27 de desembre 2010

El bitllet: Era jo

Ahir em vaig passar el matí seguint els mitjans de comunicació fins que van anunciar que a prop de casa havia tocat la loteria i en dos minuts em vaig plantar a l'administració. Segur que m'heu vist. Sóc la boja que s'abraçava a la propietària de l'administració, la del tenyit lamentable (m'ha costat però he aguantat sis mesos sense anar a la perruqueria), la del rímel escorregut per les llàgrimes. La que va pronunciar amb més èmfasi “Em servirà per tapar forats” (els assaigs davant del mirall han donat resultat). Aquella que va apuntar amb més finesa amb el cava fins a fer blanc a les lents i les connexions elèctriques de les càmeres de televisió. Guanyar no vaig guanyar ni un euro, ja fa mesos qie vaig decidir que no calia comprar dècims ni butlletes, però aquesta nit no crec que ningú hagi dormit més feliç i realitzada que jo.


Publicat al diari ARA el dijous 23 de desembre de 2010

22 de desembre 2010

El bitllet: mesures preventives


Mesures preventives

Abans de sortir de casa per anar a fer les compres de Nadal es recomana sacsejar el crani per comprovar que el cervell és on ha de ser. Una precaución tan ínfima evitarà disgustos, divorcis i assassinats. La calculadora especial que impedeix l’arrodoniment a la baixa –els maleïts 999’99€– també és imprescindible. Igual que unes ulleres equipades amb topalls laterals, a la manera dels rucs o altres bèsties de càrrega que giren i giren lligats a una sínia. Els topalls de les ulleres dirigiran la nostra vista única i exclusivamente a l’objecte en qüestió: una nina ninja, una consola que no consola, un lot de corbates alsacianes o un pijama comestible, en lloc de fixar-nos en absurditats com un paquet de bolquers a meitat de preu, arròs del Delta envasat al buit o un joc de parxís. Les bosses, en contra de l’opinió general, és millor no dur-les de casa. Massa ecològic. La utilització indiscriminada de bosses no biodegradables activarà la cèl·lula fotovoltaica del nostre sentiment de culpa i impedirà la compra excessiva. Davant de l’atac anualdel Nadal, tota precaució és poca.

Publicat al diari ARA. Dimecres 22 de desembre de 2010.

19 de desembre 2010

Dos punts: Tota la veritat sobre Wikileaks



Que em perdonin, però la història del soldat que va gravar informació confidencial en un CD de música de Lady Gaga no cola. La notícia sobre les filtracions de Wikileaks sembla escrita per un estudiant de guió provant d’imitar la típica pel·lícula ianqui quan, en realitat, tot té una explicació més plausible. El sistema, amics, està refredat. Patim una calipàndria d’abast mundial. La veritat, de tan evident, es fa difícil de veure, però com passava en aquells quadres horteres amb imatges en tres dimensions, un cop ho veus ja no deixes de veure-ho.

Proves? Quantes persones hi ha al món que no estiguin constipades en qualsevol dels graus de l’escala de Richter? Cap. Quants quilos de pastilles contra l’afonia s’estan venent en aquest instant? Milions de milions. Quants mocadors de paper es llencen a la brossa, o en plena calçada, xops de mocs? La conseqüència immediata de la malaltia planetària ha estat una successió de fets fora de tota lògica. A què treu cap, sinó, la fúria suïcida dels partits perdedors de les darreres eleccions? Col·lapse respiratori per virus que impedeix un correcte reg cerebral. ¿I la insistència a signar documents a les cimeres contra l’escalfament global, que no condueixen a res més que a futures signatures de futurs documents en futures cimeres contra l’escalfament global, per tal de fer passar amb raons i no fer el que s’ha de fer? Atacs de tos mental repetitius i de difícil cura. I la confusió entre el terme ONG i fundació a la samarreta del Barça? Distracció causada per un excés del llagrimeig. I els controladors? Ah, els controladors, els pobres tenien tota la raó, estaven malalts i ningú se’ls va creure i ara viuen com autèntics empestats, ocultant la seva professió a veïns i coneguts. 

La gent té fam de thriller, però el cas Wikileaks no té res d’enrevessat. La informació, senzillament, ha patit una baixada de defenses que l’ha fet vulnerable a l’atac del primer que ha passat. I com acostuma a succeir en tots els refredats, les víctimes, en aquest cas els governs occidentals, han quedat amb un aspecte tan lamentable que al seu costat Jack Nicholson, a la pel·lícula La resplendor, hauria estat un digne representant de Veneçuela al concurs de Miss Univers. I si no que preguntin a la Chacón si li ha agradat el seu retrat. Juraria que no.

Publicat al diari ARA, diumenge 18 de desembre de 2010

12 de desembre 2010

Dos punts: visió de negoci


Fa dies que rumio contractar el meu  veí com a agent literari. No sé ni com es diu, només sé que és l’amo del bar Ramon. Però ell no es diu Ramon, perquè té aspecte xinès, parla amb accent xinès i menja fideus xinesos a tota hora. El bar Ramon no sempre ha lluït aquest nom. Abans es deia bar La Cantonada. Per què? Doncs perquè està situat a una cantonada. Hi ha un tipus de bar que no vol figures literàries. Són aquells locals sense pla de màrqueting, amb cartell patrocinat per la casa mare de totes les begudes indefinides, taules de fòrmica i clientela d’aspecte terrenal. El bar La Cantonada un dia va penjar el cartell “es traspassa”, però el meu veí xinès no s’hi va mostrar interessat. Va ser prou llest per seure i esperar.

Setmanes més tard uns visionaris van pagar el traspàs i les moltes obres de reforma i van inaugurar una pizzeria pakistanesa. També van haver de pagar un joc de cartes per jugar al solitari perquè a la pizzeria no hi van entrar ni els repartidors d’orenga. La decoració tipus mil i una nits i les pizzes van ser una combinació tan o més incompresa que el mític vestit de cigne que duia la cantant Bjork aquell any que va assistir al lliurament dels Oscars. L’única persona que va trepitjar el local va ser... el veí xinès, llavors només propietari d’un basar de tot i res situat gairebéa tocar de la pizzeria. L’home va passar llargues estones departint amb els pizzers pakistanesos, fent-los companyia,ajudant-los a distreure’s d’aquella inactivitat... Un mes i mig després la pizzeria va tancar i en dos dies l’amic xinès inaugurava el local una altra vegada. Això sí, abans va fer penjar un nou rètol que deixés clar que una persona digna de confiança s’havia fet càrrec de la barra. Ara tothom hi pot llegir un nom com cal: bar Ramon. En dos dies havia recuperat l’antiga clientela i n’havia guanyat de nova. Sap que el negoci és el que és i ofereix el que la gent vol: patates braves, nuggets i altres viandes associades a l’oli de fregir.

Cada vegada que passo pel costat del bar, ple a vessar, hi penso. Sé que si el llogo com a agent literari l’hauré d’iniciar en algun concepte bàsic de literatura, guions i altres coses, però estic convençuda que no tindrà cap dificultat. L’home té tot el que cal: astúcia, capacitat de treball, ganes de guanyar diners i un posat de camperol xinès que amaga una autèntica bèstia negociadora. I si m’he de canviar el nom per un altre que vengui més, com J.K. Raymond, ho faré. Tot pel negoci.

Publicat al diari ARA. Diumenge 12 de desembre de 2010.

09 de desembre 2010

Dos punts: Leslie ‘for president’

El resultat de les eleccions està travessat d’un desig majoritari de canvi i renovació política. Pel meu gust, però, el canvi s’ha quedat tirant a curtet. La meva opció de sacsejada hauria estat el PE, el Partit Espiritista. I dic hauria perquè no existeix... encara. Del 10 al 12 de desembre se celebra a Barcelona la fira Màgic 2010, el festival anual de les ciències ocultes, i tinc posades grans esperances que el projecte del PE pugui tirar endavant. Per si la proposta qualla, m’he permès elaborar una llista d’alguns personatges (o potser hauria de dir esperits?) que es mereixen un lloc dins d’un futur govern.


Com a portaveu, l’enyorat Pepe Rubianes, el millor a l’hora de dir les coses pel seu nom. De conseller de Justícia, GrouchoMarx, un home acostumat als despropòsits i l’absurd. De consellera d’Economia, Clara Schumann, pianista, compositora, mare de vuit fills i dona d’un marit amb tendències suïcides. Si va poder tirar endavant la família en aquestes circumstàncies,és la ferma candidata per treure’ns de l’atzucac. A la tan infamada conselleria d’Interior, l’emperadriu romana Lívia, una dona de solvència contrastada a l’hora de posar ordre en la successió del seu home, l’emperador August. Seguim: a obres públiques, Ole Kirk Cristiansen, fundador de l’empresa Lego. A Sanitat, on la prioritat és reduir la despesa sanitària per, alhora, elevar el nostre nivell de salut, es necessita algú capaç de fer màgia, ja sigui blanca, negra o de coloraines, així que trio la senyora Francina Redorta, cremada per bruixa ja fa uns centenars d’anys. No trobo millor candidata a consellera d’Educació que Astrid Lindgren, creadora de la subversiva Pippi Langstrump. A Benestar Social, José Antonio Jiménez, conegut mundialment com “el del medio de los Chichos”, un conseller que sap de què va el tema. A Cultura hi penso endollar al Paul Newman, perquè sí, per guapo i bon actor, i perquè va ser el meu primer sex symbol i, què coi, d’alguna cosa m’ha de servir haver inspirat la idea del partit.

I finalment, el president. La tria era difícil, però a principis de setmana un candidat va fer un pas endavant. És un gran expert en crisis, desastres i situacions límit, just el que Catalunya necessita, Leslie Nielsen, l’actor protagonista de la saga de pel•lícules Aterra com puguis,mort dilluns passat. Des d’aquí agraeixo a Leslie la seva voluntat de servei i el seu oportú traspàs i emplaço els lectors a seguir l’evolució d’aquest partit carregat d’un futur etern.

Publicat al diari ARA. Diumenge 5 de desembre de 2010.

02 de desembre 2010

Aclariment a l'entrada anterior. Diari ARA


De cop se m'ha acudit que la gent que només em segueix a través d'aquest bloc no entendrà del tot l'entrada anterior. Des de diumenge passat que publico una columna setmanal al diari ARA. La columna es diu DOS PUNTS i la podreu trobar (una mica amagada) a la secció cultura. El text de l'entrada que vaig publicar correspon al meu primer article. El diari està solventant un problema a la web que impedeix que els continguts de paper es puguin consultar de forma digital, i per ajudar a totes les persones que volien llegir l'article, el vaig penjar aquí. De tota manera, quan el problema informàtic estigui solucionat continuaré penjant els articles. Serà una bona manera de tenir-los tots en un mateix punt de consulta. 

Mai havia escrit per un diari i, la veritat, l'experiència m'està agradant. M'adono de l'entrenament involuntari que m'ha suposat aquest bloc, i el meu altre bloc, La pitjor mare del món. Sóc patidora i si m'aturo a pensar en els 52 articles que conté un any m'agafa taquicàrdia. Així que opto per centrar-me en la setmana que tinc al davant, i amb la tranquilitat que em dóna tenir un parell de columnes escrites a la butxaca, per qualsevol imprevist tipus terratrèmol, cicló o tsunami a Barcelona.

Seguiré explicant com va.

29 de novembre 2010

Dos punts: Els "indies" de Londres ataquen de nou


S'ha acabat l'arabadevonisme. La moda absurda del bon rotllo i la resistència no violenta han passat a millor vida. No cal que perdis el temps en xerrades eternes, negociacions i diàlegs. Llença el lliri que dus a la mà i fes-ne compost vegetal o, encara millor, fot-li pel cap al primer que passi. La cosa no està per hòsties. O mira, precisament sí. Les hòsties tornen.
A partir d'ara, si el preu del pa axicletat et sembla abusiu, transforma els vidres del forn en farina de galeta. Sense misericòrdia. Si el taxista t'enreda i et fa anar de l'aeroport del Prat a Sitges passant per Girona, arrenca el volant, endu-te'l a casa i penja'l sobre la llar de foc com a record. O si la Renfe insisteix a confondre la teva anada a la feina amb un emocionant i sorpresiu esport d'aventura, pren-te la llibertat de redecorar el tren a l'estil underground més agosarat. Deixa't anar i estigues tranquil. Perquè l'autèntica violència no és la que nosaltres exercim sinó la del forner, el taxista i la companyia ferroviària.
Això no m'ho he inventat jo, que sóc limitada a l'hora de proposar avenços socials, ho diu un selecte nucli de professors universitaris del Goldsmiths College, de la Universitat de Londres, que ha publicat un escrit en defensa dels estudiants que van atacar i destrossar la seu del partit conservador britànic, el promotor polític de l'augment de taxes universitàries que ha provocat una onada de protestes.
És fàcil percebre que els estudiants anglesos tenien motius per queixar-se, les retallades estan sent dures i difícils a tot arreu. Però jo diria que cremar contenidors, esbotzar vidres i repartir llets per combatre la injustícia social és de miops i reaccionaris. I com a proposta és pobra, a més de poc original. Aquesta gent viu al nucli de la modernitat, que si Candem Town, que si Facebook, que si Twitter, que si música indie, que si post indie,... i el recurs que han triat és el mateix que usava el seu besavi escalfant el cul del seu avi amb un bastó.
Però dec estar equivocada, perquè les ments privilegiades que els defensen i beneeixen, aquests professors tan cultes i intel·ligents, tenen estudis i saben el que es diuen. I pel que sembla hi ha una cleca políticament correcta i una que no, i unes hòsties legítimes i d'altres que no ho són tant. I Mandela està obsolet i Ghandi... Qui era Ghandi? Ah, sí, aquell paio que s'assemblava a Ben Kingsley...
I el que és definitiu, jo no he anat a la universitat, o no gaire, i ells sí. I d’alguna cosa deu servir la universitat. O, no?

Anna Manso. ARA. Diumenge 28 de novembre de 2010.

17 de novembre 2010

Sóc autònoma


Al so de la tonada de la cançó que cantava Antonio Molina “Soy minero” jo canto “Sóóóc autònoma” i visc feliç e inconscient. Tan inconscient que quan algun col·lega m'argumenta que els guionistes podem exigir perfectament contractes laborals me'l miro amb estupor per després admetre que potser té raó.

Jo sóc autònoma i pel matí em miro al mirall i em concedeixo vacances curtes, tal com feia el gran Escurçó Negre al mític Baldrick:
-Baldric, et mereixes unes vacances curtes... què? T'han agradat?

Ric de la meva perfídia com a cap i em queixo de mi mateixa com a treballadora que ha de suportar brometes idiotes dels seus superiors. Per sort fa temps que em vaig quadrar a mi mateixa i ja no m'autoexploto. I, fins i tot, em regalo hores lliures quan no toca. Prendre el sol quan una hauria d'estar enllestint aquella feina té un no sé què de plaent que em perd.

Com que sóc una fervent defensora de la conciliació laboral m'he atorgat unes baixes maternals generoses de cinc, sis i nou mesos respectivament. I tinc signat amb servidora un conveni laboral que em garanteix un mes de vacances, preferentment a l'agost. Els dies d'assumptes propis són negociables.

Però no tot són festes i vacances. Quan ets autònoma no et poses mai malalta i passi el que passi lliures la feina a l'hora i com cal. Algun físic quàntic o la mateixa OMS haurien d'investigar sobre aquest fenomen que no té explicació amb els paràmetres de la ciència tradicional.

Tan sols em neguitejo quan el telèfon no sona com hauria de sonar i quan miro cap al futur. La professió de guionista a casa nostra és tan jove que no hi ha cap professional que s'hagi jubilat. Part del gremi controla els moviments dels dos professionals de més edat que, per ara, continuen fent feina com si res.

No t'ho diuen a les facultats, però per dedicar-t'hi has de saber adquirir una mena de pau espiritual, una feliç ignorància que et permet tirar endavant malgrat la incertesa del demà, del demà passat i tots els demàs imaginables . Però el que tampoc et diuen a les facultats, cursos i llibres és que la incertesa enganxa i que quan algú et parla d'aquelles feines segures en les que el més segur és que segur que segueixis al mateix lloc un dia, un altre i un altre, a tu t'agafa un ofec que fa de mal confessar en aquests dies de crisi.

Nota: de l'ofici d'escriptora des del punt de vista laboral no en parlo perquè a mi el gènere de ciència-ficció se'm dóna fatal.

20 d’octubre 2010

Les entranyes del guió de Lost

Per a tots els amants de Lost, satisfets o insatisfets, desenganyats o afectuosos, us enganxo un enllaç molt interessant. Un dels seus creadors, Carlton Cuse, va estar la setmana passada a Madrid per fer un curs, trobada, xerrada, seminari o com se li vulgui dir i un guionista assistent a l'acte ha tingut el detall d'explicar la trobada al bloc «Bloguionistas», una pàgina molt recomanable que cada dia publica una entrada d'un guionista diferent. En aquest cas el cronista és Chico Santamano, pseudònim d'algú que no sé qui és, tot i que dec ser l'única.
L'article explica curiositats i mètodes de treball i ens enfonsa un mite com el del temps d'escriptura de cada guió que crèiem molt més extens i que és molt similar al que tenim aquí. Com ens deixa aquesta dada als guionistes nostrats i hispànics? Ai, no massa bé. Guionistes: autocrítica, autocrítica i autocrítica. Però també ens constata que la industria televisiva dels Estats Units funciona amb uns paràmetres difícils de trobar a Catalunya, a Espanya i no sé si a Europa, i és que la cadena CONFIAVA PLENAMENT en els creadors i NO S'INTERFERIA EN EL DESENVOLUPAMENT I ESCRIPTURA DE LA HISTÒRIA. Cadenes i productores: autocrítica, autocrítica i autocrítica.
Apa, que us ho passeu bé llegint el post.

28 de setembre 2010

La promesa

Descobreixo l'escriptor Xuan Bello al Facebook, li demano amistat i m'accepta aquesta relació electrònica, estranya, immaterial i elàstica que ens estem inventant entre tots.
Fa cinc anys, mentre era a l'hospital, fent repòs perquè el Nil nasqués sense massa entrebancs, vaig aprofitar aquell allitament forçós per llegir com mai, deixant-me anar en una situació que no podia canviar. El meu subministrador oficial va ser l'Alfred, el meu germà gran, i entre els llibres que em va dur hi havia la “Historia universal de Paniceiros” (Hestoria universal de Paniceiros) de Xuan Bello que em va agradar fins a tal punt que aquell novembre del 2005 és una suma d'imatges on hi ha les rajoles modernistes de l'habitació de l'antic Hospital de Sant Pau, els passadissos subterranis per on em van dur a veure el Nil al pavelló de neonats per primer cop, l'amabilitat i complicitat de les llevadores, infermeres i metges i metgesses, i el llibre de Xuan Bello.
El llibre se'l va endur l'Alfred però un temps després va aparèixer la Maria José, una nova veïna i amiga, nascuda a Astúries, la mateixa terra que l'escriptor, i com a mostra de benvinguda em va deixar un llibre de poesia de Bello, “La vida perdida” una antologia bilingüe en asturià i castellà. I me'l vaig quedar. Bé, me'l vaig quedar fins que un parell d'anys més tard vaig fer un esforç per superar el meu instint de garsa i li vaig tornar, avergonyida i, alhora, resistint-me íntimament a desprendre'm del llibre.
Sóc de les que torno els llibres que em deixen, però de tant en tant, per algun motiu inesperat i divers, m'ataca un llampec fetitxista i passen els dies, i el llibre es queda i imposa el seu lloc físic a casa, a casa meva. Quan passa sento la veu de la meva mare que m'acusa “aquest llibre? Segur que el té la garsa de l'Anna”. I té raó. I em coneix tant que un dia es va rendir i em va regalar aquells llibres infantils antics que a poc a poc, en silenci per no ser descoberts, van anar desembarcant a la meva biblioteca.
La troballa del Xuan Bello al Facebook m'ha fet pensar. Sé que, ara mateix, he de sobreposar-me i tornar d'una punyetera vegada el llibre “París no se acaba nunca” de l'Enrique Vila-Matas que em va deixar fa tant de temps la Teresa que no es pot ni dir. Fa mesos el vaig separar, com si el fet de separar-lo ens preparés, a ell i a mi, per una distància física més gran. És un llibre que m'entendreix per aquell moment impagable en que Marguerite Duras, empesa per l'afany de l'escriptor novell de rebre un bon consell, li lliura un paperet amb la llista dels tretze punts fonamentals a tenir en compte a l'hora d'escriure una novel·la. El desconcert i l'horror amb que Vila-Matas va rebre aquella llista encara em fan somriure, igual que tot el llibre, un retrat genial del que comença.
Però el llibre no és meu, i no estic tranquil·la malgrat la Teresa me l'ha mig regalat. Suposo que per això escric aquestes paraules, per no desdir-me d'aquest rampell d'honestedat i per prometre públicament que no ho faré mai més. Potser.

17 de setembre 2010

Signatura de llibres -Setmana del Llibre en Català


Diumenge seré a la Setmana del Llibre en Català, al Parc de la Ciutadella, signant llibres, convidada per l'editorial Cruïlla, de 18 a 19 hores, amb la ploma ben apunt per no signar ni un llibre o signar-ne moltíssims, perquè a mi m'han passat totes dues opcions. Però tan se val. Sempre és un moment per situar-te a l'altra banda i veure-les passar, contemplar la cara d'estupor de qui et mira com dient «iaquestatiaquiesquenolaconeixenniacasaseva?», xerrar amb d'altres escriptors als que després tornaràs a veure massa poc sovint, i lluir-te davant els pares que somriuencom dient «tantsdisgustosqueemvadonarialfinalmira» i donen per ben pagats tots els diners que es van gastar en la teva educació. Així que si diumenge tarda no sabeu què fer, o si voleu descobrir si sóc real o una creació d'Steve Jobs, ja ho sabeu.
Nota: podria haver escrit una entrada ocurrent fent un paral·lelisme entre la proximitat del zoo (gàbies de lloros, públic extasiat davant del cul dels babuïns, ferum de tigre, l'elegància de la pantera negra, l'espectacle de dofins...) i la signatura de llibres, però he pensat que resultaria tan obvia que m'ha fet mandra.

08 de setembre 2010

La dimensió desconeguda – Capítol 1: el doctor X

El guepard de porcellana. Un consultori mèdic seriós no té figures de guepards de porcellana al rebedor i aquest en tenia una d'enorme, vistosa i hortera. L'A. i jo ens vam mirar la figura desconcertades. Per missatgeria telepàtica ens vam preguntar l'una a l'altra què fer, si tocàvem el dos o no, però som dues tafaneres i, per tant, vam quedar-nos. Tot plegat era massa intrigant. Per començar algú misteriós ens havia trucat a nosaltres, dues aspirants a guionistes, per encarregar-nos un projecte del que no era possible parlar per telèfon. Vam concertar una citat i en arribar al portal d'aquell carrer prop del Turo Park vam adonar-nos que el nom del senyor X corresponia a un metge. Vam acordar que si l'assumpte no ens interessava tallaríem la conversa com fos i fotríem el camp. No ens ho vam dir però totes dues comptàvem amb la bossa de l'altra per aporrinar al possible psicòpata doctor X.

I sí, el doctor X estava com un llum. Alt i cepat, tant que vaig dubtar que totes dues el poguéssim vèncer en una lluita desigual de dues noies armades amb bosses i carpetes, ens va fer seure. Parlava com una persona però tot el que deia era digne d'un personatge de sitcom, mentre jo resava per dins que, si us plau, no es transformés en un personatge de thriller caníbal, un Hannibal Lecter qualsevol. Tenia un projecte, sí. Un projecte IMPORTANTÍSSIM i ens necessitava per donar-li contingut. A partir d'aquest moment l'A. i jo vam concentrar-nos en prendre notes i en no creuar mirades per por a esclatar en un atac de riure que hauria despertat el maníac que, de ben segur, aquell paio amagava dins la seva corpenta.
L'home havia projectat una residència per a la tercera edat de luxe. Una urbanització on hi entres i ja no en surts si no és dins el plumier, com diria l'Eugenio. Un lloc tancat, amb la màxima seguretat, on la gent comptés amb tots els serveis a l'abast, des d'un dentista fins a una funerària. I què volia que féssim? Doncs inventar-nos-ho tot, les activitats d'oci, la llista de botigues, les normes de convivència, el qüestionari d'admissió per aconseguir un ambient exclusiu... i ens volia a nosaltres perquè érem guionistes, un ofici molt més adequat que el d'arquitecta, sociòloga, urbanista, antropòloga o treballadora social. Sí, perquè el doctor X era un visionari i volia que el projecte fos únic i irrepetible. El recordo explicant amb passió com veia ell el moment més delicat, el de la mort d'un resident, no per la mort en sí, sinó per l'efecte que tindria en els veïns. Nosaltres ens hauríem d'empescar alguna manera discreta i delicada de “treure” el difunt sense que ningú ho veiés, ja fos un túnel subterrani, una furgoneta camuflada... nosaltres que teníem inventiva ja ho trobaríem.
Ens va ensenyar algun planell, vam preguntar-li insistentment com havia aconseguit els nostres telèfons sense que ens resolgués l'enigma, vam ser educades i li vam fer alguna pregunta per seguir-li la veta, vam provar d'estirar-li la llengua perquè assegurava que tenia gent d'anomenada com a inversors,... però va arribar un moment en què ja no podíem més i després de prometre-li que ens pensàvem el pressupost i ja el trucaríem vam sortir d'aquell consultori, primer a pas civilitzat fins que es va convertir en una carrera fins el bar més proper. Allà ens vam fotre un parell de carajillos mentre elucubràvem sobre el doctor X. Seria el capitost d'una secta? Un sàdic avorrit? Un estafador? Un friqui qualsevol? Mai ho vam saber del cert perquè no es va tornar a posar en contacte amb cap de les dues. Una vegada em va semblar reconèixer-lo a la tele, com a protagonista d'un interessant avenç mèdic, però no, no podia ser ell, era massa... massa normal.

30 de juliol 2010

()

Doncs això, que toca fer un parèntesi. He optat per la prudència i no he escrit res entre els dos signes. Em donaria per contenta si torno amb un sol punt d'exclamació o uns quants interrogants o, perquè no, uns punts suspensius. És el que tenen els parèntesi, que dins hi pot passar de tot. A veure.

21 de juliol 2010

A la presó

Consulto les notes de tall de la universitat. És un vici com qualsevol altra, suposo que resultat del petit trauma que em va suposar en el seu moment ser numerus clausus de biblioteconomia i documentació tan sols per dues dècimes. De fet menteixo. El que consulto any rere any és la posició en la que es troba Comunicació Audiovisual. És una carrera que no vaig poder fer perquè no existia tal i com ara existeix, i que mai hauria pogut fer si hagués existit perquè les meves notes del prehistòric BUP i COU no sumaven prou per l'elevada nota de tall que es demana. I parlo en present perquè comprovo que el grau de Comunicació Audiovisual de la UPF continua sent present a la llista de les carreres guapes.


Ja no està entre les deu primeres. L'any 2008, per exemple, estava en tercera posició -calia un 8,48 per accedir-hi-, igual que l'any 2005 -amb una nota de 8,34- i ara, amb una crisi econòmica pel mig ha baixat a la posició número 16. Però és una posició enganyosa perquè està entre la llista dels estudis que, per primera vegada, demanen una nota superior a 10 per poder entrar al cenacle. Per aclarir-me faig una petita recerca i trobo la nota de tall de l'ESCAC pel proper curs: un 7,568, i per estudiar comunicació audiovisual a la UAB demanen un 9,926. A Blanquerna-URL fan una prova d'accés pròpia i ho combinen amb la nota aconseguida per l'alumne a la selectivitat (o com es digui ara, que jo ja hem perdo).


De tot plegat dedueixo que hi ha més gent que vol ser guionista que mestre o empresari o qualsevol activitat del sector turístic. I seguint amb la deducció i després de meditar llargament durant tres segons afirmo que, ELS GUIONISTES SOM ELS CULPABLES DE LA CRISI ECONÒMICA.


Sí. La culpa la tenim els guionistes per mentiders, per manipuladors i orgullosos. El nostre dia a dia és tan miserable que quan ens pregunten per la nostra feina no podem evitar explicar sopars de duro. I Lost. Lost ha fet molt de mal. Per culpa de Lost els guionistes hem sortit de l'armari i hem explicat amb el cap ben alt que nosaltres ens dediquem al mateix ofici que els genis que van empescar-se aquella sèrie de la que tothom en parlava . Després, en veu baixa, deixàvem anar el nostre currículum, infinitament més modest i tacat de sang, suor i llàgrimes. I el Joel Joan i tot l'equip de guionistes de Porca Misèria també són culpables per haver convertit un guionista en el personatge principal de la sèrie de culte catalana. I el sindicat de guionistes americans també tenen la seva ració de culpa en aquest pastís. No haurien d'haver fet vaga. No haurien d'haver-se convertit en titulars de premsa. No haurien hagut de fer-se visibles amb aquell encant arrebossat de glamur amb el que veiem tot el que prové del món audiovisual dels EEUU.


Ens haurien de tancar a tots ara que el senyor Millet i el senyor Montull han deixat les seves places vacants, per haver empès a la bona gent a dedicar-se a un ofici improductiu i perillós enlloc d'ocupacions milions de vegades més essencials com ara la de fiscal anticorrupció, policia científica i cangur.


Des d'aquí faig una crida a la responsabilitat ciutadana i convido a tots els joves que de forma imprudent han sol·licitat els estudis de Comunicació Audiovisual, que renunciïn pel bé de la nostra societat ¿O creieu sincerament que Catalunya va curta de gent amb capacitat de mentir, de crear conflictes, de generar embolics, inventar justificacions i d'elevar a la categoria d'heroi a mafiosos i altres delinqüents?

Per favor, generació que puja, feu-vos mestres dels nostres fills i filles, feu-vos emprenedors que creïn empreses fantàstiques que puguin generar llocs de treball, ocupeu-vos d'un sector tan important a casa nostra com el del turisme. Deixeu-nos a nosaltres, la generació inconscient, que ens sacrifiquem i continuem amb la nostra creu personal, ja sigui des de casa o des de la presó.

Us ho agrairem de tot cor.
I com a mostra de la meva sinceritat ara mateix me'n vaig a emprovar el vestit de ratlles. Si al George li quedava tan bé, a mi també, no?

13 de juliol 2010

Santa Teresa

Assisteixo a una mínima part de la classe magistral de Tom Fontana, productor executiu dels Estats Units, que es va fer el passat 2 de juliol, organitzada pel GAC, l'associació de guionistes catalans. Obligacions laborals m’impedeixen escoltar el gruix de la intervenció però el poc que sento m’entusiasma. L’home treballa en dues coproduccions europees i exclama que el que més el va sorprendre va ser descobrir la poca valoració de la indústria audiovisual europea pels guionistes. L’audiència li respon amb una barreja de cap cots, somriures exultants d’identificació, sospirs, rialletes iròniques i mirades lúcides dels que saben el pa que s’hi dóna.

De fet, el mateix ofici de productor executiu ja ho diu tot. Quan als crèdits de les sèries dels Estats Units llegim aquest càrrec, correspon al guionista que ha creat la sèrie i que dirigeix a tot l’equip humà que la du a terme. Tria al realitzador o director, al director de fotografia, al director de càsting, al director de posproducció, i a tota aquella persona que tindrà una responsabilitat directa en la sèrie. I ho fa el guionista perquè és el creador. Punt. Discussió zero. Perquè s’entengui, Déu va ser el productor executiu al llarg d’aquells set dies. No va tenir la idea i després algú va donar-li uns copets a l’esquena i li va dir, au, adéu. No. Ell va dirigir tot el procés. Una altra cosa seria valorar si la va encertar o si la va espifiar. Per això estan els crítics, un ofici també dels més antics del món.

A Catalunya aquesta opció ni es planteja. Comença a haver-hi una tímida assumpció de papers, però tampoc hi ha massa mà pel que fa a càstings i a realització. Aquí la decisió última és de producció, i de la persona que assumeix la realització. Els guionistes podem tenir una entente cordiale, una opinió que s’escolti, però aquella mà divina de la que parlava la sosté una altra persona, o varies.

Tampoc cal que tots els guionistes aspirin a ser guionistes executius. És un ofici més dins de l’ofici. Però seria una perspectiva diferent, gairebé un paradigma diferent, el fet de treballar per un o una guionista que assumeixi tot aquest pes.

Aquest final d’estiu, que s’ha destapat com una època de verbalitzar somnis col·lectius, els guionistes també podríem somiar un status digne, una feina reconeguda que es reflectís en sous raonables, condicions raonables i tractes raonables que es respecten.

I mentre? Doncs com deia Santa Teresa no ens queda altra que viure en una mena de sense viure mentre somiem que arribin les vacances i que, en tornar, tinguem feina.

05 de juliol 2010

Salt, un bon balanç

Juliol frenètic. El curs escolar s’ha acabat i he de fer l’esforç per no aturar-me jo també. Tinc ganes de fer balanç, de tombar-me sota un pi, de fer coses noves, de centrar-me en el que em ve de gust però no pot ser. I no és que el que faci no em vingui de gust, no, és que porta l’empenta de tot l’hivern i du enganxat fulles seques als peus.

Em concedeixo cinc minuts i tanco l’única carpeta que puc, la de les visites escolars. Aquest any ha tingut un afegit extraordinari, la cloenda de l’activitat “La Rita Fredolica” a la ciutat de Salt amb un èxit dels que s’han d’explicar, sobretot perquè prové d’un poble que no surt als diaris precisament per posar-se medalles.

A Salt vaig trobar-me amb 270 nens i nenes entusiasmats per “culpa” d’una activitat de foment de la lectura. Va haver-hi crits d’emoció, aplaudiments i un punt de bogeria i exaltació i tot, tot, per dos llibres, un era meu i l’altre era el relat que vam escriure conjuntament els 270 nens i servidora. El moment en que, per sorpresa, es va fer entrega a tothom del relat “El secret dels colors” editat en paper va ser històric, histèric, divertit i sorollós. Semblava que enlloc d’un llibre l’alcaldessa de Salt lliurés autògrafs del Pep Guardiola.

José Antonio Marina proposa com a una possible via d’entrada a la lectura el món de l’escriptura i en aquest cas puc certificar l’eficàcia de la proposta. Els alumnes llegien el llibre que se’ls va recomanar, La Rita Fredolica, també, perquè sabien que després els tocaria a ells remenar les tecles de l’ordinador. Per la mateixa raó participaven en les petites activitats que els penjava al bloc. I un cop endegada l’escriptura conjunta del relat el seguien amb fidelitat, sabent que en algun punt el farien seu.

L’existència d’Internet ha estat clau per eixamplar les tradicionals trobades d’autor i lectors. La resposta era tan viva i ràpida que impressionava. Tinc la sospita que hem aconseguit fer còmplice de la lectura la tan maleïda i malentesa pantalla, i, alhora, sintonitzar en el canal exacte en el que sintonitzen tants i tants nens i nenes. Crec que aquest és el camí, o un de força important.

No tot ha estat perfecte, és clar, però per ser el primer any la Bàrbara, l’Antònia, en Pep, la Ceci, totes les persones de la Biblioteca de Salt, del Centre de Recursos i de l’Ajuntament, els mestres, els nens i jo mateixa ens hi hem esforçat perquè l’any que ve encara sigui millor. La fórmula serà semblant però canviarem algunes coses per arrodonir i llimar els petits cantells que hem pogut trobar.

Igual que de les trobades virtuals amb els alumnes de secundaria dels tres instituts de Salt que s’han llegit “Canelons freds” a l’entorn d’un club de lectura. En aquest cas els alumnes penjaven les preguntes a un bloc, jo les responia i ells les llegien conjuntament a una trobada posterior. Una altra fórmula. Portes noves que no tanquen les ja existents. Ai, sí, estic enamorada d’Internet.

Seguiré informant.

(Per a més informació podeu consultar el bloc de l’activitat: http://cistellviatger.wordpress.com/category/rita-fredolica)

18 de juny 2010

Llibres a l'escola, llibres a casa


Els llibres que veieu a la foto són meus. Van viure una bona vida de llibres de lectura d'escola i s'han guanyat a pols la categoria de tresors personals. No tenen valor per a ningú més que per a mi. Potser també per als meus dos germans, en Quim i la Glòria, amb qui vaig compartir escola i llibres, però, ai, tinc ànima rapinyaire i ara els tinc jo en custodia. És el que té el fetitxisme, que et tranforma en garsa.
Si els llueixo és per demostrar empíricament el motiu que m'ha empès a signar el “Manifest per la no reutilització del llibre literari a les aules” (Per llegir-lo feu clic aquí: http://noreutilitzacio.blogspot.com/ ).
Dins del cabàs de la reutilització o socialització dels llibres de text a les escoles, una iniciativa a la que m'adhereixo com a mare en totes les escoles en les que he dut als meus fills, ha ficat dins del mateix sac el llibre de contingut i el llibre literari i ha estat un error. Un error carregat de bones intencions perquè el cost de la despesa en llibres és alt, massa, i us ho dic jo que tinc tres fills i cada setembre m'he de tenyir un 10% més de canes després de fer números i comprovar que el saldo del compte corrent ha baixat molt més que aquest 10%.
No tinc clar que la reutilització sigui la solució definitiva perquè els llibres de text són una de les potes de la industria editorial i la taula s'està quedant coixa. Però és una via per plantar als nassos de la societat la problemàtica del cost econòmic dels llibres escolars.
A més el cost és igual per a tothom, guanyis molt o poc. Oh, si, dirà algú, existeixen les ajudes de les institucions. No, us diré jo, les ajudes són per a molt pocs, que les necessiten més que ningú, però no són una solució per a la majoria. Ara mateix les institucions han decidit potenciar la via de la socialització com a mesura per disminuir aquesta despesa. Les editorials es queixen perquè són elles les que paguen aquesta mesura ja que han vist baixar dràsticament les seves vendes. En fi. Un debat obert.
Però el debat que m'ocupa no és aquest sinó la defensa que la reutilització no inclogui el llibre literari. Sé que puc semblar part interessada, i ho sóc, però doblement. Ho sóc com a autora i ho sóc com a mare de lectors en formació, així que tinc un peu a cada front del conflicte, si és que n'hi ha de conflicte, que ho dubto, més aviat penso que existeix una desinformació, o poca reflexió sobre el tema.
El manifest és clar i no el repetiré, tan sols apuntar que si jo fos alumna d'una escola on es reutilitzen tots els llibres, inclòs els de lectura, la foto que hi ha penjada a l'entrada no existiria. No podria haver rellegit mil cops els meus tresors, no els podria haver conservat al llarg dels trasllats, no els hi podria haver llegit als meus fills amb el valor afegit de llegir exemplars de més de trenta anys, conservats amorosament, com a prova irrefutable que l'amor a l'objecte llibre és una demostració, una més, de l'amor a les històries, a la riquesa de la llengua, a la imaginació, i a la literatura en general.
Jo vull que els meus fills puguin crear el seu cofre de petits i grans rapinyaires literaris, que puguin fer el que jo he fet i un dia llegeixin als seus fills, nebots o fills d'amics aquell llibre que els va permetre obrir una porta cap a una part d'ells mateixos que no coneixien.
És per això que demano als responsables polítics i als responsables dels programes de reutilització de llibres a les escoles que afavoreixin la formació dels lectors i lectores, excloent els llibres literaris del llistat de llibres socialitzats.
Un altre tema a debatre és el futur del llibre com a objecte comercial, més enllà de les formes de comercialitzar-lo, que si electrònic, que si paper... Els autors i les editorials ens hem de moure i exclamar com el gran Bugs Bunny “¿Qué hay de nuevo viejo?” i rumiar i actuar. Encara no en puc parlar, per ara tafanejo blocs, articles i escolto opinions, però prometo una entrada, així que em senti amb autoritat per escriure-la.

04 de juny 2010

Juro dir la veritat, tan sols la veritat i només la veritat


Amb aquesta vella i coneguda fórmula, personatges de tota mena han jurat i perjurat que sabien, que havien vist, que eren innocents, que ho era l'acusat, o que no ho era.

Els guionistes i escriptors ens hauríem d’empescar alguna mena de jurament hipocràtic d’aquest estil abans d’atacar una nova obra. Hauríem de jurar-nos o prometre’ns a nosaltres mateixos que en alguna part del que ens disposem a escriure hi haurà veritat, tan sols la veritat i només la veritat, entenent la vida i el sentir autèntic com a veritat, i el tòpic com a antitesi.

Una veritat que distingeix les bones de les males pel·lícules i un llibre qualsevol d’un bon llibre. Aquesta demanda de veritat no va lligada a seriositat, ni a gran pressupost, ni a visió independent, ni a res. La veritat es pot trobar en obres tan diferents com “The star wars”, o a la petita i recomanable “Welcome”, que faig poc vaig veure al cinema. També en una trama menor d’una sèrie de televisió, com a “The Sopranos”, on veiem un pare, Toni Soprano decebut per un fill que no és el que esperava, o a sèries més modestes com aquell moment que em va agradar tant de Laberint d’ombres, en el que el personatge que interpretava Imma Colomer descobreix que l’anell de casament que li havia regalat el seu marit (Lluís Soler) no valia res, i enlloc de muntar una escena de desengany opta per no dir res, preservant amb el gest l’amor del seu home i la dignitat de la joia.

La fantasia no està lligada a l’absència de veritat, com bé sabem els amants de Tolkien, o els entusiastes de la bona literatura infantil i juvenil. Jim Botó vivia aventures extraordinàries però patia i t’arrossegada en la seva meravella.

He d'explicar, però que aquesta entrada me l’ha inspirat un llibre de relats, “Tierra desacostumbrada” de Jhumpa Lahiri (editada per Salamandra amb una excel·lent traducció d’Eduardo Iriarte), protagonitzats per famílies d’origen indi que viuen als Estats Units. Però no parla de la immigració, o no només d’immigració, parla sobretot de relacions humanes amb una gran càrrega de veritat a cada línia, a cada paraula. Una filla que creu que el seu pare espera que el convidi a quedar-se a viure perquè s’ha quedat vidu, i un pare que no vol que el convidi. Un matrimoni que aprofita el casament d’una amiga de joventut del marit per prendre’s uns dies de vacances sols, sense nens. Una noia que no vol veure que el seu xicot no l’estima. I el romàntic –en el bon sentit de la paraula- darrer relat, que narra la historia d’un home i una dona que es van conèixer de petits, que van dur vides separades i que temps després es tornen a retrobar. Al meu entendre el més interessant del llibre no són les trames, que també, sinó tot el que es llegeix entre línies, les paraules no dites entre els personatges i la punteria en la descripció d’estats i sentiments. Veritat al 100%

31 de maig 2010

28 de maig 2010

Llegir amb els ulls tancats i les orelles tapades



Fa uns mesos vaig topar de nassos amb la pel·lícula “All the pretty horses” (Todos los caballos bellos), dirigida per Billy Bob Thornton i protagonitzada per Matt Damon i Penélope Cruz. El guió el signa Ted Tally i és una adaptació de la novel·la de Cormac McCarthy que porta el mateix nom.

Vaig cometre un greu error que m’ha costat reparar. Vaig trobar la película fluixa, els actors inexpressius, i per acabar-ho d’adobar la veu del doblador –sí, era la versió doblada, què hi farem- que posa la veu al Matt Damon a totes les pelis em va foradar el cervell.

Dic que vaig cometre un error perquè vaig veure la pell·ícula precisament perquè tenia el llibre a la tauleta de nit i em va fer gràcia trobar-me-la mentre feia surf pels canals de televisió. Per culpa de la pel·lícula vaig abandonar el llibre unes quantes setmanes i em va costar força tornar-lo a agafar. Només la força bestial de la narrativa del senyor McCarthy va aconseguir que tornés a “entrar” al llibre. No és una prosa fàcil i mentre pugnava per concentrar-me havia de fer un esforç suplementari per no sentir aquella veueta insufrible, ni la cara de res de la Pe i el Matt, ni la il·lustració excessiva de cada capítol en imatges. Vaig acabar el llibre esgotada i amb la sensació de no haver-me pogut desenganxar el xiclet de la peli fins a la part final del llibre. Sort que és un molt bon llibre perquè em va resultar evident que la vaig espifiar.

Poques novel·les sobreviuen a la seva adaptació al cinema. No entraré gaire en el tema perquè és una discussió més vella que l’invent de broquetes de mamut, però si que vull deixar constància que de vegades els guionistes es passen, ens passem, de marrada. Es vol ser tan fidel, tan defensor de l’autor i del llibre que el guió s’acaba convertint en una carcassa buida, en una estructura rígida que mor per asfixia. S’ha de trair per ser fidel, que ja se sap que l’ofici de guionista és poc recomanable perquè consisteix en mentir, fotre en problemes als protagonistes, i tallar i retallar fins a la sacietat. Els minuts de televisió i cinema valen una fortuna i s’ha d’anar a l’essencial, així que quan s’adapta una obra literària crec que s’ha d’atrapar l’ànima i convertir-la en una obra diferent. Germana, però diferent. No es poden fer novel·les en cinema, es fan pel·lícules. Per mi un exemple magistral són les dues adaptacions de Jane Austen. La fallida per mi és “Emma”, que volent ser més austiana que la mateixa Austen va resultar una peli freda i sonsa. L’altra, la bona, és “Sense and sensibility” amb guió de la gran Emma Thompson, va saber reordenar les peces per aconseguir una gran pel·lícula –també gràcies al director el gran Ang Lee i el regitzell de bons actors, entre ells la mateixa Thompson-.

Una mica després van estrenar “The road”, una altra adaptació d’un llibre del mateix autor i com que tendeixo a la incoherència vaig anar-la a veure. Però tot té una explicació: l’actor principal és Viggo Mortensen. I fins i tot té una explicació secundària: quan va aparèixer el llibre el vaig fullejar, vaig llegir el resum de la contraportada i algun article elogiós sobre la novel·la i no vaig tenir nassos. No vaig tenir nassos, ni estómac d’empassar-me una trama tan dura, narrada per un escriptor com el senyor McCarthy. Després de veure la peli –una bona peli- m’alegro de no haver-ho fet perquè hi ha episodis que encara em provoquen desassossec quan els recordo, i que no puc ni arribar a imaginar els mals sons que m’haurien provocat en llegir-los. Perquè no sé a vosaltres, però a mi la literatura provoca cent mil vegades més por que el cinema.

18 de maig 2010

Coses que deixo anar quan em conviden a les escoles



  • Escriure és com cuinar: cal imaginació, barrejar, pastar i coure.
  • Tinc una flor al cul.
  • Si us ve un escriptor i diu que no li agrada llegir foteu-lo fora.
  • Ho sento nois, estic a favor de la lectura obligatòria.
  • La lectura és obligatòria, l’opinió sobre el llibre és lliure.
  • Escriure costa. Costa molt.
  • La imaginació ens ve de sèrie. És opció nostra activar el dispositiu.
  • Triar entre els guions i els llibres és com decidir si t’estimes més el pare o la mare.
  • Escric perquè és l’única cosa que sé fer mínimament bé.
  • Escriure un llibre és inventar-te una vida nova a la carta i surt més barat que el 3D.
  • Si odies el boli vermell de correcció no et facis guionista ni escriptora.
  • Veieu bona tele. Aprengueu a fer servir el comandament a distància.
  • Si un llibre no t’agrada ja saps com NO ha de ser el proper llibre que llegeixis.
  • El llibre que més m’agrada és el que escric actualment. Si no fos així enlloc d’escriure seria a la terrassa prenent el sol.
  • No em surten les coses a la primera. Mai.
  • Escriure és triar i prendre decisions. Això també serveix pel guió.
  • Si et quedes en blanc insisteix, insisteix per la dreta, per l’esquerra, per dalt i per baix. Insisteix.
  • Escriure literatura infantil comporta una gran responsabilitat. Si ho féssim fatal deixaríem sense futurs lectors als importantíssims escriptors de literatura per a adults (aquella que diuen que és la de debò).
  • Un consell per a futurs escriptors? Escriu. Que ve a ser un resum del gran consell que em va donar el Joan Marimón: “el món és dels tossuts”.

13 de maig 2010

Sense mili


El meu germà gran, l’Alfred, ens terroritzava al Quim -el meu germà més proper, amb el que em porto tretze mesos- i a mi, proclamant que no pensava anar a la mili. El Quim i jo el visualitzàvem amb camisa de ratlles, com un Dalton qualsevol, tancat a la presó de per vida. “No hi penso anar”, bramava l’Alfred. I quan la mare, més que nerviosa, li preguntava què pensava fer per evitar-ho l’Alfred deixava anar, com qui no vol la cosa, que quedar-se a casa. La meva mare es posava encara més nerviosa i el Quim i jo ideàvem idees per passar llimes dins d’entrepans de tonyina.
I l’Alfred ho va aconseguir. Un dia, enriolat i fent-se l’interessant, va mostrar-me un full, la declaració d’objecció de consciència, i va explicar-me en què consistia aquella estranya maniobra. No tenia ni punyetera idea que l’objecció existís i l’Alfred va fer de bon germà gran i em va conscienciar i enredar fins a tal punt que vaig acabar col·laborant a l’AOC, l’Associació d’Objectors de Consciència, ara Moviment per la Pau.
Encara continuo creient en la força de la noviolència, en el poder de tots aquells que volem canviar les coses de forma pacífica, per això m’alegra explicar que aquest cap de setmana se celebren els actes del 10è aniversari de l’abolició del servei militar, i del 25è aniversari del Moviment per la Pau (AOC). Trobareu tota la informació a http://www.movimentperlapau.org/ca/ i a http://www.sensemili.cat/
Era divertit atendre el punt d’informació i veure les cares d’estupor quan descobrien una noia que sabia més del tema que no pas ells. I sembla que parlem de la protohistòria, i tampoc fa pas tant, quan penso en la quantitat de gent, en la quantitat de mares, que vaig haver de convèncer que l’objecció no era cap delicte. I va ser un luxe aprendre que i posar en pràctica que les bones idees només necessiten de gent que cregui en elles.
Sabem que la nostra, la feina de tots aquells que vam treballar per la via del servei civil, no va ser l’opció més romàntica. Les portades i l’atenció mediàtica se la van endur els empresonaments i els judicis dels insubmisos, però sempre vaig creure que sense els milers, i milers, i milers, i milers de nois que van optar pel servei civil, sense aquell moviment silenciós, multitudinari, abassegador, sense aquella revolució de la normalitat, la mili hauria trigat molt més a desaparèixer.
De fet, del que sempre vaig estar convençuda, és de la inutilitat de les discussions dualistes que es produïen llavors: ets insubmís o ets serveicivileru. No, érem objectors. Va ser una fita aconseguida de forma conjunta.
Fa poc em van preguntar com m’havia influenciat l’experiència a l’AOC, i vaig pensar en els llibres que escric, suposo que especialment els que publica Intermon, però també en els de Cruïlla, perquè en tots procuro mantenir un punt de vista.
Sembla fet expressament però el darrer que m’ha arribat és “L’OGRE I L’ÀVIA LOLA”, publicat per Intermon per a la col·lecció Valors dedicada a nens a partir de tres anys. I quin és el valor a tractar? Doncs ni més ni menys que la Pau. De vegades el millor director de màrketing és l’atzar.
Felicitats a tothom!

10 de maig 2010

Pas de formiga


Aquesta setmana he rebut els dos darrers llibres que publico amb Intermon-Oxfam. Un és l’últim títol de la colecció “Valors” per a nens a partir de tres anys, aquest dedicat a la Pau: “L’ogre i l’àvia Lola” que explica la violenta incursió d’un ogre ganut a un petit poble. Només l’àvia Lola és capaç d’entendre què li passa i és capaç d’aturar-lo amb un petit regal, una bufanda teixida per ella mateixa.

L’altre llibre és el tercer volum de la col·lecció “Àlex i Gandhi” per a nens a partir de deu anys, aquest cop localitzat a l’Índia. L’Àlex, amb l’ajuda del gos Gandhi, que posseeix el do de parlar, ajuden a l’Arati, una nena de Bangalore que es guanya la vida explicant històries als turistes, a trobar el seu pare. L’Arati diu que el seu pare és un rajà, però l’Àlex no s’ho acaba de creure. Com sempre, la detectiva Frida es ficarà pel mig per complicar la vida dels dos amics.

Amb aquests ja són vint-i-tres els contes que he publicat. Com sempre explico als nens i nenes de les escoles, no sempre ha estat així. Per començar va caldre que un dia “només” en tingués un. Aquell dia els alumnes de segon de l’escola de Bigues i Riells em van mirar amb cara de pena. Pobra noia, van pensar, només ha escrit un llibre. I què, els vaig respondre. Per tenir-ne dos s’ha de passar per l’un. I si et quedes amb l’un tampoc passa res.

La meva és la tècnica del pas de formiga. Lent però constant. Si pogués aniria a pas de guepard, però la vida que tinc és la que tinc i, per ara, m’he de limitar a caminar a velocitat d’insecte. Els llibres i les idees pendents leviten en l’espai entre el cervell i el teclat esperant torn o fonent-se de pur avorriment. Algun dia les escriuré o no. Potser enlloc d’escriure seré a Honolulu, sota una palmera, llegint un llibre i pensant... podria escriure un conte que...

02 de maig 2010

Ofici antisocial


Després de dos intents, aquesta setmana em trasllado al que espero sigui el meu estudi per una temporada.


L’estudi és compartit (impossible pagar el que val un despatx per mi sola) i he hagut d’explicar a les persones amb les que comparteixo espai que l’ofici d’escriure (guions, llibres, fulletons...) et converteix en una persona antisocial i poc recomanable. Arribes, saludes, seus, et calces els auriculars i au, a escriure.


Durant una temporada vaig treballar a la redacció del Club Super3 on l’anar i venir de gent era constant i poques persones entenien que les interrupcions eren un mal son pels guionistes. Allà vaig agafar el costum de treballar amb auriculars posats. Me’ls posava fins i tot quan no escoltava música. Era l’única manera que la gent no se t’adrecés per comentar-te alguna tafaneria o fet poc important. Comunicació zero per treballar comunicant.


Comunicació zero i comportaments estranys. Sé que quan escric algun moment còmic acabo rient jo sola. O que en teclejar una escena de cabreig pitjo les tecles el triple de fort. I que en endinsar-me en un moment dramàtic dibuixo una cara de funeral digna de veure. O que m’estic alguna estona llarga mirant fixament la pantalla, com si la volgués foradar amb raigs làser, mentre el que faig és pensar en diferents solucions.


Hi ha molt de mèdium, de calçar-se les sabates dels personatges en la feina d’escriure, i per aconseguir aquest exercici de concentració no puc ni escoltar cançons en idiomes que pugui entendre (en aquest cas és una sort no saber gaire anglès, ni francès).


Sí, també m’aturo, i xerro, i faigs cafès i tafanejo per Internet i em disperso, però quan m’hi poso, m’hi poso.


Espero que els meus nous companys d’estudi em perdonin les rareses, sobretot, perquè aquest article l’he escrit des d’allà i puc assegurar que s’hi està la mar de bé.

23 d’abril 2010

Proposta


Proposo que tots els llibres que es venguin avui duguin una faixa amb l’avís: LLEGIR MATA. O: LLEGIR AFECTA GREUMENT LA SALUT. O: LLEGIR PROVOCA ALTERACIONS GREUS AL CERVELL. O senzillament: NO LLEGIU. O més col·loquial: JO DE TU NO ME’L LLEGIRIA.


Potser així, a més de vendre llibres podríem aconseguir que algú se’ls llegís.


Ja m’ho va advertir la Maruja Torres, l’any 99, quan la vaig entrevistar per un programa de la tele, “els meus amics progres amb fills s’han equivocat oferint llibres als seus fills sense mesura. Els llibres haurien d’estar tancats dins d’un armari amb clau, amb l’avís sever a les criatures que està totalment prohibit llegir. Ja veurien ja, quants lectors es farien llavors...”



Bon Sant Jordi!


Per a qui pugui interessar avui seré: a les 13 hores a la llibreria Al·lots Petit Príncep, amb l'editorial Cruïlla a la Rambla Catalunya amb Consell de Cent. A les 17.30 a l'editorial Intermon-Oxfam, també a la Rambla Catalunya amb Consell de Cent però a banda muntanya.

15 d’abril 2010

Oració a "El coyote"

(Dedicada a totes les persones que han fet o estan a punt de fer-ne quaranta.)

Coyote, tingues pietat
dels qui correm esperitats
rere la feina, els fills, la parella, els amics,
els llibres, les pelis, Internet, mil embolics,
viatges, projectes, la casa, alguns metges
i tots els verbs del diccionari
que repassem com un rosari
de tràfecs, accions,
neguits i ambicions.

Tu que mai has arribat,
savi dels plans fracassats,
dolent, antiheroi,
cabut, tossut,
savi del zen espitat
de nosaltres tingues pietat.

Acull-nos en la casa de la decepció
per fer-nos veure que és millor
perseguir que ser perseguit.
Inventar enginys fallits
que córrer sense sentit.

Gràcies per la teva persistència
en perseguir aquella bèstia
soberga i falsament feliç
que només sap dir “mic-mic”.

ACMÉn

09 d’abril 2010

Un dia al Berguedà


Una ZER podria significar “Zulús Entomòlegs del Ripollès” però en realitat vol dir Zona Escolar Rural, o el que és el mateix, unes quantes escoles rurals agrupades sota un mateix nom. Quan penso en una escola rural em ve al cap l’escola de “La casa de la pradera” o la de la pel·lícula “La lengua de las mariposas”. Escoles amb un mestre esforçat i vocacional que atén a un grup de nens i nenes de totes les edats. La realitat no és ben bé així. Hi ha mestres esforçats i vocacionals però tot i que cada escola atén a pocs nens, aquests estan dividits per grups d’edat o cicles. Així, hi ha classes de vuit nens, per exemple. Tot un luxe per als qui estem acostumats a barallar-nos per una plaça escolar.

El passat dia 15 de març la Zer Berguedà Centre em va convidar a passar el dia per ensenyar-me la feina que havien fet amb alguns dels meus llibres. Al matí la trobada es va fer a l’escola de Borredà, el poble on va néixer un dels meus besavis, i fins allà s’hi van desplaçar també els alumnes de l’escola de Vilada, i per la tarda vaig continuar a l’escola de la Valldan. Em vaig passar el dia veient, escoltant i tocant, admirada per la quantitat de material i per la diversitat i la qualitat de tot el que em van mostrar. Tanta imaginació sorgida arrel d’algun dels meus contes va alegrar-me el dia, la setmana i el mes.

Mireu sinó:

Sobre “Uuuh, grrr!!” el llibre sobre el monstre i el fantasma publicat per Intermon-Oxfam, els més petits de Borredà van construir la ciutat dels monstres amb material reciclat, i els de cicle inicial es van inventar el seu propi monstre, el van dibuixar, el van batejar i es van empescar uns quants poders o propietats; els petits de Vilada van aprofitar la narració per pensar en allò que els fes més por, la mestra ho va escriure en un paper, van crear la caixa de la por i allà, davant de tots, van dir en veu alta la por (les aranyes van guanyar per golejada) i van ficar el paper dins la caixa perquè la por desaparegués; i a la Valldan els petits van crear monstres de plastilina.

Sobre el llibre “Superjuli i l’arma secreta” on s’explica la història d’un nen normal que té dos pares superherois publicat per Intermon-Oxfam, els de cicle inicial de la Valldan van aprofitar l’embranzida per inventar-se històries de superherois.

Sobre “El Fittipaldi”, la història de la Laura i la seva negativa a substituir el seu estimat cotxe per un de nou, els de cicle mitjà de Borredà van decidir-se per continuar la història i en van fer una petita pel·lícula, i els de cicle mitjà de la Valldan en van fer una altra explicant el llibre amb una veu en off escrita per ells mateixos.

I sobre “Leandre, el nen horrible”, els grans de Borredà van representar un avenç d’un muntatge teatral basat en el conte que faran a final de curs, els grans de la Valldan van engrescar-se amb la feina d’escriptora i van crear un conte completament nou, i els grans de la Valldan, aprofitant el capítol del conte en el que una fotògrafa feia retrats de parts del cos del Leandre, van reflexionar sobre aquelles parts del cos que els agradaven més i les que no, les van fotografiar i cada alumne havia d’escriure el perquè fent una comparació. L’exposició mostrava les fotos penjades de tal manera que per un cantó veies les parts del cos en teoria més boniques, i per l’altra les menys afavorides, tot i que els vaig assegurar que totes eren estupendes, que la visió que tenim del nostre propi cos és totalment subjectiva, i que si no sabies quin era el cantó bo i quin el dolent, no ho hauries encertat mai.

Va ser un dia bestial i vull donar les gràcies a tots els mestres, però sobretot a l’Assumpta i la Marta, i a tots els nens i nenes a qui a partir d’ara podré saludar quan em passegi per aquella comarca tan bonica.


(Deixo la pel·lícula "El segret del Fittipaldi" penjada al final de tot del bloc)

22 de març 2010

Tapar forats


La ficció pot tapar forats que mai seran farcits de cap matèria real. Imagino, per exemple, com seria el meu pare si encara fos viu. Avui celebraria un aniversari capicua, setanta-set anys i segur, segur, que tindria un ipod, i seria un addicte a descarregar-se el que fos per Internet. Sí, m’hauria fregit a preguntes informàtiques i sí, hauria envaït de virus el seu ordinador mil vegades al quadrat. Hauria viatjat a Austràlia i Àsia, perquè eren dos continents que li van quedar pendents. I potser ja no jugaria a tennis però s’hauria aficionat a un altre esport més suau, com les caminades. Tot això que explico entra dins del versemblant, però també m’agrada petjar l’accelerador i decidir en la meva pel·lícula mental que hauria aconseguit patentar un invent ben ximple i ben simple que l’hauria divertit i fet guanyar calers, com ara una rajola urbana per absorbir els pixums dels gossos. O que hauria fet amistat amb una família groenlandesa via xat i que l’haurien convidat a veure el sol de mitjanit. O que hauria creat l’associació d’amics dels acudits dolents, amb congrés mundial inclòs. O que s’hauria entestat a superar el record més absurd com la torre d’aparells de ràdio més alta del món. O...
Avui invento, ric, i em faig passar l’enyorança.

17 de març 2010

La nevera


El procés d’escriptura d’un llibre, d’un guió i de tota feina creativa conté etapes invisibles i poc reconegudes. La primera, de tant evident, hi ha qui ni la compta: la decisió d’escriure. En decidir-nos s’activen totes aquelles cèl·lules necessàries per triar quina història atacarem. Pot ser que ja ho sapiguem, però també pot ser que no i aquest serà el moment de mirar, escoltar, remenar i especular. Sense el moment clau en el que ens diem “sí, vull”, sense aquest compromís matrimonial, res del que ve després seria possible. No s’hi val dir que volem escriure, un dia, o l’any que ve. Ha de ser una afirmació contundent, tot i que silenciosa.
L’altra etapa poc valorada és la que jo anomeno “la nevera”. Sempre, sempre, sempre, arriba l’hora d’aturar-se, tancar l’ordinador i deixar que el text reposi a la nevera simbòlica del disc dur. Per què? Doncs per la necessitat de distanciar-se del que hem fet i per poder llegir-lo de nou amb el màxim d’objectivitat per detectar els forats, les potes que ballen, les bigues amb aluminosi i les finestres per on s’escola el fred. Aquí la diferència entre el guió i els llibres és enorme per culpa de la pressa amb la que es treballa en televisió, en ràdio encara més, i potser l’excepció és el cinema.
La meva experiència es limita a la televisió i la possibilitat de deixar reposar el guió és mínima. Hi ha trucs, és clar, com ara escriure a tota castanya per guanyar aquest dia d’hibernació. O imprimir el text en una lletra diferent a la que s’ha escrit. O llegir en veu alta. O imprimir el guió i llegir-lo en un espai físic que no sigui la taula on l’hem teclejat. Però tots aquests trucs són pedaços que no supleixen una necessitat que pocs productors entenen.
El GAC, l’associació de guionistes de Catalunya, ha parlat en alguna ocasió d’establir el temps mínim necessari per escriure un guió, perquè cada vegada es treballa amb menys temps. A mi la idea em sembla bé, tot i que complicada, perquè penso que aquells que ens paguen no acaben de copsar que part de la feina és no fer res. No fer res per després fer amb eficàcia. Corregir-se a un mateix no és gens fàcil perquè et pots passar per dalt o per baix i si no comptes ni amb aquesta nevera la correcció es torna encara més difícil.
L’escriptura d’un llibre és diferent, excepte si és un llibre d’encàrrec amb una data de lliurament d’aquelles tan justes. Un dels avantatges d’escriure un llibre és poder dominar el temps d’escriptura malgrat l’hagis de compaginar amb una altra activitat. Ets tu qui decideixes si el llibre es refredarà unes setmanes o es congelarà uns mesos, fins i tot anys. Sí, no és tan estrany parlar d’anys. A mi m’ha passat amb histories encetades a les que no he sabut trobar el desllorigador fins molt temps després. I encara en tinc alguna rondant per l’ordinador, esperant que un dia sigui capaç de convertir-la en alguna cosa llegible.
De vegades, jo mateixa em tancaria a la nevera i em deixaria allà tancada unes setmanes, hibernant com un ós, per despertar amb el cervell i l’ànima refeta. Llàstima que el fred em tiri enrere i que el cul no m’hi càpiga entre els paquets de mongeta tendra i les carmanyoles de caldo.