28 d’abril 2009

Per a què serveix Sant Jordi



A banda de passejar, tafanejar, comprar, desitjar temps per llegir tot el que una vol llegir, xerrar i viure la irrealitat que els llibres són importants per a la majoria de persones, Sant Jordi serveix per trobar-se amb la gent que t'estimes, com la Maite Carranza. El Nil es va colar a la foto sí o sí.

Què volia explicar a Canelons freds

Volia explicar que hi ha persones tristes que poden ser molt alegres. Que rere una façana de broma i somriure continus hi pot haver foscor i soledat. I que aquestes circumstàncies es donen sovint en l’adolescència. Volia explicar que l’escriptura pot ser un divertiment i una sortida. I que el món és pesat i incòmode quan no t’assembles a ningú i ni ganes.

I també volia demostrar que l’amistat no sempre va lligada a la sinceritat i sí a la lleialtat.

I que l’humor és el millor salvavides que conec. Humor de color lila, per exemple.

Ho volia explicar amb un llenguatge proper que patís la mateixa deformació de visió que les ulleres de la Didi. Amb transicions ràpides, perquè va adreçat a lectors que han mamat televisió i videojocs. I perquè la història ho demanava. Amb una dosi de literatura estranya que sense ser realista no pot deixar de ser-ho.

27 d’abril 2009

Pròleg per un llibre de narracions escrits per nens i nenes

De tant en tant col·laboro amb l'escola Mare de Déu de Núria, ja sigui com a jurat d'un premi literari, fent una xerrada o com és el cas, escrivint el pròleg per un llibre de narracions i poemes escrits pels nens i nens, els nois i noies de l'escola. Aquí us el deixo.

"Si algú hagués de triar la paraula de l’any de ben segur que triaria CRISIS. Estem en crisi, el món està en crisi, tot està en crisi. Quina por. Tanta que de tant en tant penso... I si amb tanta crisi em quedo sense feina? Perquè... Què faig, jo? Escric. No sé fer mobles, no sé arreglar neveres, per no saber no sé ni conduir un cotxe! I per a què serveix escriure? El món necessita llibres, contes, narracions o poemes? Voleu dir que no és més urgent que els cervells es concentrin en inventar un substitutiu ecològic del petroli enlloc d’empescar-se una història que ens faci enganxar el nas a les pàgines d’un llibre com el que teniu a les mans? Quin embolic. O potser no. Perquè el que el món necessita és CREATIVITAT. I escriure és un exercici immillorable de creativitat. O no? I el món també necessita PENSAR, saber perquè fem el que fem, perquè passa el que passa, saber que no som els únics que sentim el que sentim. I quan escrivim una història (i quan la llegim) fem funcionar les neurones a mil per hora i pensem en tot el que els passa als personatges i en com s’assembla al que vivim, o en com n’és de diferent. I què més necessita un món en crisi? Necessita que hi hagi gent que vegi la vida amb ulls propis i que ens la descrigui amb paraules que sonin noves i vives. El món necessita l’ART. Igual que necessita GAUDIR i divertir-se i passar-s’ho bé... No és per casualitat que la humanitat s’ha alimentat tant d’històries com d’aigua, de pa i de sal. Sempre.

Els nens i nenes, els nois i noies que han escrit aquest llibre, potser no s’ho pensaven que les seves narracions duien tants tresors amagats. Però hi són. Tots els textos han estat escrits des del silenci de la taula de fer deures, o de la pantalla de l’ordinador per omplir la vostra ànima de paraules que us facin imaginar, pensar, veure i gaudir. En resum, per fer-vos feliços. L’enhorabona a tots i totes"

21 d’abril 2009

Agenda de Sant Jordi




De 12 a 13 hores signaré llibres a Intermon Oxfam
Rbla. Catalunya /Consell de Cent (banda muntanya)

De 19 a 20 hores signaré llibres a Editorial Cruïlla (Lliberia Al·lots)
Rbla. Catalunya /Consell de Cent (banda mar)


Per favor, que faci sol!!!

20 d’abril 2009

Entrevista CLIJ







Aquí us deixo l'entrevista que em va fer la revista de literatura infantil i juvenil CLIJ, en el seu número dedicat a totes les persones que hem guanyat un premi des de l'abril del 2008.


15 d’abril 2009

S'acosta Sant Jordi

I les teles s'emplenaran d'escriptors i escriptores nous, emergents, mediàtics, de tota la vida, consagrats... I m'hi jugo tres mans que cap d'ells o beeeeen poquets seran escriptors de literatura infantil o juvenil. Avui he rebut la revista CLIJ - Cuadernos de Literatura Infantil y Juvenil, dedicada a tots els que hem guanyat un premi literari l'any 2008. Alguna vegada heu vist una entrevista a l'Antoni Garcia Llorca? Sí, aquell noi que va guanyar el premi, el de 100.000 euros (no m'he equivocat amb els zeros), el Premio Gran Angular en castellà. Jo tampoc. I la trajectoria d'aquest escriptor és més que notable. I ni el gruix econòmic del premi li ha conseguit un accés als mitjans de comunicació en prime time. I el mateix podriem dir del Josep Vallverdú, degà i mestre, autor de Rovelló, i guanyador del premi Crítica Serra d'Or. O la Care Santos, guanyadora del Barco de Vapor en llengua castellana i amb una legió de lectors del seu munt de llibres. O el Jordi Cortés (Premi Ciutat d'Olot), o el Josep Sampere (Premi Barcanova), o l'Elena O'Callaghan (Premio Alandar), o el Pep Molist (Premi Crítica Serra d'Or de literatura infantil), o la Marta Gené (Premi Edebé literatura infantil), o el Jordi Cervera (Premi Edebé de literatura juvenil), o el meu company de premi, en Bernat Romaní (Premi El vaixell de Vapor) i tants d'altres. O per no parlar del gran greuge que els mitjans de comunicació tenen amb dues grans figures com en Jordi Sierra i Fabra i la Maite Carranza. Dos supervendes totalment invisibles. I l'Emili Teixidor, en la seva faceta d'escriptor infantil. Aiiii.... quina llista tan llarga!

07 d’abril 2009

Xat a la web d'Intermon Oxfam


El proper dimecres 16 d'abril, a les 16 hores, participaré a un xat juntament amb l'Emilio Uberuaga, il·lustrador (Manolito Gafotas, Olivia). Tots dos som els responsables creatius de la nova col·lecció de llibres "L'Àlex i en Gandhi" editada per IO i adreçada a nens i nenes de 10 i 12 anys. L'Emilio ha fet les il·lustracions i jo m'he inventat el format, els personatges i el text dels llibres. Els títols dels dos primers llibres són "Àlex i Gandhi a Moçambic" i "Àlex i Gandhi a Brasil". La col·lecció té l'objectiu d'apropar als nens i nenes la realitat dels països en vies de desenvolupament d'una forma entretinguda.


Hi ha dues maneres de participar: connectar-se d'aquí al dia 16 i deixar la teva pregunta, o connectar-se en directe i fer la pregunta llavors.


Aquí teniu l'enllaç: http://chat.intermonoxfam.org/


Recordeu: dimecres 16 d'abril - 16 hores

03 d’abril 2009

En el mundo a cada rato



He tingut l’oportunitat de veure la pel·lícula de l’any 2004 “En el mundo a cada rato”, composada per cinc històries que tracten les cinc prioritats de treball de la UNICEF: l’educació de les nenes, el desenvolupament integrat de la primera infància, la immunització, la lluita contra la SIDA/VIH i la lluita contra la violència, l’explotació i la discriminació. Cadascuna d'elles està localitzada en un país diferent. M’interessava saber la mirada i el to dels cinc directors i directores occidentals (Patricia Ferreira, Pere Joan Ventura, Chus Gutiérrez, Javier Corcuera i Javier Fesser) per tractar les problemàtiques dels països en vies de desenvolupament, aquells que formen el que tots coneixem com Tercer Món. Volia saber cap a on inclinaven la balança: cap al drama, cap a la realitat més negativa o cap a l’esperança. I hi ha de tot. Posats a triar-ne una em quedo amb la història del Javier Fesser, la més lluminosa i, pel meu gust, té un guió més bo. Explica la vida d’una família senegalesa al seu petit poble. El pare és pescador que pesca el que pot i que rep el consell d’un amic seu: hauríem d’aprendre les tècniques dels tubabs (nosaltres) per pescar carretades de peixos que els permeten tenir de tot, tant, que no cal que es preocupin els uns dels altres. I l’amic li va ensenyant un rellotge digital suís amb l’alarma programada a les dotze del migdia. El pare de família li pregunta: “i què passa a les dotze?”. “Res, que són les dotze” contesta l’amic. A la pel·lícula es parla en positiu de l’Àfrica, dels seus valors i de la seva forma de vida, sense deixar d’incidir en la necessitat de la formació, especialment de l’escolarització de les nenes. I m’agrada perquè sense ser-ne una gran experta, tinc la sensació que les societats no poden avançar, canviar cap a millor (ei, no dic cap a “més”) i progressar, si elles mateixes no ho decideixen. Segur que gent més sàvia que jo dirà que hi ha situacions en les que cal mesures externes. Però en molts casos el canvi ha de ser, en primer lloc, interior. Alça aquí, jo que només he trepitjat l’Argentina (hi ha una de les històries localitzada a una de les seves “villas miseria”) filosofant sobre com canviar el món. En fi, avantatges de tenir un bloc propi. La història està explicada amb humor del fi, amb un enginyosa trama d’una obra de teatre com a mètode de resolució d’un dels conflictes, i les escenes finals creen un final brillant, potser massa inclinat cap a un platet de la balança, però que et deixa amb un somriure als llavis. I el rètol del final també: “en el mundo, a cada rato, más de 2.000 milions de niños y niñas tienen ganas de reírse”. Perquè us en feu a la idea, els altres rètols, també igual de necessaris ens recorden les xifres de nens i nenes infectades pel virus de la SIDA, o els afectats per la malària, o altres xifres igual de colpidores. Amb això què vull dir? Que és millor no parlar de la cruesa dels problemes? No. Vull dir que en tot aquest món de la solidaritat hi trobo a faltar i MOLT l’humor i l’alegria, com a eina de canvi. Sí, tot és molt fort, i molt gros, i molt dramàtic, però sense l’humor deixem de ser persones. I sinó que li preguntin als pallassos sense fronteres i al Javier Fesser i el seu productor, el Luis Manso (amb qui no hi tinc cap mena de parentiu malgrat dir-se com el meu pare i el meu avi), ells ho tenen claríssim.