02 de setembre 2015

Cultura i pensament màgic

 
autor: gfpeck


Tanca la Negra y criminal, la llibreria de referència per a tots aquells seguidors del gènere negre. Jo no en sóc, i per tant no em compto entre els clients de la llibreria. En gasto d’altres, al meu barri, a Gràcia, a Barcelona. I ho faig per dos motius:  m’agrada que al meu voltant existeixin llibreries i perquè no crec en la màgia.

El segon argument no és cap gracieta. Paco Camarasa, el propietari de la llibreria, ahir explicava que tanquen entre d’altres coses, perquè tenen molts seguidors però poc compradors. Gent que estima la llibreria perquè segueix les activitats, les propostes i els blogs, però que no els compra llibres ni de forma presencial ni online. Com diuen a la sèrie The good Wife, in my opinion, és un indici més que els usuaris del sector cultural cada cop són més addictes al pensament màgic. Si tu preguntes si la gent vol que existeixin llibreries especialitzades, dinàmiques i de qualitat com la Negra y Criminal tothom et dirà que sí i fins i tot s’establirà el consens per afirmar que la seva desaparició és un drama. Però ningú o poca gent hi compra. És el mateix que passa quan la gent em diu que troba tan maco i interessant el meu ofici d’escriptora... i després m’engalten que pirategen llibres o que no li troben cap pega a la socialització dels llibres literaris a les aules. El pensament màgic de la societat del que ja va parlar la Maite Carranza al seu discurs davant el Conseller Mascarell al novembre del 2013 quan es va convocar una taula per provar de solucionar el nyap de la socialització mal entesa dels llibres de lectura (sense èxit... però el discurs és excel·lent, llegiu-lo aquí i la nota sobre la taula aquí). La gent creu que les llibreries viuen de l’aire, que els autors viuen de l’aire, que les editorials viuen de l’aire. I quan ho qüestiones ens foten a tots dins el mateix sac (abusos en el llibre de text i autors de literatura, editorials amb pràctiques abusives i autors de literatura...), o ens exigeixen que lluitem batalles titàniques sense el seu suport (el trending tòpic se l’endú el “el que heu de fer és demanar més del 10%” i jo els responc que el 25% de 0 és 0), o barregen la qualitat del llibre amb el dret a piratejar-lo/socialitzar-lo, o s’espolsen les puces parlant del canvi de model i que ara tots els autors hem de penjar directament els nostres llibres i vendre’ls directament (o sigui, que tingui aptituds per a 4 oficis: autor, editor, distribuïdor i community mànager. La literatura ja només és un 25% del que aquest tipus d’argument demana a un autor de literatura ).

Es molt probable que ja s’estiguin coent articles on es digui que la llibreria no ha fet prou, que si no tenia això o allò en el món digital, del 2.0 i les xarxes socials, etc., etc., etc. Que en realitat ha tancat perquè tal i qual... Desconec la casuística real, però no puc estar més d’acord en el que ha afirmat el Paco Camarasa, que ja no se’ls necessita perquè la gent seguirà comprant llibres a grans superfícies, aeroports i gasolineres. Vivim, per tant, en una societat que demana decorats estètics (les llibreries són precioses, els llibres són tan entretinguts...) per passejar-s’hi, per lluir... i que els pagui un altre.
També som, mal que ens pesi als dinosaures, en una època en què el concepte de cultura al nostre país ha canviat. Sí, ho ha fet i no sé si té marxa enrere. Cultura ara significa que has d’oferir el teu treball a canvi de res, o de poc, o de poc i mig. Que hi has de posar entusiasme, molt d’entusiasme, i sang freda, molta sang freda. De tant en tant a algú li toca la loteria i pot viure del que fa, o ven prou per pagar el lloguer de l’any. De tant en tant apareixen gurus que anuncien que la solució és internet o el transmèdia o la paraula de torn perquè a Tahoma Beach existeix algú a qui li va anar bé. Segueixen existint estructures amb una mala salut de ferro que viuen de la teva feina i tu no gaire o poc o meitat de poc i quan et queixes t’assabentes que hi ha legions de gent disposada a treballar amb ells a canvi de res... o pagant!

I tot això no és més que una conseqüència lògica de viure en un territori on la cultura no li importa un pebre a gairebé ningú. I aquest ningú inclou, encara que sigui una paradoxa, a molta gent que treballa o que vol treballar en aquest sector i a qui en realitat només li importa la "seva" obra, la "seva" parcel·la, la "seva" butaca, allò "seu". No és cap queixa, és una anàlisi científica. Si a la gent li importés les coses anirien d’una altra manera. I no és només als polítics als que els és indiferent, és tota la societat que amb els seus petits gestos (o gestos massius) decideix quina ciutat i quina mena de país vol. Per ara,  amb tot el que fa es tria un espai on els gestos i el verb ho inunden tot de bones intencions mentre l’acció quotidiana va per una altra banda.

Gràcies Paco Camarasa i Montse Clavé per la vostra feina, per acomiadar-vos, malgrat tot, amb esperit positiu i per seguir actius generant amor per la literatura.


15 de juliol 2015

Història d’una família en 1250 caràcters

 


Com tot, la història de la família X va començar amb l’ardent explosió del Big Bang. Després va venir el refredament, la sopa de molècules i l’evolució fins al primer homínid dels X, un rude exemplar amb dos dits del peu enganxats. La prehistòria va estar a punt d’aniquilar-los. Mitja família creia que el foc era una modernitat idiota i l’altra mitja que el costum d’alimentar-se amb proteïnes animals era pura absurditat, unes diferències que van defensar a cops de pedra. La divisió familiar va reaparèixer de segle en segle en forma d’altres lluites: hitites i escites, atenencs i espartans, romans i cartaginesos. A l’Edat Mitjana un exemplar femení dels X va tornar a néixer amb dos dits del peu enganxats. Va provar de posar pau entre els dos bàndols de parents i aviat la van cremar, acusada de bruixeria. Els seus descendents van emigrar a Amèrica i a Austràlia i també a Nova Zelanda. Van convertir-se en pagesos, lladres, botiguers i estafadors. I tots ells duien a dins el foc de la controvèrsia familiar, i cada àpat de Nadal era un incendi. Fins que el destí i la globalització els van dur de turisme a Barcelona, i en arribar a les Rambles per fi tots van estar d’acord a opinar que aquella part de la visita se la podrien haver estalviat.

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)