27 d’octubre 2009

Life



A casa érem una colla de salvatges. L’altra nit, mentre veia la pel·lícula “Taking Woodstock”, traduïda per “Destino: Woodstock” (direcció d’Ang Lee amb guió de James Schamus, basat en les memòries d’Elliot Tiber, el protagonista de la història) vaig recordar l’origen del 99% de les fotografies dels nostres treballs d’escola: les revistes Life que els meus pares col·leccionaven amb paciència i estoïcisme. Eren exemplars de l’edició espanyola que retrataven uns anys i uns fets que a nosaltres, des de la Gràcia gris dels setanta i inicis dels vuitanta, ens semblava fonamental, gairebé diria que fundacional. Teníem la sensació que tot allò que era important sortia a Life, com l’arribada de l’home a la Lluna (com vam massacrar aquell reportatge!), la mort de Kennedy (miràvem i remiràvem les fotos provant de trobar l’assassí o la clau del misteri), o el mateix festival de Woodstoock.
La pel·lícula i les fotos de Life es van fondre al meu cervell i la fusió va tenir el seu punt culminant en les seqüències del fang. Fang i èxtasis en unes imatges que de petita em resultaven pertorbadores. A casa no érem hippies, precisament, i trobava aquelles fotografies de gent feliç i bruta fins les celles, amb els braços alçats, ballant, xerrant o arrebossant-se, d’allò més subversives. Una mica més tard el hippisme ens va tocar amb el dit petit. La meva germana gran ens va iniciar en el món d’en Xesco Boix (sí, vaig arribar a sentir-lo en directe!) i el meu germà gran va tenir la funesta idea de comprar-se la capsa amb el concert de Bangladesh, un concert molt bo si no fos pel disc del músic Ravi Shankar que el meu germà feia sonar cada vegada que volia tenir el menjador només per ell. Les revistes, foradades, mutilades, irreconeixibles, van sucumbir a la fúria destructora de la meva mare l’any que vam canviar-nos de pis. Per sort Internet ho soluciona tot i Life (sí, encara existeix!) et permet consultar un munt d’imatges. Buscaré aquella foto que parlava de l’existència d’un tercer ull, com a símbol de la intuïció. Per il·lustrar-ho van fer un muntatge prephotoshop on es veia un home amb ulleres i un tercer ull una mica més amunt del naixement del nas. El Quim (el meu còmplice de salvatjades) i jo, vam ser tan rucs com per empassar-nos-ho. Sort del meu pare. Ell ens va obrir el nostre tercer ull explicant-nos que, fins i tot Life, la millor revista del món, era capaç de deformar la realitat.

08 d’octubre 2009

El forat del donut

Després de ser abduida per un bon llibre sento un buit difícil d’omplir. Com el forat del donut. Amb què es farceix? Res sembla estar a l’alçada o tot se’m figura inadequat.

Així estic ara després d’haver acabat “Un buen partido” (que pesada que sóc amb aquest llibre). Al desfici descrit s’hi afegeix la circumstància que ara mateix em toca llegir llibres per feina. Quan això passa procuro triar bons llibres que em facin oblidar la semiobligació de la lectura, però així i tot no és el mateix.
Amb les series succeeix el mateix i cada vegada que s’acaba una temporada de “Lost” o algun producte que m’ha enganxat amb la mateixa dosi d’addicció durant uns dies sóc una zombi que navega sense rumb. Al final del túnel sempre hi ha un sortida lluminosa. A “Lost” l’ha vingut a destronar “Mad men” i la segona temporada de “In treatmen”. Pel que fa als llibres sé que he de tenir paciència, enllestir els deures i deixar que el desig flueixi lliure. Llavors, no sé ben bé com, em descobreixo amb un nou llibre i si tinc sort és d’aquells que et fa pensar que el forat del donut té un gust immillorable

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)