26 de setembre 2017

Els nostres clàssics de LIJ en 8 articles




Entre el 8 i el 15 d’agost es van publicar al diari ARA 8 articles que vaig escriure sobre clàssics de literatura infantil i juvenil (LIJ) catalana. Els articles van ser un encàrrec del diari que volia que parlés de clàssics de LIJ, després que la Sílvia Soler ho fes de clàssics de literatura universal, adreçats a públic adult. Quan m’ho van proposar ho vaig tenir claríssim: en el meu cas centraria el focus en els «nostres» clàssics, els clàssics de LIJ escrits en català. 

Catalunya viu una situació anòmala pel que fa a la LIJ de creació pròpia. Així com en d’altres disciplines artístiques els creadors catalans compten amb el reconeixement social i dels experts en la matèria, el sector de la LIJ Km0 pateix una invisibilització i un menyspreu constant. I no parlo només dels mitjans de comunicació, que invisibilitzen i obvien la LIJ de forma sistemàtica, tot i algunes notables excepcions, com la feina constant de Pilar Argudo i Anna Guitart (a mode d’exemple, aquesta crònica del 3/24, un mitjà públic, sobre els premis literaris de Girona, on no hi trobareu cap esment al Premi Ramon Muntaner de novel·la juvenil guanyat per Xavier Gual amb el seu llibre «La noia de la caravana». Ja podem anar fent plans de lectura, ja, que els nens i joves veuen el que importa la LIJ en la nostra societat). Parlo també, per exemple, de tantes llistes i guies de recomanacions de llibres realitzades per universitats, llibreries, diaris, associacions, biblioteques, escoles, instituts, on la LIJ escrita originalment en català és minoritària, si és que hi és. O de l’exaltació constant dels clàssics forans sense que al costat d’aquesta exaltació, estudi i promoció hi veiem el mateix tracte per als nostres clàssics. Dit a la manera de Gabriel Garcia Márquez, J.K. Rowling, Ende, Sendak, Carle, Carroll o Dahl, ja tenen molta, moltíssima gent que els escrigui i reivindiqui com a lectures imprescindibles per als joves i infants de Catalunya. Lola Anglada, no. 

L’encàrrec, però, duia implícita una gran dificultat: m’havia de limitar a 8 títols, perquè aquest era el número de peces encomanades. Hi vaig rumiar molt i finalment vaig decidir aprofitar l’ocasió per demostrar unes quantes veritats: que fa molts anys que existeixen clàssics de LIJ catalans, que els clàssics no es limiten a una època concreta, que es pot fer (i és el que vaig pretendre fer) una cronologia. I el més important, que la nostra LIJ està en disposició de seguir creant nous clàssics. D’aquí l’elecció d’un títol contemporani com a tancament de la sèrie d’articles. 

Per força vaig haver de deixar fora títols que mereixien haver-hi estat. Penso en «Rovelló», de Josep Vallverdú. I en tants d’altres que jo mateixa vaig esmentar en el darrer article, i alguns que també destaca el crític Josep Maria Aloy, a l’entrada del seu blog on parla sobre els meus articles d’aquest estiu. Va ser dolorós haver de deixar fora a tanta bona literatura, però 8 títols són només 8 títols i no podia centrar-ho tot en aquells anys de renaixement de la nostra LIJ que van ser els inicis dels anys 60. I també volia obrir el ventall a la literatura per a joves, no només per a infants. 

Em fa feliç haver rebut comentaris d’encoratjament i felicitació per la iniciativa. I vull destacar el correu electrònic, amistós, agraït i generós, que em va escriure en Joaquim Carbó, la carta publicada al diari de Mercè Escalas i Llimona, filla de Mercè Llimona, i la carta postal signada per en Ramon Folch i Camarasa, en nom de la Fundació Folch i Torres, una de les cartes més entranyables que he rebut mai.  

Espero haver aconseguit explicar bé la meva tesi a través dels 8 articles que ara he penjat aquí, al meu blog. Una tesi que no és altra que Catalunya té i continuarà tenint, clàssics de LIJ per reivindicar, estimar, estudiar, reeditar... i llegir! I que no serem un país normal fins que aquesta mena d’articles, o el tuit de l’Ernest Cahué del que parla Josep Maria Aloy a l’entrada del seu blog, siguin totalment innecessaris. 

Aquí teniu els enllaços a tots els articles:






Els nostres clàssics de LIJ: “La guerra de les bruixes” de Maite Carranza




M’ha costat fer la tria de clàssics de la literatura infantil i juvenil, que vaig voler que fossin catalans. Me n’he deixat un munt al cove que mereixien ser reivindicats. Penso en Raspall, de Pere Calders; Un rètol per a Curtó, d’Àngels Garriga; La guia fantàstica, de Pep Albanell; La lluna d’en Joan, de Carme Solé i Vendrell; Ot, el bruixot, de Picanyol; La Nana Bunilda menja malsons, de Mercè Companys, i molts, molts més.

I ara que vull reivindicar que els clàssics s’estableixen a base d’estimar, estudiar i promocionar els llibres contemporanis que s’ho valen, em passa el mateix. Quin llibre trio per acabar aquesta sèrie d’articles dedicats als nostres clàssics de literatura infantil i juvenil? En tinc tants a la pila... I sé que triï el que triï no agradarà. Però escullo: la trilogia La guerra de les bruixes, de la Maite Carranza.

Sí, som amigues la Maite i jo. L’amistat, però, no em cega. Els tres llibres de La guerra de les bruixes es mereixen un lloc d’honor perquè hi convergeixen molts dels requisits que es demanen als clàssics: bona literatura, visió pròpia, una història potent que sobreviu al temps, milers i milers de lectors, i encara més milers de lectors. I a sobre, una difusió a nivell mundial. La trilogia, que narra la història de l’Anaïd, la jove protagonista, que descobreix que és una bruixa Omar del clan de la lloba i es veu immersa en la guerra entre el seu clan i les sanguinàries bruixes Odish, parteix d’un imaginari proper, els Pirineus, i d’unes figures fantàstiques pròpies del país, les bruixes, aquí reivindicades també com a elements positius. A partir d’aquí viatja arreu del món, de la mateixa forma que el llibre ho ha fet en forma de traduccions. Per què no s’ha adaptat al cinema o la televisió? Per què no ens hem cregut que teníem un clàssic a l’altura del bruixot de Hogwarts? Tan se val, però encara hi som a temps.

Visca els clàssics de literatura infantil i juvenil catalans!