18 març 2015

Uns quants lectors i lectores... i altres animals



El dilluns 2 de març, ben d’hora, ben d’hora i acompanyada de la Roser Bujons, professora del SES Sant Llorenç, vaig enfilar cap a Sant Llorenç de Morunys per trobar-me amb els alumnes de 1r i 2n d’ESO del petit institut d’aquest poble del Solsonès. Que sigui petit no vol dir que no sigui potent i aviat ho vaig comprovar en escoltar les preguntes que em van fer els nois i noies al voltant de l’ofici d’escriure.
Abans, però, els vaig passar un breu powerpoint sobre el procés de crear. M’agrada fer aquesta introducció per explicar que com a escriptora utilitzo la creativitat, que és un procés que es pot aprendre i que de fet és una opció de vida (que els convido a tastar). Que si es vol pot estar present en tot allò que fem, des d’inventar una recepta, fins a canviar de trajecte en tornar de l’institut a casa, fins a iniciar una investigació científica o un projecte literari.



A partir d’aquí vaig obrir el torn de paraules. A l’institut acostumen a treballar amb els llibres de lectura a l’aula socialitzats, però aquest curs s’ha provat un mètode nou. Abans de Nadal es va explicar als alumnes que vindria de visita i se’ls va convidar a comprar, demanar, aconseguir algun dels meus llibres. I en tornar de vacances els alumnes van compartir les lectures amb comentaris, dictats i lectures en veu alta. Vaig demanar a l’institut i aquest ho va acceptar de bon grat, fer arribar una carta a les famílies informant de l’activitat i recordant que finalitzaria l’acte amb la signatura de llibres, i que aquests es podien dur de forma voluntària. El resultat va ser molt bo perquè a l’hora de respondre vaig poder posar com a exemple diferents llibres dels que he escrit. Van entendre que un escriptor evoluciona amb cada nou llibre, que en cadascun hi aboques alguna cosa diferent, però que, alhora, la teva veu és sempre la mateixa.



I també valoro com a molt positiva la crida perquè els nois i noies que ho volguessin compressin llibres perquè els el signés al final de la visita. La majoria així ho van fer i van demanar-me la signatura. És un moment que m’agrada, en el que intercanvio paraules e impressions, on intento que aquella dedicatòria sigui diferent de la resta. I també ho agraeixo perquè en fer el gest de la compra sé que les famílies han valorat la feina d’escriure i tot el que comporta, i han entès que la cultura també vol de petits gestos com aquests per seguir existint.
Per acabar vull explicar una petita anècdota que té a veure amb el títol d’aquest article. Em van preguntar perquè vaig empescar-me que la Ru, la protagonista de la sèrie Una noia N.O.R.M.A.L. fos una gran aficionada als cavalls, i els vaig explicar que buscava una afició prou estranya i marciana per a una noia de ciutat. Que ja entenia que a Sant Llorenç allò era molt més fàcil, però que per una noia de barriada urbana el contacte amb els cavalls era tan difícil que esdevenia un somni de futur. I què vaig topar només sortir? Doncs sí, dos cavalls pasturant al camp de davant de l’institut! Una bona sorpresa per acabar la visita amb un somriure.



Article publicat el 17 de març al blog  Lletres 

11 febrer 2015

Per a què serveix un club de lectura? I una presentació? La utilitat de l'inútil


Llegeixo el llibre La utilitat de l’inútil, el manifest de Nuccio Ordine publicat per Quaderns Crema i tot el que visc se m’hi barreja. Són coses que passen quan la dedicació professional de qui signa té a veure amb la cultura. Nuccio Ordine, a través de textos clàssics, defensa la utilitat no utilitarista dels estudis humanístics i de la cultura en general. Una defensa que posa el focus en el valor de la cultura com allò que ens allunyar de la foscor, de la ignorància, de l’anar passant, del materialisme... 
 Hi penso, en el llibre, quan llegeixo la crida de Javier Olivares al Facebook després de la Gala dels Goya, a recordar que les persones que fan possible comèdies com 8 apellidos Vascos, tenen nom i cognoms (els guionistes Borja Cobeaga i Diego San José). Perquè de nou aquells que escriuen, que creen, són silenciats no per malicia sinó pel poc valor que té en la nostra societat la creació d’un fet tan abstracte com una història. Un altre cop l’inútil del que parla Ordine. 


El Javier també alerta sobre el menyspreu a la pel·lícula pel fet de ser una comèdia i (doble pecat) popular:

“También es injusto que todos hablen con altanería de su película por el hecho de ser comedia. Una película que tiene ese éxito no debe ser mirada por encima del hombro. Y recomiendo, al respecto, a todos esos intelectuales venidos a más que repasen "Los viajes de Sullivan”: cuando algo llega al alma de todo el mundo despreciar ese algo es despreciar a todo el mundo”

Tot i que a mi la referència a Sulliva'ns Travels em ve a tomb, no tant pel fenomen de la popularitat, sinó pel valor de l’art i de la comèdia per salvar la nostra ànima de la grisor, tal i com comprova el protagonista quan assisteix a una projecció cinematogràfica a una presó.

Fins i tot a la consulta del traumatòleg el llibre se m’escola a la conversa, quan el doctor sentencia que el tendó del subraespinós dret m’ha claudicat (així literal, quina poesia hi ha en certs diagnòstics mèdics) i em recomana que no faci res útil, i jo ric i trec el llibre de la bossa, i li explico que sóc autònoma i em dedico a escriure, i el bon home s’admira i em dóna permís per seguir escrivint, mig per pena (la paraula “autònoma” provoca cara d’espant) mig perquè el bon senyor està convençut de la premissa d’Ordine.

I el llibre que carretejo a la bossa una altra vegada m’interpel·la quan reviso les fotos del dilluns dia 2 a Banyoles, a la Llibreria L’altell. Hi vaig anar convidada per la Irene, que comanda la llibreria amb energia, intel·ligència i somriures. “No ens farem rics” em diu la Irene parlant de l’ofici de llibretera i també el d’escriptora. No, no ens farem rics, penso jo. Ens hi dediquem perquè no ho podem evitar. I si mai un auditor analitzés les nostres activitats es faria un fart de riure. Perquè els números no quadren i el cost del desplaçament i el temps dedicats a una tarda com la de dilluns potser es cobreix amb els llibres venuts. Però potser no. I què, això no és tot. Hi ha un intangible, tones d’inutilitat ben útil, que respon a la pregunta que em faig al títol d’aquesta entrada: fer lectors, consolidar-los, establir complicitats, desvetllar detalls de l’ofici per convertir aquells lectors en lectors amb sentit crític (perquè no sempre el lector és algú que sap llegir a la manera que  Nabokov descriu a Curso de literatura europea, Ediciones B), explicar el sentit que has volgut donar-li a una obra, riure, aprendre (sí, els autors també aprenem del lectors!) i un detall per a mi molt important, tancar el cercle que has obert tu mateixa quan has decidit que escriuries aquella història. No, no sóc d’aquella mena d’escriptors que quan escriuen pensen en ser llegits. 

El moment d’escriure és autista i un punt catàrtic, a voltes, metòdic i insistent, en molts moments, i no escric pensant en res que jo mateixa no desitgi llegir. Però quan acabo, quan alço el nas del teclat, quan l’envio a qui l'hagi d’enviar, el cercle no deixa de dibuixar-se i miro al meu voltant perquè allò que era meu ara vull que sigui de tothom. I és en hores compartides com les del dilluns 2 de febrer a Banyoles que aquest “tothom” pren forma, cara, ulls i veu. No hi crec gaire en els escriptors tancats en la seva torre d’Ivori. Tampoc en l’exposició permanent que voreja l’exhibició. I no totes les ocasions valen el viatge, perquè no tothom és com la Irene, o la Fe de l’Espolsada, o la Paula d’Al·lots. Les ocasions cal preparar-les. 

 
Igual que la va preparar ahir el Pep Molist, a Manresa, a la llibreria Parcir, on vaig poder compartir temps, preguntes i reflexions amb els membres del club de lectura de literatura infantil i juvenil. La majoria eren mestres i xerrant amb ells vaig constatar com n’és de fàcil esborrar la distància i el desconeixement que tenim dels nostres oficis mestres i escriptors. Són els mestres els encarregats de contagiar la passió per llegir, una passió que no es pot encomanar si no la vius en primera persona. Una passió que els escriptors, al nostre torn, també hem de saber transmetre i comunicar. Asseguts en cercle, convocats per les ganes de compartir l’amor per la literatura infantil i juvenil, ahir ho vaig tenir fàcil. 



Per a què serveixen els clubs de lectura? I les presentacions? Aquestes últimes de vegades per res més que per celebrar amb els que ens estimen que hem publicat un llibre. Per celebrar que l’inútil ens fa feliços o que ens inquieta i ens crea desassossec i preguntes. Clubs de lectura i presentacions ens apleguen als que necessitem l’inútil per viure per fer-nos sentir que no som els únics, que no estem sols.

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

La continuació de "El Fittipaldi" segons els nens i nenes de Borredà

Canelons freds al TAGS

Canelons freds a Icat Fm

Canelons freds a l'hora del lector

El dia 22 d'abril Carles Álvarez va recomanar "Canelons freds" a l'hora del lector