vida ha fet aquesta afirmació. Ahir, a l'entrega dels premis de literatura Edebé la frase va tornar a sortir. I la frase, irònica i pronunciada amb afecte, parteix de l'admiració i l'estimació que tantes persones sentim per la Maite, per la seva energia que sembla no tenir fi, per la seva determinació, pel seu talent natural i la seva generositat. Ella ens ha demostrat que la literatura infantil i juvenil és una dedicació tan o més digna que la literatura "adulta". I que ser bona escriptora, ser bona guionista, és totalment compatible amb ser bona companya de feina i bona amiga.


Oh, sí, aquesta entrada és una entrada pilota. Faltaria més. Però també us diré que la Maite va ser la primera cap d'equip que vaig tenir que va defensar els meus drets com a guionista. Era l'any 1997 i no van ser només els meus drets els que va preservar, perquè érem una bona colla de passerells els que escrivíem la sèrie juvenil "El joc de viure". L'experiència m'ha demostrat que el que va fer la Maite no és el més habitual. Però per mi és un model.


Igual que el seu mestratge en la literatura infantil i juvenil que tan bons fruits ens proporciona. Com aquestes "Paraules emmetzinades" la novel·la que li ha fet guanyar el premi de literatura juvenil Edebé, amb una aposta valenta i arriscada per un tema dur e incòmode com els abusos sexuals a menors.


Gràcies Maite per tot, i felicitats. Et continuarem llegint.

26 de gener 2010

Autora a l'escola


Llegeixo l’article de Carles Cano i Jaume Cela publicat a la revista FARISTOL del mes de novembre
(http://www.clijcat.cat/faristol/descargas/65/3_65.pdf) que parla sobre com gestionar les trobades amb autors a les escoles i instituts, tan des de la perspectiva del mestre, com des de la perspectiva de l’autor. És un article pràctic que posa sobre la taula unes quantes pautes que cal seguir.

A mi, com és lògic, el que més m’ha interessat han estat les paraules de Jaume Cela, que en nom dels mestres, ens ofereix uns quants consells que són autèntics regals. Això no vol dir que les paraules de Carles Cano no siguin dignes de ser destacades. Hi ha indicacions que semblen obvies però no ho són, com el consell per tal que el mestre s’hagi llegit el llibre, o que sigui a l’aula amb els alumnes mentre es fa la trobada. De bons mestres n’hi ha molts, però de situacions estranyes també, tot i que no tantes, per sort. Però, és clar, per ofici, he llegit la part escrita per Jaume Cela amb avidesa i curiositat.

Primer consell de Jaume Cela: els autors hem de saber llegir entre línies quan ens fan una pregunta. Per què enlloc de quedar-nos en la pregunta de sempre sapiguem adonar-nos que en realitat el que volen sentir els nens i nenes, els nois i noies, és un matís diferent. No cal oblidar que són alumnes, no hàbils periodistes.

El segon: l’autor no es pot presentar com un col·lega que explica la seva feina com si fos bufar i fer ampolles. La creació és un procés complex i que requereix esforç i moltes hores.

Tercer: l’autor ha d’interessar-se per totes les persones presents. Per totes. Ni que sigui amb una mirada. O amb una pregunta. O unes paraules en el moment de signar el llibre (si és que el signa). Cada alumne s’ha d’endur la impressió que ha estat “vist”.

Quart: l’autor ha de fer resums del que explica, ha de destacar la informació important, ha de tenir present que està davant d’un públic en formació.

Cinquè: no caure en la temptació de jutjar el text d’un alumne llegint-lo d’una revolada. Si ho vol fer el millor és endur-se’l i llegir-lo a casa, en calma.

Sisè: ser puntual.

La setmana passada vaig anar a Sant Feliu de Guíxols, al CEIP Gaziel i hi vaig anar preparada per aplicar la majoria del que suggereix en Jaume Cela. Per exemple, quan em van preguntar en qui m’havia inspirat per descriure el protagonista del llibre “Leandre, el nen horrible”, enlloc de respondre directament que en mi, i de riure contemplant les cares d’estupefacció (És que el vaig fer lleig en Leandre, lleig, però lleig), els deixar dues fotografies meves de quan tenia onze anys. Ho van copsar a la primera tot i que em van consolar opinant que llavors no era pas tan lletja com el Leandre. Va ser una forma diferent de respondre i vaig tenir menys feina en justificar com el cervell et juga males passades a l’hora de parlar dels complexos. Gràcies senyor Cela.

En l’únic punt en el que dissenteixo una miiiiiiica, és en el segon. Dic una mica perquè estic completament d’acord que hem de transmetre la idea que escriure és reescriure, treballar, revisar, tornar-hi, descartar i així hores i hores. Però una de les tesis que intento transmetre és que la creativitat és inherent a la condició humana. I que tot es posar-s’hi, entrenar, pencar... No tothom arribarà a publicar, perquè seria absurd, però la creativitat es pot aplicar a TOT, no tan sols als llibres i les històries.

M’agrada veure’ls l’expressió de felicitat quan els encoratjo a fer servir les neurones. Quan els dic que poden empescar-se bones històries quan els toca escriure escoltant la vida dels avis. Quan els aconsello fer servir la frase màgica “I si...?”. Quan els convido a confiar en les seves pròpies capacitats. Un escriptor és algú que llegeix molt i que un dia va creure que podia escriure i s’hi va posar. També és moltes altres coses, és clar. No cal fer trampes, ni enganyar ningú. Però d’ulls per mirar el món amb una mirada pròpia en tenim tots, tan sols cal enfocar.

17 de gener 2010

El vell nou món


Aquest és el relat curt que ahir dissabte 16 de gener, va servir d'introducció al concert "El vell nou món" de l'Orquesta Simfònica del Vallès. La peça principal del concert era la Simfonia núm. 9, en Mi menor, op. 95, “del Nou Món” d'Antonin Dvorák. El relat es va publicar al programa de mà.

La besàvia Magdalena autèntica, la meva, era mítica per la seva empenta i un caràcter ferreny.  A cada nova generació de Munné sempre hi ha qui busca els gens de la terrible besàvia en alguna descendent de geni acusat. Jo mateixa m'he sentit dir moltes vegades que la besàvia Magdalena i jo seríem bones amigues. Però el que sempre m'ha fascinat és l'episodi del casament per poders. El besavi va marxar a Buenos Aires, la besàvia i ell es van casar per poders, ell allà, ella a la Vila de Gràcia (encara independent) i després va agafar un vaixell per creuar l'oceà tota sola. Diuen els que la coneixien que veient-la caminar ja ho entenies tot: pas decidit, mirada ferma, el monyo pèl roig avisant que per allà passava la Magdalena. Expliquen que quan va arribar a Buenos Aires va trobar-se el marit malalt i que va haver de prendre les regnes d'un incipient negoci de sastreria que no va acabar de rutllar. Després es van traslladar a Corrientes, on va néixer el meu avi. I uns anys més tard van plegar veles i van tornar a Gràcia amb gairebé tots els fills perquè algun va decidir quedar-s'hi. A Gràcia va continuar manant, canviant el nom d'algun parent si l'original no li semblava bé, i deixant rere seu una estela d'anècdotes per al gaudi dels seus descendents. A mi potser no m'hagués caigut bé algú que canvia el nom de la gent... o potser sí... però que una dona de fa més de cent anys tingués els nassos de fer i desfer i de creuar l'Atlàntic sola, mira, em pot. Per això, pensant en ella, he escrit aquest relat de ficció. Espero que us agradi


"El que m’està passant no té explicació, precisament a mi, que sóc la vergonya de la família.

Tot va començar amb l’àvia Magdalena. La dona no en tenia prou de viure a Barcelona. Va empaquetar el seu promès dins un vaixell i el va facturar a l’Argentina. «D’aquí a un any vindré a veure què has fet.» L’any va passar, es va casar per poders i es va embarcar. Aquella experiència va ser una epifania. Es va adonar que podia anar on li sortís del monyo sense que el seu pare ni cap altre autoritat moral li toqués la pera. Va atracar a Buenos Aires reconvertida en una dona nova i va recórrer la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra en versió Llatinoamèrica. El meu pare va néixer a Quito i els meus tiets a Cuzco i a Santiago de Chile.

El meu pare va ser un digne hereu de la seva mare i va recórrer mig planeta. Per sort meva li va sortir una feina a Barcelona i aquí es va casar i aquí em va tenir. L’home tenia la intenció de seguir viatjant aprofitant les vacances però la porqueria de fill que sóc li ho va impedir. Era pujar dalt d’un cotxe i als seixanta minuts exactes vomitar. O trepitjar un vaixell i agafar mal de ventre. O patir atacs de pànic a l’avió. Els meus pares es van rendir i van comprar-se una casa al Montseny per passar els caps de setmana i les vacances.

Sé que em guarden rancúnia. Sé que no els he agradat mai. Però jo sóc com sóc. I què voleu que us digui, que els donin pel sac als viatgers compulsius. L’aventura està sobrevalorada. La meva dona em va abandonar per un ximple que treballa en una agència de viatges. I la meva filla diu que n’està fins a les calces de la casa del Montseny i que vol estudiar anglès a Irlanda. Doncs jo estic fins els pebrots de tots ells. Adoro aquesta ciutat. No tinc ganes de descobrir res més. Viatjar és una absurditat. O això pensava fins fa tres dies i onze hores quan vaig llegir la nota de la Maria.

La Maria és la dona de fer feines i a la nota em comunicava que plega i que se’n va a conèixer els Estats Units. La Maria és de Gràcia, com jo i com la meva àvia, i ara se’n va i em deixa sol després de vint-i-dos anys junts. Tenim la mateixa edat. Gràcies a ella no vaig morir de septicèmia per acumulació de merda al pis quan em vaig independitzar. Em va ensenyar l’eficàcia d’una casa endreçada. Em va fer veure la importància d’una truita de patates ben feta. Em va guiar en el camí inexorable de convertir-me en adult. En llegir la nota de cop vaig ser conscient que la Maria és l’única persona que mai m’ha retret ser com sóc i que no m’ha fallat mai. He estat amb la Maria més temps que amb la meva ex.

Diu que tot ha estat gràcies a mi, al meu regal d’aniversari. La novena simfonia d’Antonin Dvořák, Del nou món. El CD anava acompanyat d’un llibret explicatiu. La música i el llibret l’han trasbalsat de tal manera que plega. Diu que des que es va separar que sentia un neguit i que gràcies a mi ara sap què és, acomplir el seu somni de conèixer Amèrica. I que no en té prou amb un viatge de quinze dies. Que això no val. Ella vol sentir la passió pel país que va sentir Dvořák fins al punt de dedicar-li una simfonia. Que vol saber què és descobrir una terra nova. I que, posats a planxar camises, que les planxarà als ianquis que vulguin. I que, què punyetes, que la vida són dos dies i que ella té peles estalviades i adéu. Li he trucat al mòbil i diu que se’n va demà al matí. El vol surt a les onze i trenta-cinc. O això posa al bitllet que m’he comprat fa una estona per Internet. Els gens de l’àvia Magdalena m’han traït. M’he comprat dues capses de somnífers per no fer el ridícul a l’avió i demà em presentaré a l’aeroport. A la Maria no li he dit res, però per ella estic disposat a trepitjar el maleït vell nou món. No puc permetre que se’n vagi de la meva vida. Ella, no."

13 de gener 2010

Botiquí d'urgència


Aquesta no ha estat una entrada d’any fàcil per a unes quantes persones del meu voltant i a mi se’m va encomanar una mica de la seva tristesa. Per fer-me-la passar projectava el futur més immediat i més estúpid: el dos de febrer, dia en que s’estrena la sisena i definitiva temporada de Lost als Estats Units. Fins i tot vaig trabucar la lectura del cartell d’una xarcuteria mal interpretant la seva oferta: “Es preparen lost”. Evidentment eren lots.
També he sabut que la quarta temporada dels Tudors s’inicia l’onze d’abril. I que la quarta de Mad Men, tot i que no està confirmada la data, no pot passar de finals d’estiu. Digueu-me malalta, frívola, mínima, que tant se me’n dóna.
Hi ha qui es cura les ferides amb futbol, o anant de rebaixes, o viatjant. Jo també, però sé que de tots aquests mètodes superficials i ximples el millor és empassar-me un episodi d’una bona sèrie, parlar-ne amb els amics i friquis, especulant, rememorant i somiant.
Recomano per a moments crítics una ració doble de 30 Rock o una dosi de l’Escurçó Negre. O de Fraiser. O de Malcolm in the middle. O de The Big bang theory. O del que sigui, que tampoc es tracta de fer una llista, però ha de ser sense anuncis, en versió original i, en el meu cas, subtitulat i sense nens que interrompin la sessió.
Feu el que pogueu aquest 2010.

10 de gener 2010

El cor de la ciutat


El 23 de desembre del 2009 la sèrie “El cor de la ciutat” va passar a millor vida. Com a persona que formava part de l’equip de guionistes d’aquesta darrera temporada em va tocar una samarreta commemorativa en la que, a banda de no sé quants tècnics, directors, maquilladors, actors, etc, hi llegeixo que hi hem participat 30 guionistes. 30? Em semblen pocs. El cor ha alimentat a la major part de famílies de guionistes de dramàtic de Catalunya, així que em disposo a comptar...

  1. Carmen Abarca
  2. Laia Aguilar
  3. Pere Anglas
  4. Lluís Arcarazo
  5. Eva Baeza
  6. J.M. Benet i Jornet
  7. Xavier Berraondo
  8. Manel Bonany
  9. Marta Buchaca
  10. Jordi Calafí
  11. Anna Cammany
  12. Maite Carranza
  13. Eulàlia Carrillo
  14. Miguel Casamayor
  15. David Castillo
  16. Cristina Clemente
  17. Guillem Clua
  18. Àngels Diamond Hertz
  19. Manel Dueso
  20. Piti Español
  21. Albert Espinosa
  22. Jordi Falguera
  23. Anna Fernández
  24. Carmen Fernández
  25. Anna Fité
  26. Jordi Galceran
  27. Ignasi García
  28. Enric Gomá
  29. Xavier Guàrdia
  30. Héctor Hernández
  31. Maria Jaén
  32. Héctor Lozano
  33. Francesc Luccheti
  34. Anna Manso
  35. César Martínez
  36. Joan Marimón
  37. Joan Antoni Martín Piñol
  38. Eva Mor
  39. Carme Morell
  40. Núria Parera
  41. Oriol Paulo
  42. Marina Peña
  43. Pere Peyró
  44. Gisela Pou
  45. Gemma Rodríguez
  46. Mercè Sàrrias
  47. Lara Sendim
  48. Jordi Silva
  49. Pau Sieiro
  50. Ramon Solsona
  51. Jordi Vallejo
  52. Mireia Vidal

52. Vint-i-dos més d’aquells trenta inicials No són pocs. Un 40% de totes les persones que hem escrit la sèrie. Bé, estem acostumats a aquests oblits, per això deixo aquí la llista endreçada per ordre alfabètic. Com la majoria dels guionistes saben, de vegades, moltes, el culebrot ha estat més rere les càmeres que davant, i ara que ha tancat barraca no seria bo tornar-lo a començar amb suspicàcies sobre si m’has posat primer, o perquè estic al final o jo no vull estar al costat d’aquell que va...
Fi. El cor ha mort, visca La riera.

Nota: He refet la llista però pot ser que m’hagi deixat algú. Si és així que m’ho comuniqui i l’incorporo a la llista.