18 de novembre 2016

Allò de l’avi: les crítiques


Ja han sortit dues crítiques de la novel·la “Allò de l’avi” (Premi Gran Angular 2016. Editorial Cruïlla) i us les enllaço aquí perquè les pugueu llegir.

Sí, sí, sí, estic contenta, molt contenta.

Per començar la revista Faristol m’ha atorgat per primera vegada la màxima distinció, 4 estrelles. L’autor de la crítica, el Joan Portell, diu coses com:

« Manso ha bastit una novel·la ben travada en la qual la primera mitja part, fins a la pàgina 79, ens prepara el terreny; transcorre amb certa desídia, però a poc a poc va prenent velocitat fins a acompanyar el lector cap a unes pàgines finals de pur frenesí. Però què faríeu vosaltres en el seu cas? La solució la trobareu en la lectura d'Allò de l'avi. » Podeu llegir tota la crítica aquí.

I la segona crítica és de la Paula Jarrim, llibretera de la Llibreria Al·lots. A la Paula també li ha agradat el llibre, i diu:

« L’Anna Manso ens regala una petita joia, un llibre amb tantes lectures com lectors tingui. Un llibre per adolescents que parla dels seus dubtes, de les seves frustracions, dels seus dolors, de les seves relacions, dels seus amics i amors, confiances i desconfiances. Els mira a la cara i narra una molt bona història amb el seu llenguatge.”. Podeu llegir la crítica sencera aquí




Nota: aniré actualitzant l’entrada a mesura que tingui noves crítiques i ressenyes. Tant les bones com les dolentes. Sí, sí, totes, totes.

27 d’octubre 2016

Elogi de la bogeria

Ahir al vespre vaig recollir el Premi Gran Angular de novel·la juvenil pel llibre «Allò de l’avi» en companyia de la Maite Carranza, que recollia el Premi Vaixell de Vapor de novel·la infantil pel llibre «La pel·lícula de la vida». Va ser un acte en el que les autores premiades vam poder parlar, explicar-nos i fins i tot llegir un fragment de les nostres obres. I tot això amb el caliu d’un auditori ple a vessar de família, d’amics, de companys de professió, de gent del sector. Una nit preciosa, emotiva i divertida. Al darrere hi havia la feina ingent de l’equip de l’editorial Cruïlla que van treballar fins a l’últim minut perquè tot rutllés. Gràcies Carme, Carol, Neus, Lluís i tanta, tanta altra gent. I quin detallàs aquella catifa vermella, i els cercles amb els nostres noms, a terra, que ens van fer sentir dues estrelles de Hollywood.

Foto: Júlia Prats


Aquí teniu les paraules que vaig llegir en recollir el premi. Discurs que he titulat «Elogi de la bogeria», una bogeria que, si estàs llegint aquest blog, també és la teva. 




Elogi de la bogeria

El juny del 2008 recollia el premi Gran Angular per la novel·la «Canelons freds». Tres mesos més tard queia Lehman Brothers i començava la crisi.
Arrel d’aquest premi m’he aturat a pensar. Com he pogut aguantar aquests 8 anys amb el meu ofici? Com he pogut resistir insistint a ser treballadora de la cultura? I en aquest país!
No hi ha una sola resposta. Igual que aquells acudits tan llargs (aquest serà més curt, que ningú pateixi) hi ha dues opcions:
Puc triar la porta on hi diu: Total, és que no sabia fer res més...
O puc triar la porta on hi diu: Estic com una cabra.
Si trio la porta on hi posa «No sabia fer res més», l’obro i em cau una rentadora al cap.
Però si obro la porta on hi ha escrit «Estic com una cabra», resulta hi som tots els que estem en aquesta sala, i molts més que no són aquí.
Perquè he arribat a la conclusió que tots aquells que estimem els llibres i totes les persones que els fan possibles, estem com un llum.
Remem a contracorrent, ho sabem, i així tot, seguim!
És per això que el meu agraïment va dirigit a totes aquelles persones, tan boges com per no permetre’m defallir, ni deixar-ho estar ni que fos per muntar un forn. O un bar.
Els primers sonats són la meva família, tan gran, tan sorollosa, tan mediterrània i sempre tan orgullosa de mi. Com la boja de l’Eva, la MEC número 1, que em va empènyer a escriure aquesta història: «Mama, què, ja la tens acabada?», em deia cada dia.
Els altres dos MEC, el Pol i el Nil i el pare de les criatures, el Joanfran, que van escoltar la història amb entusiasme. Anàvem en cotxe, la llegia en veu alta, i quan aparcàvem volien que continués llegint enlloc de visitar Irlanda! Els falta un bull, ja us ho he dit.
Per no parlar de la resta de la meva família! La meva mare, germans, cunyats, nebots... sí, Carme, ja t’ho vaig dir que érem molts i que ompliríem l’auditori!
La meva vida laboral ha canviat, i he tingut la immensa sort de conèixer a un munt de gent als que anomeno els bojos de la cosa. De la cosa cultural, dels llibres, la lectura, l’art... Persones que han estat importantíssimes per mantenir la meva fe en l’escriptura, són aquelles vinculades als projectes Voxprima, El cove de les paraules i Una mà de contes. Estan tocats del bolet i són absolutament meravellosos. Sense aquests projectes, us ho ben asseguro, ja hauria tirat la tovallola.
I què dir de les bibliotecàries i bibliotecaris, i dels llibreteres i llibreters, amb qui he teixit una complicitat en temps de crisi indestructible. I el mateix ha passat amb alguns mestres i professors. Complicitat de persones guillades, ja us ho dic jo. Som la secta! Per no parlar dels editors que s’han atrevit a publicar-me! A recomanar-me, a passejar-me per aquest país, a elogiar-me i, fins i tot, a reclamar-me per a la seva editorial! I no em vull oblidar de la meva agent literària, la Sandra Rodericks! Bojos i boges tots, perquè tot i saber el pa que s’hi dóna insisteixen. Ja ho diuen que n’hi ha més fora que dins...  
Però vull destacar un grup de persones, uns irreductibles gals, que vam ajuntar esforços perquè crèiem en la defensa dels nostres drets i amb qui he establert una amistat a prova de bombes: els companys escriptors amb qui vaig formar la taula de coordinació de la plataforma APE (Autors en Perill d’Extinció).  La colla de tocats de l’ala més deliciosa del món.
També tants i tants guionistes amb qui he treballat, patit i rigut. Tots ells són tan pertorbats que a dia d’avui segueixen creient en el poder del guió i del guionista. Ben fet, companys.
O l’equip del suplement Criatures, gràcies als quals m’he convertit en la pitjor mare del món, i ben feliç. A ells també els falta un cargol...
O l’escola Lurdes, la meva escola, que va cometre un acte total de bogeria i em va dedicar els jocs florals. Un fet que em va carregar d’energia, us ho ben asseguro.
I al jurat que va gosar premiar una novel·la com Allò de l’avi, que parla clar de la corrupció i de la pèrdua de la innocència. De la del Salva, el protagonista, i de la nostra.
I tots sabeu, que en aquests anys de travessies de deserts del Gobi, com l’inefable Anacleto, és imprescindible un equip d’amistats indestructibles. Jo en tinc tantes que sento que m’ha tocat la rifa. Amb elles ric i ploro. Ploro i ric. No puc dir el nom de totes elles, però, en diré dues a mode de representació honorífica. Les dues amigues més lluitadores que conec. Una és la Gisela Martínez, lluitadora, i boja total! Ella no es rendeix mai. I l’altra és la Maite Carranza. Igual d’insensata que tots plegats.
Li dec molt a la Maite i aquest premi és molt seu. Maite, Maite Carranza, ja tocava que et donés les gràcies per tot, a tu, que sempre dones tant. Doncs això, moltes, moltíssimes gràcies. Unes gràcies especials!
I visca la bogeria dels treballadors de la cultura! Seguim remant en contra, però seguim!

Barcelona, 26 d’octubre de 2016

Foto: Júlia Prats

Foto: Júlia Prats

Foto: Júlia Prats
Foto: Cruïlla

Foto: Juanfran Martínez
Foto: Juanfran Martínez

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)