31 octubre 2014

Amics Monstruosos

Quan em pregunten d’on surten les idees dels meus llibres no sempre tinc clares les respostes. Sé que Leandre el nen horrible sóc jo transformada de nena acomplexada en nen lleig i feliç ( Aquí en teniu l'opinió d'una lectora ). Puc explicar sense gaires problemes que els marcians de Xocolata de Taronja amarga que embogeixen per la cuina són producte dels molts guions que vaig escriure pel programa Cuina x solters (el llibre està descatalogat però ara s’ha convertit en un guió de ràdio que emetrà Ràdio bon rotllo, la ràdio de l’Hospital Sant Joan de Déu) i així amb bastants dels meus llibres. Però de vegades la resposta em deixa a mi mateixa en blanc.

Sé que quan vaig començar el text que ha acabat convertint-se en Amics monstruosos pensava en crear una història diferent del que solc escriure. Diferent en el sentit de fer-hi jugar elements nous. Vaig rumiar i rumiar i de sobte vaig pensar en personatges de terror per crear una història que no fos de terror. Però per què? Ni  idea. Em venia de gust. És aquell pot ple d’estrelles de colors que duc dins la caixa d'eines  que faig servir per explicar l’ofici d’escriure. La màgia del no-res, la sorpresa de l’inesperat. Cal tenir la porta oberta a la màgia, els dic, i és un consell que m’aplico. 

 Llavors em vaig començar a divertir barrejant i creant contrastos. D’aquí en va sortir en Ramon, el gos zombi, l’Egipci, el gat mòmia, la Gerda, la tortuga Frankenstein i la Piru, la Liru i la Miru, les tres periquites fantasmes. Però a qui visitarien? A qui terroritzarien o qui es pensaria que la volien terroritzar? I d’aquí en va sortir la Sandra, una nena tímida i poruga que viu amb els seus pares, una parella molt jove que l’han tingut abans del que toca. La Sandra diu que són uns pares poc professionals, i que sense la seva ajuda de filla que està en tot no se’n sortirien. La Sandra se sent estranya al seu món, descol·locada, i no té prou empenta per fer amics o per explicar als pares el que sent de debò. I llavors una nit la visita el Ramon i una altra nit tota la colla monstruosa i a poc a poc teixeix una complicitat que no ha estat capaç de teixir amb ningú al món no-monstruós. Les noves amistat l’omplen d'energia per fer-se amiga de l’únic nen de l’escola que li cau bé, en Martí. Però la realitat de l’atur, de les discussions entre els pares i els desacords entre aquests i l’àvia de la Sandra es creuen a la història. Sort que la màgia de l’amistat monstruosa l’ajudarà quan menys s’ho espera.


Al llibre, és clar, sí que hi ha elements que sé d’on surten. La Sandra se sent estranya a l’escola de pijos on l’envien els pares, malgrat el barri senzill on viu, i jo també m’hi vaig sentir, estranya, tímida i gris, quan em va tocar trepitjar una escola determinada al meu B.U.P.. La Sandra i els pares canten en un karaoke la cançó Libres perquè el meu home, la nostra amiga Elo i jo vam cantar-la a tot drap a un karaoke de les festes de Gràcia a l’Ateneu la Torna, i cantar-la em va provocar una atac d’eufòria brutal. I el Ramon es diu Antoni Ramon perquè el meu amic Toni, que no té res de monstruós, tot el contrari, però a qui li agrada tenir diversos noms, se’n diu així, malgrat fer-se dir Toni i/o Paco i quan em va explicar el seu nom de debò em vaig petar de riure. També penso que el pare amb gustos estètics de roquer em remet al meu amic Javi que lluïa un tupè i unes camperes històriques, de jove. I en general, aquests pares aficionats, aquests pares pota tendres i precoços estan fets a base de retalls de pares i mares que he vist, i de mi mateixa espifiant-la tantes i tantes vegades com a mare.

L’edició és responsabilitat del Joan Vives, d’Animallibres, la persona que va creure en aquesta història diferent i monstruosa, sí, però tendra i divertida (espero). Gràcies Joan per apostar-hi.

I les il·lustracions són del Gabriel Salvadó amb qui ja van tres llibres publicats conjuntament (La llista d’aniversari i L’últim violí). El Gabriel va ser la persona en la que vaig pensar quan el Joan Vives em va donar el sí. Té el punt de tendresa i humor barrejats en la justa mesura, amb un peu al món infantil i un peu a l’adult, un equilibri que crec que s’ajusta molt als tres llibres.  

Perduts a la Viquipèdia al Teatre Romea.

 
M’he preguntat moltes vegades perquè guardar papers i records. Avui n’he trobat la resposta: per escriure aquesta entrada al meu blog i poder mostrar com n’arriba a ser de curiosa la vida.

El diumenge s’estrena el meu text teatral Perduts a la Viquipèdia al Teatre Romea. El text ja es va estrenar el juliol del 2013 al Festival Grec, tal i com en vaig parlar aquí en aquest mateix blog.

Com no podia ser d’altra manera he aprofitat la nova estrena per polir el text, modificar algun detall i canviar una de les escenes ja que hi havia un moment on el resultat tècnic i el text no van acabar de casar bé. Per tant el que veureu és una versió millorada, més rodada i treballada. 



La història és la mateixa: l’Ada i el Jaume són dos preadolescents avorrits que es veuen obligats a fer un treball d’institut junts sobre un científic. Quin? Aquesta és la qüestió, que l’han de triar ells i no saben a qui escollir. Es produeix un moment de tensió entre ells, l’ordinador cau i de dins en surt Albert Einstein en persona que persegueix un Neutrí. Els nois no s’ho poden ni creure però aprofiten l’ocasió per acompanyar al Neutrí allà d’on ha sortit: la Viquipèdia, per poder escollir directament al científic que protagonitzarà el seu treball. Per fer-ho organitzaran unes olimpíades molt especials on hi participaran Madame i Monsieur Curie, Graham Bell i el seu ajudant Mister Watson, James Watt i Isaac Newton (que es marcaran un rap), Leonardo da Vinci i Narcís Monturiol i d’altres científics que perdran el cul per aparèixer al treball de l’Ada i el Jaume. El final, però, no serà l’esperat, i és que l’aventura canviarà als nois de forma definitiva. 


Podeu comprar les entrades clicant aquí i cal tenir en compte que l’obra estarà els quatre diumenges de novembre


-->
La direcció és de la Teresa Pombo, l’escenografia del Jon Berrondo, i els actors són els sensacionals i joves Víctor Ortega (Jaume) i Jana Roa (Ada) i els espaterrants Arnau Puig i Ricard Farré que interpreten a tots els científics. També s’ha comptat amb la col·laboració de la Lloll Bertran, el Santi Ibàñez, el Pere Planella i el Josep Minguell. Aquí podeu veure un petit vídeo del muntatge del Mercat de les Flors, el juliol del 2013.




 
-->
I ara, la vida, curiosa i divertida. Perquè el que té d’extraordinari l’estrena de diumenge és que també és la inauguració del cicle de teatre Petit Romea. De forma incomprensible el Romea havia deixat de programar teatre familiar. Incomprensible perquè és un dels teatres degans a l’hora de programar i tenir cura del teatre adreçat a infants i joves. Va ser aquí on a l’hivern de l’any 1980, de la mà d’un professor de l’escola, el Santi Chaparro, alguns companys de classe i jo vam assistir a la nostra primera obra de teatre professional. Era El rei que no reia, de Josep Maria Folch i Torres, programada dins del Cicle de Teatre per a nois i noies de Cavall Fort.

Per tant, estrenar al Romea té per a mi un sentit circular que m’agrada. Té narrativa i la narrativa, ai, em perd.

Ja ho sabeu, els diumenges de novembre ens veiem al Romea!



"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

La continuació de "El Fittipaldi" segons els nens i nenes de Borredà

Canelons freds al TAGS

Canelons freds a Icat Fm

Canelons freds a l'hora del lector

El dia 22 d'abril Carles Álvarez va recomanar "Canelons freds" a l'hora del lector