16 de juliol 2007

Monòlegs, feminisme i narcicisme


L'any 2003 vaig treballar en un programa per BTV protagonitzat per la Lloll. Tenia un nom original "La Lloll a BTV". El coordinador i editor de guió era el David Castillo i el realitzador i coguionista era el Xavi Berraondo. Ara tornem a treballar junts. De fet ja hem coincidit un munt de vegades més. Però l'altra dia vam recordar el programa. Vam fer dira la Lloll monòlegs d'un to diferent dels que havia fet fins ara. Una mica més bèsties. Jo en vaig escriure un munt del personatge de la nena i m'ho vaig passar de conya. Em vaig inventar un terme "rulero" per tots els nens de divorciats. Ruleros perquè rulen de casa en casa. El David no es recordava de la paraula i l'he buscat entre els guions. I mira, m'ha agafat un atac de narcicisme i us en penjo un. Va de feminisme. I ara que ha sortit el llibre de "El cerebro femenino" de la Louann Brizendine, llibre que us recomano a TOTS i TOTESi que hauria de ser de lectura obligatoria, doncs mira, m'ha fet gràcia penjar-lo perquè faig que la nena conclogui el mateix que la neuropsiquiatra, que els homes i les dones som diferents. I que duri molts anys.

NENA
Avui ha vingut una feminista a donar-nos una conferència sobre la igualtat dels sexes. M’ha posat dels nervis! Vinga a insistir que els nens i les nenes som iguals. Tota la tarda amb la parauleta a la boca: iguals, iguals, iguals. Semblava que parlés de “los niños del Brasil”. Aquesta tia deu viure en un convent de monges de clausura, un rotllo gran hermano però amb monges i sense tele, i no sap de què va el món... Sinó, no m’ho explico.
I no parlo de les característiques físiques. Que tampoc cal tenir un escàner als ulls per descobrir que sota els pantalons a alguns els hi creixen certes diferències. Parlo de tota la resta.
Per començar els nens tenen un desenvolupament verbal més lent. Per això quan els dius que et passin la resposta de la pregunta 4 de l’examen... ells et responen? Eing? Com a mínim, si li preguntes a una nena, et dirà què és l`àcid oxiribonucleic! Encara que l’examen sigui de matemàtiques. O que no en té ni punyetera idea. O que no et deixa copiar perquè no la vas convidar a la teva festa d’aniversari a l’Up and Down... No ho sé, articulem paraules, construïm frases, ens comuniquen de forma intel·ligent...
O si els preguntes que volen ser de grans... tots, absolutament tots els nens, volen ser Pau Gasol. Nosaltres tenim més varietat: volem ser Shackira, Madonna, Britney Spears, Hillary Clinton, Sharon Stone...
Amb el tema del vestir passa exactament el mateix. Els nens opten per una moda king size: pantalons d’skater tres talles més grans, que se’ls vegin els calçotets i samarretes taronja fosforito de talla XXXXL. Les nenes en canvi ens agrada més la moda minimalista: duem minishorts, o minifaldilles, o minivestits o minitops verd fosforito, o minipirates platejats... Tot el que sigui mini!
Amb el cinema també tenim problemes de coïncidència. Als nens no els treus de les pel·lícules d’acció. Es tornen bojos per veure als seus herois patint problemes sobrehumans. A les nenes ens molen més els conflictes entre persones, els drames humans, l’essència de la vida. Per això omplim les sales de cinema per veure com la Sandra Bullock perd el nòvio. O com la Júlia Roberts s’escantella la dentadura...
Li hem intentat explicar a la paia aquesta però no hi ha hagut manera. S’ha esverat i tot. Ha preguntat a la mestra si l’escola tenia un currículum transversal de co-educació. I la mestra li ha dit que sí però que ja veus, tu... amb el personal que li ha tocat.
La noia es pensa que les nenes som futures dones sotmeses a la dictadura masclista. El que us deia. No té ulls a la cara. I les orelles les té taponades de porqueria.
Aquesta encara no s’ha adonat que tenim dominats als pobres nois. Les nenes estem posant en pràctica la revenja de la història. La llei del pèndol ens va entussiasmar i ara el pèndol l’empenyem nosaltres i els nens millor que s’apartin si no volen rebre.
Ara som nosaltres les que movem el cotarro. Les que sortim escollides delegades de classe, les que triem els temes que treballarem a socials, les que ens posem indefectiblement les primeres de la cua al menjador, les que ens repartim els nòvios... o les nòvies! Les que guanyem els jocs florals, les que muntem fumades de porros al lavabo, les que ens envien d’intercanvi a Irlanda, les que robem els exàmens, les que sabem entrar als xats i fer-nos passar per nois, les que sortirem al domical del país com a succesores d’Aznar...
És clar, als pobres nois els matxaquen amb tot el que han d’aprendre per quan siguin grans: cuinar, planxar, fregar plats, treure la pols, cosir, anar a plaça, canviar bolquers, passejar nens... i a nosaltres res. S’obliden de nosaltres i, és clar, no serem tan gilipolles com per avisar-los que no tenim ni idea de com s’agafa una escombra.
Les feministes no tenen res a fer. Nosaltres no volem la igualtat. Això ja ho demanaran ells quan espabilin!

05 de juliol 2007

Un dels bons

Avui s'ha mort el Jaume Esquius, guionista. El Jaume va néixer l'any 72. Era molt jove. Consulto el currículum del GAC perquè no recordo la seva edat exacta i veig que acaba amb la seva frase "gairebé sempre estic somrient, cosa que és un valor afegit en moments de crisi". Hauria d'acabar aquest missatge aquí perquè el Jaume es va definir a la perfecció. Només que vull dir-vos que, tot i que el Jaume i jo no érem amics, amics, ens coneixiem de mil anys de mil coses de la professió, avui estic molt trista, perquè s'ha mort un dels bons i en tots els sentits.

03 de juliol 2007

Bajo las estrellas


He anat al cinema! És una gran notícia. Feia massa temps que no hi anava. Spiderman 3 no compta. Allò no és cinema. És el pla malèfic d’una mà negra per fotre mares. Vaig anar a veure “Bajo las estrellas” amb l’actor Alberto San Juan (mmmm) i l’Emma Suárez. El director i guionista es diu Félix Viscarret i és la seva primera feina com a guionista i director de llargs. Fins ara s’havia dedicat als curtmetratges. El guió és una adaptació de la novel·la “El trompetista del Utopía” de l’escriptor Fernando Aramburu. No he llegit la novel·la però la peli em va agradar força. És d’aquelles que no recomanaria a tothom perquè parla d’un món una mica friqui i té seqüències que et deixen el cos remogut. El millor és la relació que estableix el protagonista amb la filla de la nòvia del seu germà. La mare de la nena i nòvia del germà és la Emma Suárez i fins aquest moment ha portat una vida de ionqui i de festes. De fet viu en un pis fastigós en un polígon industrial i la seva filla està deixada de la mà de Déu. El personatge de l’Alberto San Juan li diu “puerquita” i aquest apelatiu al principi et fa molta angúnia però acaba fen-te riure. És una bona peli. Imperfecta però bona. L’Alberto San Juan i la nena estan de conya. L’Emma Suárez també però menys. Potser és que em cansa una mica. El que fa de germà, de fet ell o el personatge, és el que més em grinyola. El guió pel mig es perd i hi ha moments en que no saps massa què t’expliquen fins que la cosa torna a lloc o la història pren força. Però ho repeteixo, la recomano amb avís: res d’escapisme, és força crua. Fans de Sandra Bullock abstenir-se.

Foto: de la web de la peli http://www.notrofilms.com/bajolasestrellas/

Socors

Ser mare a final de curs implica tenir agenda de ministre i memòria de ipod dels cars. M’han convocat a reunió del casal d’estiu, reunió del casal de futbol del Pol, reunió de colònies, assemblea de fi de curs i de repicó a l’assemblea extraordinària, al festival del Nil que feia d’abeja Maya, a la funció de teatre de fi de curs de l’escola de l’Eva i el Pol i sospito que em vaig saltar una ballada que li tocava al Pol però que no va fer perquè estava convalescent de l’operació de fimosi.

He hagut de preparar dos motxilles de colònies, motxilla del casal de futbol del Pol, motxilla del casal d’estiu de l’Eva, motxilla del Nil que fa jocs d’aigua al pati, comprar unes antenes d'abella i una samarreta groga... ODIO MARCAR SABATES, ROBA, MITJONS, MOTXILLES, LLANTERNES, POTS DE XAMPÚ, RASPALLS DE DENTS, COLÒNIES, PINTES, SACS, TOVALLOLES, XANCLETES, BANYADORS, GORRES DE PISCINA, HO ODIOOOOOO!!!!

I va, i a sobre el Nil va agafar un refredat la setmana passada i l’Eva ara té angines. Fes-te fotre.