16 desembre 2014

El llamp màgic – les històries d’en Gènius

Fa més d’un any vaig rebre l’encàrrec d’escriure un conte que expliqués l’origen de l’amistat entre quatre personatges de ficció: en Gènius, en Playme, en Bit i la Valentina. Tots quatre són els protagonistes del portal infantil de les Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

Fins ara, el que els nens i nenes sabien és que un llamp va caure sobre una fotocopia de la biblioteca, i el que llavors eren personatges de conte, en Gènius i el gos Playme, van passar a ser mig humans i mig màquines. I també que, gràcies a les seves noves característiques, ara podien accedir a la biblioteca virtual on hi viuen el robot Bit i la superheroïna Valentina.

Per escriure el conte em vaig formular unes quantes preguntes: què va provocar aquell llamp? I per què en Gènius va voler tafanejar per la biblioteca virtual? Com el van rebre en Bit i la Valentina? La biblioteca virtual no hauria quedat afectada després d’aquell llamp màgic? Eren igual en Bit i la Valentina abans del llamp? Per què en Gènius i en Playme poden anar del món real al virtual i en Bit i la Valentina no? La resposta a aquestes preguntes la trobareu al conte El llamp màgic que us podeu descarregar  i que també podeu obtenir de regal del 15 de desembre al 7 de gener a les Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

Però un conte, és clar, no són tan sols respostes. També hi ha les paraules amb les que s’explica la història. Paraules que vaig procurar polir i repolir a l’hora d’escriure frases com les que donen inici a la història:  

“Poca gent sap que els llibres de les biblioteques tenen dues vides. Mentre els tenim oberts, lletres i dibuixos s’estan quiets perquè els puguem llegir. Els agrada als llibres lluir macos i clenxinats. Però quan les portes de la biblioteques es tanquen, les paraules xerren, riuen i canten, i els dibuixos juguen i fan gimnàstica.”

Clenxinats no és una paraula casual perquè de sobte em vaig adonar que un llibre obert té, també, una clenxa perfecta. Igual que si hagués descobert les paraules jugant en tancar-se la biblioteca, jo també em vaig permetre fer-les saltar i riure. Un joc que s’ha allargat uns quants mesos en els que també hi han participat el Txesco Montalt d'Alla Kinda autor de les fantàstiques il·lustracions del conte (busqueu un petit Darth Vader a veure si el trobeu...) i de tot el portal Gènius, coordinats per la Gemma Peres i la Mariona Poblet de la Diputació de Barcelona. Sí, cal un equip per fer possible que un llibre arribi a les mans del lector. És necessari fer tantes revisions a l'escriptura com calgui, igual que es fa amb les il·lustracions i el treball de maquetació i edició. És imprescindible fer llibres de qualitat i més si van adreçats a públic infantil i si el responsable de l'edició és la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, perquè, evidentment, es tracta de fer lectors. 

Ja ho sabeu, del 15 de desembre al 7 de gener El llamp màgic us espera a les biblioteques!






31 octubre 2014

Amics Monstruosos

Quan em pregunten d’on surten les idees dels meus llibres no sempre tinc clares les respostes. Sé que Leandre el nen horrible sóc jo transformada de nena acomplexada en nen lleig i feliç ( Aquí en teniu l'opinió d'una lectora ). Puc explicar sense gaires problemes que els marcians de Xocolata de Taronja amarga que embogeixen per la cuina són producte dels molts guions que vaig escriure pel programa Cuina x solters (el llibre està descatalogat però ara s’ha convertit en un guió de ràdio que emetrà Ràdio bon rotllo, la ràdio de l’Hospital Sant Joan de Déu) i així amb bastants dels meus llibres. Però de vegades la resposta em deixa a mi mateixa en blanc.

Sé que quan vaig començar el text que ha acabat convertint-se en Amics monstruosos pensava en crear una història diferent del que solc escriure. Diferent en el sentit de fer-hi jugar elements nous. Vaig rumiar i rumiar i de sobte vaig pensar en personatges de terror per crear una història que no fos de terror. Però per què? Ni  idea. Em venia de gust. És aquell pot ple d’estrelles de colors que duc dins la caixa d'eines  que faig servir per explicar l’ofici d’escriure. La màgia del no-res, la sorpresa de l’inesperat. Cal tenir la porta oberta a la màgia, els dic, i és un consell que m’aplico. 

 Llavors em vaig començar a divertir barrejant i creant contrastos. D’aquí en va sortir en Ramon, el gos zombi, l’Egipci, el gat mòmia, la Gerda, la tortuga Frankenstein i la Piru, la Liru i la Miru, les tres periquites fantasmes. Però a qui visitarien? A qui terroritzarien o qui es pensaria que la volien terroritzar? I d’aquí en va sortir la Sandra, una nena tímida i poruga que viu amb els seus pares, una parella molt jove que l’han tingut abans del que toca. La Sandra diu que són uns pares poc professionals, i que sense la seva ajuda de filla que està en tot no se’n sortirien. La Sandra se sent estranya al seu món, descol·locada, i no té prou empenta per fer amics o per explicar als pares el que sent de debò. I llavors una nit la visita el Ramon i una altra nit tota la colla monstruosa i a poc a poc teixeix una complicitat que no ha estat capaç de teixir amb ningú al món no-monstruós. Les noves amistat l’omplen d'energia per fer-se amiga de l’únic nen de l’escola que li cau bé, en Martí. Però la realitat de l’atur, de les discussions entre els pares i els desacords entre aquests i l’àvia de la Sandra es creuen a la història. Sort que la màgia de l’amistat monstruosa l’ajudarà quan menys s’ho espera.


Al llibre, és clar, sí que hi ha elements que sé d’on surten. La Sandra se sent estranya a l’escola de pijos on l’envien els pares, malgrat el barri senzill on viu, i jo també m’hi vaig sentir, estranya, tímida i gris, quan em va tocar trepitjar una escola determinada al meu B.U.P.. La Sandra i els pares canten en un karaoke la cançó Libres perquè el meu home, la nostra amiga Elo i jo vam cantar-la a tot drap a un karaoke de les festes de Gràcia a l’Ateneu la Torna, i cantar-la em va provocar una atac d’eufòria brutal. I el Ramon es diu Antoni Ramon perquè el meu amic Toni, que no té res de monstruós, tot el contrari, però a qui li agrada tenir diversos noms, se’n diu així, malgrat fer-se dir Toni i/o Paco i quan em va explicar el seu nom de debò em vaig petar de riure. També penso que el pare amb gustos estètics de roquer em remet al meu amic Javi que lluïa un tupè i unes camperes històriques, de jove. I en general, aquests pares aficionats, aquests pares pota tendres i precoços estan fets a base de retalls de pares i mares que he vist, i de mi mateixa espifiant-la tantes i tantes vegades com a mare.

L’edició és responsabilitat del Joan Vives, d’Animallibres, la persona que va creure en aquesta història diferent i monstruosa, sí, però tendra i divertida (espero). Gràcies Joan per apostar-hi.

I les il·lustracions són del Gabriel Salvadó amb qui ja van tres llibres publicats conjuntament (La llista d’aniversari i L’últim violí). El Gabriel va ser la persona en la que vaig pensar quan el Joan Vives em va donar el sí. Té el punt de tendresa i humor barrejats en la justa mesura, amb un peu al món infantil i un peu a l’adult, un equilibri que crec que s’ajusta molt als tres llibres.  

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

La continuació de "El Fittipaldi" segons els nens i nenes de Borredà

Canelons freds al TAGS

Canelons freds a Icat Fm

Canelons freds a l'hora del lector

El dia 22 d'abril Carles Álvarez va recomanar "Canelons freds" a l'hora del lector