11 febrer 2015

Per a què serveix un club de lectura? I una presentació? La utilitat de l'inútil


Llegeixo el llibre La utilitat de l’inútil, el manifest de Nuccio Ordine publicat per Quaderns Crema i tot el que visc se m’hi barreja. Són coses que passen quan la dedicació professional de qui signa té a veure amb la cultura. Nuccio Ordine, a través de textos clàssics, defensa la utilitat no utilitarista dels estudis humanístics i de la cultura en general. Una defensa que posa el focus en el valor de la cultura com allò que ens allunyar de la foscor, de la ignorància, de l’anar passant, del materialisme... 
 Hi penso, en el llibre, quan llegeixo la crida de Javier Olivares al Facebook després de la Gala dels Goya, a recordar que les persones que fan possible comèdies com 8 apellidos Vascos, tenen nom i cognoms (els guionistes Borja Cobeaga i Diego San José). Perquè de nou aquells que escriuen, que creen, són silenciats no per malicia sinó pel poc valor que té en la nostra societat la creació d’un fet tan abstracte com una història. Un altre cop l’inútil del que parla Ordine. 


El Javier també alerta sobre el menyspreu a la pel·lícula pel fet de ser una comèdia i (doble pecat) popular:

“También es injusto que todos hablen con altanería de su película por el hecho de ser comedia. Una película que tiene ese éxito no debe ser mirada por encima del hombro. Y recomiendo, al respecto, a todos esos intelectuales venidos a más que repasen "Los viajes de Sullivan”: cuando algo llega al alma de todo el mundo despreciar ese algo es despreciar a todo el mundo”

Tot i que a mi la referència a Sulliva'ns Travels em ve a tomb, no tant pel fenomen de la popularitat, sinó pel valor de l’art i de la comèdia per salvar la nostra ànima de la grisor, tal i com comprova el protagonista quan assisteix a una projecció cinematogràfica a una presó.

Fins i tot a la consulta del traumatòleg el llibre se m’escola a la conversa, quan el doctor sentencia que el tendó del subraespinós dret m’ha claudicat (així literal, quina poesia hi ha en certs diagnòstics mèdics) i em recomana que no faci res útil, i jo ric i trec el llibre de la bossa, i li explico que sóc autònoma i em dedico a escriure, i el bon home s’admira i em dóna permís per seguir escrivint, mig per pena (la paraula “autònoma” provoca cara d’espant) mig perquè el bon senyor està convençut de la premissa d’Ordine.

I el llibre que carretejo a la bossa una altra vegada m’interpel·la quan reviso les fotos del dilluns dia 2 a Banyoles, a la Llibreria L’altell. Hi vaig anar convidada per la Irene, que comanda la llibreria amb energia, intel·ligència i somriures. “No ens farem rics” em diu la Irene parlant de l’ofici de llibretera i també el d’escriptora. No, no ens farem rics, penso jo. Ens hi dediquem perquè no ho podem evitar. I si mai un auditor analitzés les nostres activitats es faria un fart de riure. Perquè els números no quadren i el cost del desplaçament i el temps dedicats a una tarda com la de dilluns potser es cobreix amb els llibres venuts. Però potser no. I què, això no és tot. Hi ha un intangible, tones d’inutilitat ben útil, que respon a la pregunta que em faig al títol d’aquesta entrada: fer lectors, consolidar-los, establir complicitats, desvetllar detalls de l’ofici per convertir aquells lectors en lectors amb sentit crític (perquè no sempre el lector és algú que sap llegir a la manera que  Nabokov descriu a Curso de literatura europea, Ediciones B), explicar el sentit que has volgut donar-li a una obra, riure, aprendre (sí, els autors també aprenem del lectors!) i un detall per a mi molt important, tancar el cercle que has obert tu mateixa quan has decidit que escriuries aquella història. No, no sóc d’aquella mena d’escriptors que quan escriuen pensen en ser llegits. 

El moment d’escriure és autista i un punt catàrtic, a voltes, metòdic i insistent, en molts moments, i no escric pensant en res que jo mateixa no desitgi llegir. Però quan acabo, quan alço el nas del teclat, quan l’envio a qui l'hagi d’enviar, el cercle no deixa de dibuixar-se i miro al meu voltant perquè allò que era meu ara vull que sigui de tothom. I és en hores compartides com les del dilluns 2 de febrer a Banyoles que aquest “tothom” pren forma, cara, ulls i veu. No hi crec gaire en els escriptors tancats en la seva torre d’Ivori. Tampoc en l’exposició permanent que voreja l’exhibició. I no totes les ocasions valen el viatge, perquè no tothom és com la Irene, o la Fe de l’Espolsada, o la Paula d’Al·lots. Les ocasions cal preparar-les. 

 
Igual que la va preparar ahir el Pep Molist, a Manresa, a la llibreria Parcir, on vaig poder compartir temps, preguntes i reflexions amb els membres del club de lectura de literatura infantil i juvenil. La majoria eren mestres i xerrant amb ells vaig constatar com n’és de fàcil esborrar la distància i el desconeixement que tenim dels nostres oficis mestres i escriptors. Són els mestres els encarregats de contagiar la passió per llegir, una passió que no es pot encomanar si no la vius en primera persona. Una passió que els escriptors, al nostre torn, també hem de saber transmetre i comunicar. Asseguts en cercle, convocats per les ganes de compartir l’amor per la literatura infantil i juvenil, ahir ho vaig tenir fàcil. 



Per a què serveixen els clubs de lectura? I les presentacions? Aquestes últimes de vegades per res més que per celebrar amb els que ens estimen que hem publicat un llibre. Per celebrar que l’inútil ens fa feliços o que ens inquieta i ens crea desassossec i preguntes. Clubs de lectura i presentacions ens apleguen als que necessitem l’inútil per viure per fer-nos sentir que no som els únics, que no estem sols.

28 gener 2015

L’últim violí, segona edició, ressenyes, vídeos i alegries

Avui ha sortit publicada la segona edició de L’últim violí, llibre del que en vaig parlar aquí. Editat per Arcàdia i il·lustrat per Gabriel Salvadó, el conte que explica la història d’un lutier i el seu fill, i de com potser no cal tenir-ho tot, m’està procurant moltes alegries.



Alegries en forma d’una petita peça al programa Via Llibre, feta amb gust i ganes per l’equip d’un programa que, tot i la molt bona feina, desapareixerà de la graella aviat, de forma incomprensible i injustificable. En aquest país la cultura mai és una prioritat d’Estat, ni present ni futur...






Unes altres alegries són les ressenyes que s’han publicat, com la que va escriure en Pep Molist al blog amic Llibres al replà, a la ressenya que podeu llegir aquí titulada 10 regals, 10 lliçons i un violí, en Pep Molist també parla de La llista d’aniversari, La pitjor mare del món, el manual i, és clar, de L’últim violí.

L’últim violí té alguns punts en comú amb La llista d’aniversari, començant per l’autoria del text i del dibuix, i l’edat dels lectors a qui s’adreça. Però allò que lliga més l’una amb l’altra és la idea de fons: la importància de les petites coses, la transcendència dels detalls. L’autora ens presenta una petita galeria de personatges, tots ells definits amb ben poques frases i empastats per dèries diferents, amb la intenció aparent de mostrar-nos l’absurditat d’algunes afeccions i l’autenticitat i coherència d’alguns personatges”

Però no ha estat l’única ressenya. També la Paula Jarrim, la gran llibretera que comanda la llibreria Al·lots, va inaugurar el seu calendari de Sant Jordi 2014 amb l’Octavi i el seu pare. Podeu llegir-la sencera aquí

“Què dir de la nostra estimada fada-padrina Anna Manso? Que ens torna a regalar una història petita, senzilla, serena, però amb molt sentit de l’humor i una sonoritat tal que ben bé podem tancar els ulls i sentir com treballa en el seu taller el pare de l’Octavi. La defensa dels oficis, del treball artesà, de la relació pare-fill. De saber dir prou, faig un pas al costat per després fer-ne vint endavant. La humilitat, valor que avui en dia, en certes esferes, no hi és.”   

La imprescindible Irene de la llibreria de Banyoles L’Altell també es va fer ressò de la publicació del llibre al seu blog que podeu llegir aquí

“És un llibre que convida a tenir debat amb els vostres fills o alumnes d’una manera molt enriquidora i alliçonadora. Fa pensar, i crec que comença amb bon peu aquesta col·lecció. La meva enhorabona als editors per fer llibres compromesos.”

I l’Andreu Sotorra, a la seva pàgina Cornabou, també va dedicar una crítica acurada al llibre. Una crítica que podeu llegir aquí

“El que compta, però, és l'actitud positiva del pare cap al seu fill i l'actitud d'acollida que rep el petit protagonista, una lliçó de les que no s'ensenyen en un manual d'escola sinó de les que s'aprenen en el dia a dia de cada família.”

I ja per acabar-ho de rematar, una altra gran alegria me la va donar el Clijcat, el Consell de Literatura Infantil i Juvenil de Catalunya, en seleccionar el llibre pel Premi Atrapallibres en la categoria de lectors de 9 anys. Estic molt ben acompanyada amb un bon escriptor i dues bones escriptores. Amb l’Andreu Galán ja ens hem conegut personalment i vam parlar de fer un sopar plegats, amb la Montserrat Galícia i la Muntsa Fernàndez per celebrar que tots quatre seleccionats som escriptors en català. Seguiré informant i si voleu saber més informació sobre el premi i els finalistes la teniu aquí


El Premi Atrapallibres no té dotació econòmica però el seu premi val un imperi. Així com la selecció ha estat feta per un jurat d’experts (adults), el resultat final el decidiran els lectors (de l’edat de cada categoria, en el meu cas, 9 anys) que s’organitzen en clubs de lectura a escoles i biblioteques. Per saber quin és el veredicte haurem d’esperar al mes de maig.

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

La continuació de "El Fittipaldi" segons els nens i nenes de Borredà

Canelons freds al TAGS

Canelons freds a Icat Fm

Canelons freds a l'hora del lector

El dia 22 d'abril Carles Álvarez va recomanar "Canelons freds" a l'hora del lector